17 de gener del 2010
Ponç i Hölderlin
"Sin embargo, poéticamente habita el hombre." Hölderlin
Fent dialogar poetes propers i alhora llunyans per trobar respostes.
8 de gener del 2010
Rilke
I així anem vivint, o sobrevivint.
PD: i que Vinyoli em perdoni!
Afegit després de parlar amb la M.: Vinyoli ja avisa a les Versions de Rilke que precisament la seva no és una traducció, sinó una interpretació, de manera que la seva prioritat no deu ser precisament una traducció exacta i fidel. Ara ens preguntem si dir una cosa i l'altra, malgrat que formulades de diferent manera, no són el mateix.
1 de gener del 2010
Jou pel 2010
AMOR
1
Temptar a les palpentes novetats,
Gosar fer mil assaigs i balbuceigs,
Collir triomfs o caure en els combats,
Trencar antics costums i mercadeigs,
Asclar seguretats,
Comptar per focs i no per miralleigs,
Anar obrint sentits a nous esclats,
Tallar lligams, trencar restriccions,
Crema cada cop més en claredats,
Crear realitat, formar nous móns,
Amar el desconegut,
Guanyar en fràgils cervells espais pregons,
Avencs vertiginosos d'absolut,
Amor per plenitud:
Tal és el pla secret d'aquest joc mut.
Tastar el destí al fons de tant d'atzar,
-Guspira, foc, incendi: certitud
Crescuda des de gota fins a mar-.
Cantar l'atzar que ens ha fet ser destí,
Cercar més lluny encar
-Claror, saber, felicitat, camí-;
Cremar d'amor i fondre instants i etern,
Tractar alhora de ser i d'esdevenir;
Gaudir i dubtar, conèixer cel i infern;
Gestar nous móns en el meu món intern;
Gosar saber-me efímer i mortal.
David Jou
No se m'acudia millor manera de començar el 2010 blocaire.
26 de desembre del 2009
I més Vinyoli
Tot és per ser donat i no t'ho vol ningú.
cor meu, potser les pedres mudes
o bé la matinada.
Cor, no et precipitis
a voler més, no et tanquis
per molt que faci mal.
Estima
sense voler ser correspost.
Posa't a prova:
calla i escolta l'indiscriminat
so de la vida.
Sol, cada batec
es correspon potser amb alguna cosa.
Vinyoli.
21 de desembre del 2009
Vinyoli
Set de vida més alta
que m'omples, ja tristesa
no sento, sols anhel
i profunda esperança.
Fugiu, ombres!, el cor
que en veritat estima
no tem les ombres, emportat
en el corrent inesgotable
del seu lliurar-se a l'estimat.
ONA CLOSA
Quan la bellesa en un cor simple posa
un sol instant només la seva flama.
s'omple d'ocells la vagorosa fronda
del sentiment i la cançó penetra
fins al més íntim laberint de l'arbre.
Però l'anhel adolorit que hi resta,
en extingir-se l'amorosa flama,
és ona closa que mai més no cessa
de bategar sense morir en cap platja.
PLOR
Força callada, continguda,
que bruscament vol esclatar.
Vacil·les, cor, a punt de rompre't
en l'excés del dolor;
no saps on contenir-lo,
fins que de sobte, suplicant,
la vida esclata en un extrem
extenuar-se en abundors
ardents de llàgrimes
enfora de la seva inmensitat.
L'INACCESSIBLE
No vaig trobar-te, viarany secret
cap als cims insegurs, coberts de boira,
del sentiment, sols entrevistos de lluny.
Atret només per ells, però mancant-me
les fortes ales que demana un vol
inusitat, tan sols per apropar-s'hi,
em vaig quedar fent via per carenes
inacabables de muntanyes tristes,
inhabitable solitud de l'erm.
ELS DIES
Floreixen i moren els dies,
deixant-nos tristesa només.
De nits estrellades omplies
un temps, el teu cor, en excés,
or pàl·lid de vespres collies,
com flors per a íntims vergers.
Bellesa del món posseïda,
segura, feliç veritat.
perduda tot just assolida,
anhel de conèixer una vida
més pura, més alta, callat
misteri del cor, aleshores:
tot minva, tot mor, calcigat
pel ritme feixuc de les hores.
Passem fent adéus cap enrera:
allò que hem tingut un moment
es perd en la inútil carrera;
sols queda un record i un lament.
Pensem com l'encesa primera
de l'alba, com fressa de vent.
VEU DEL PROMONTORI
He dit adéu al vespral conjur;
ara, en la nit, ull inquiet de far,
temptejo la foscor, voltat de mur.
Escolto sempre la remor del mar,
el vent que brunz llevant-me tot record;
sóc l'únic arbre en aquest lloc isard.
De les estrelles no voldré conhort;
crido callant amb braços espantats,
segur només del signe de la mort.
Venceu-me ja, segures tempestats.
...
Vinyoli als llavis en un diumenge de mar, vent i fred (13-12-09) que serveix de punt i a part, o més aviat, de punt i principi.
PD: Gràcies
13 de desembre del 2009
David Jou
12 de desembre del 2009
Poesia?
I aleshores em pregunto si els lectors també tenim un dret sobre l'obra, penso en tots aquells poetes anònims que trenquen llibretes plenes de paraules que mai ningú podrà llegir. Perquè potser tots aquests haikús, sonets o rimes oblidades guarden la salvació d'algun de nosaltres, podem ser egoistes amb la genialitat? Hi ha poemes que semblen crits enmig de la nit, potser perquè cerquen uns ulls atents que tinguin una mirada neta, potser perquè de tant purs, semblen anar més enllà del paper on són escrits. Sigui com sigui, hi ha poemes -potser pocs, potser molts- que són vida, experiència, saviesa, poemes que són petites dosis de genialitat i que es perden sense arribar més enllà del seu autor, transformat en l'únic lector possible. I a mi em sap greu, em preocupo per la sola possibilitat que algú es vegi privat de llegir aquell poema que està esperant, uns versos que necessita per trobar-se, per pensar-se. Perquè quan no trobem les pròpies paraules per (d)escriure'ns, necessitem llegir-les a través d'un altre.
7 de desembre del 2009
Feliu Formosa. Cançoner
12
Tot és fora de mi,
com tu ets fora de tot,
mentre oneja el blat tendre
com si m'ho desmentís.
Enllà, plana un ocell
i no reprèn el vol,
mentre vetllo tot sol
la teva solitud.
13
Com pot ser ambigu un simple gest de mà
quan tot ho hem compartit menys el no-res!
Com pot ser incert el simple fet de viure
amb tantes opcions, que tu no tens!
Com més llargs són els lapses d'inconsciència,
més m'espanta el segon de lucidesa
en què em pregunto on hem anat a raure
per camins separats. Tot es concreta
on s'ha de concretar: en la lucidesa.
Sé que en aquest segon, que val per tota
l'eternitat des que he perdut el rumb,
hi ha la crida que em fas.
Escolta el mar
que, cada nit, vam sentir el darrer estiu
i les ones del qual provaran sempre
de retenir el teu gest per un segon.
15
Quan les hores eren plenes,
teníem la brevetat;
ara que el temps s'ha buidat,
ja no sabem què cal témer.
Miro amb una ala ferida
la llarga estela de llum
d'algun reactor perdut
en un espai que és mentida.
19
Potser em resignaria
a la teva partença,
si no veiés l'oblit
als ulls dels qui m'envolten.
Si goso apropar-m'hi,
veig que tu te n'allunyes,
i jo torno a allunyar-me'n
per seguir-te de nou.
I deixo enrere uns actes
que semblen els de sempre.
(el subratllat és meu)
5 de desembre del 2009
Si...
Si no veus mudar les coses
a través dels meus ulls cecs,
és perquè visc dins el somni
que t'ha dut on ara ets.
Del Cançoner de Feliu Formosa. Molt recomanable!
Afegit a les 23:31 després de buscar més poemes per internet (a casa només tinc el Cançoner):
COM SI RES
I anar-te fent a la idea
Del no-res
Tot des-
Sacralitzant-la
I descobrir que no es tracta
Sinó d'habituar-se
A la pròpia solitud
I així cada vegada
Desvetllar més el gaudi
De l'instant
I sempre retornar
Als records i al combat
Com si res
Com si tot
Feliu Formosa
1 de desembre del 2009
Sol, i de dol
- La Nit, diem; i el cor comú batega
Brillen els ulls i l'esperança neix;
El respirar de tots dos és un sol bleix:
Súbdits del Tot, vivim l'alfa i l'omega.
Oh pura nit d'estiu! Tothom ofega
El seu voler, però la Ment s'acreix
I en el repòs d'un acimat relleix
Fem nostre l'U sota el digne de Vega.
I comença el diàleg tu a tu,
Més enllà de la carn i la secta,
Llum i cristall en un paratge nu;
I planegem- filòsof!, arquitecte!-
El futur transparent, en un cel blau,
Del Temple, de la Farga i del Palau.
J. V. FOIX. Sol, i de dol
13 de novembre del 2009
Recull de poesia de M. M, Marçal
Company, mosseguem la vida!
Que l'amor ens ragi els llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s'ablami!
Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!
Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.
....
Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d'on tu m'acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.
Serra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l'ombra de l'ahir
que et congrià i et féu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.
Tu vius en mi i et mous pel clos comú
-aigua a l'aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-
¿Sents el llevant com temps, cor dejú,
els molls remots on l'urc se'm desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.
...
M'he mirat al mirall i et veig a tu
-i no hi fa res que el trenqui en mil bocins-.
Ja no sé pas on són els meus confins:
Cada esvorall de vidre ens és comú.
I miro ara el pany de la paret -nu
de signes, de paraules, de camins-
que resta al meu davant, feu de ningú:
No hi ha reflex que em xucli, nit endins.
La lluna absent signa aquest cel opac:
Sols brilla, a trenc de pedra, cicatriu
en forma de corbella, un rastre viu
de sang, que arrisca un suïcida escac.
i mat la teva ombra que sorgeix
fit a fit dels meus ulls i em repeteix.
...
Llenço el teu nom als peixos,
Mai, perquè el trobin
fet carn i sal i aigua
els meus hams de demà.
8 de novembre del 2009
L'home i el mar. Baudelaire
El mar t'és un mirall; i l'ànima et contemples
en l'infinit desplegament del seu reflex;
el teu esperit no és un abisme menys cruel.
T'agrada submergir-te al si d'aquesta imatge
de tu mateix; l'abraces amb braços i mirada,
i el teu cor es distreu del propi remoreig
en sentir aquesta queixa indomable i salvatge.
Sou l'un i l'altre tenebrosos, discrets: ningú
no ha penetrat, home, el fons dels teus abismes,
ningú no et coneix, mar, les riqueses més fondes:
amb quant de zel guardeu vostres secrets!
I malgrat tot, fa segles innombrables
que us baralleu sens treva ni cap remordiment;
així estimeu tots dos la mort i el carnalatge,
eterns lluitadors, germans molt implacables!
Baudelaire. Les flors del mal. Traducció de Jordi Llovet
30 d’octubre del 2009
Guido Cavalcanti (1250 - ca 1300)
d'alma costume- e di cor volontate [...]"
Guido Cavalcanti
(extret d'un poema més llarg)
"El amor ha sido creado y tiene un nombre elocuente: costumbre del alma, deseo del corazón."
24 d’octubre del 2009
Hydra
que em fita amb ulls de pedra?
¿Quan gosaré arrencar-te
la màscara de carn
i fer front a l'obscur
mirall que em petrifica?
M. M. Marçal
23 d’octubre del 2009
10 d’octubre del 2009
Maria-Mercè Marçal
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tartalana vella.
I baixaré les graus amb vestit d¡alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques."
Maria-Mercè Marçal
27 de setembre del 2009
22 d’agost del 2009
Rilke
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.
Apágame los ojos: puedo verte;
ciérrame los oídos: puedo oírte;
y aun sin pies puedo andar en busca tuya,
sin boca, puedo conjurarte.
Ampútame los brazos, y te agarro,
como con una mano, con el corazón mío;
detén mi corazón, y latirá el cerebro;
y si arrojas el fuego en mi cerebro,
te llevaré sobre mi sangre.
Rainer María Rilke
Una altra cosa més
19 de juliol del 2009
un sogno
ch'ad ogni vento si dilegua et sgomba"
Tasso, Torquato
"es un eco, un sueño, más bien la sombra de un sueño que,
al menor viento, se disipa y desvanece"
citat per Montaigne a No compartir la propia gloria
10 de juliol del 2009
Etapas. Hesse
con la edad decae, así florece cada etapa de la vida,
florece cada sabiduría y cada virtud
a su tiempo, y no debe durar eternamente.
El corazón, a cada llamada de la vida,
debe estar presto a la despedida y recomienzo,
para entregarse con valor, sin luto,
a otras nuevas ligazones.
Cada comenzar está lleno de un encanto
que nos protege y nos ayuda a vivir.
Hemos de atravesar alegres espacio tras espacio,
no depender de hogar alguno,
el espíritu del mundo no quiere atarnos ni angostarnos,
quiere levantarnos peldaño tras peldaño, ampliarnos.
Apenas nos aclimatamos a un círculo de vida,
y nos acostumbramos confiadamente, cuando ya amenaza el adormecimiento,
solamente el que está preparado al rompimiento y al viaje puede escapar del paralizador acostumbrarse.
Quizá todavía la hora de la muerte
nos envíe espacios nuevos,
nunca tendrá fin en nosotros la llamada de la vida…
¡Bien, pues, corazón, despiértate y sana!
und jede Jugend dem Alter weicht,
blüht jede Lebensstufe,
blüht jede Weisheit auch und jede Tugend
zu ihrer Zeit und darf nicht ewig dauern.
Es muss das Herz bei jedem Lebensrufe
bereit zum Abschied sein und Neubeginne,
um sich in Tapferkeit und ohne Trauern
in and're, neue Bindungen zu geben.
Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne,
der uns beschützt und der uns hilft zu leben.
Wir sollen heiter Raum um Raum durchschreiten,
an keinem wie an einer Heimat hängen,
der Weltgeist will nicht fesseln uns und engen,
er will uns Stuf' um Stufe heben, weiten!
Kaum sind wir heimisch einem Lebenskreise
und traulich eingewohnt,
so droht Erschlaffen!
Nur wer bereit zu Aufbruch ist und Reise,
mag lähmender Gewohnheit sich entraffen.
Es wird vielleicht auch noch die Todesstunde
uns neuen Räumen jung entgegen senden:
des Lebens Ruf an uns wird niemals enden.
Wohlan denn, Herz, nimm Abschied und gesunde!
(Hermann Hesse)
