Salinas

Perdóname por ir así buscándote
tan torpemente, dentro
de ti.
Perdóname el dolor alguna vez.
Es que quiero sacar
de ti tu mejor tú.
Ese que no te viste y que yo veo,
nadador por tu fondo, preciosísimo.

Que et llegeixin aquests versos, a mitja clase d'ètica mentre t'expliquen Aristòtil, no té preu.
Per les seves llàgrimes sinceres al sentir els seus versos preferits, per aquell sentiment que s'acumulava dins el pit i desitjava sortir i expandir-se.
Tenim la millor professora d'ètica de tota la facultat, això està molt clar ^^

A Ponç Pons

Inspirat en Ponç Pons i el seu Dillatari, un exercici perquè entengueu la seva obra des de la meva perspectiva, un resum força diferent als que s'acostumen a fer. (Aviso que no conec gaire el dialecte menorquí i potser hi trobeu grans pífies, però tota correcció serà molt ben rebuda):

M'estim aquesta illa i el seu mar blau amparats pels nívuls blancs mariners que amb les seves formes vesteixen el cel amb formor i bellesa. Aquesta imatge és un trist record d'allò que un dia vaig estimar, mir dalt cap al sol que brilla fort com un rei que veu tot des del seu tron.
Un ca es passeja vagarejant entre l'arena, sense ni tan sols adonar-se d'aquell moix que el vigila a distància. Escric i llegesc sense ser conscient del pas del temps, mentrestant els al·lots juguen i en Damià pinta un quadre on s'hi pot trobar tota la bellesa d'aquesta imatge. Jo intent copsar en haikús tot allò que ens envolta.

Sota un sol ardent
la pel colrada
d'uns nens enjogasats.

Ponç Pons

Freud deia que "el somni és la satisfacció d'un desig", i jo somii poder viure sempre en contacte amb la naturalesa, dedicat a llegir i escriure, pensar, estudiar, caminar i, si puc, ser feliç i fer feliços els que m'envolten.
Ens cream falses necessitat i supèrflues expectatives que ens carreguen de feixugues imposicions laborals i ens fan perdre un dels tresors més preuats i irrecuperables que tenim: el temps. Temps per fer allò que ens agradaria, temps per viure, per...

POUR BECKETT

Passioné par des mots
qui prétendent de faire
plus human notre monde,
j'ai essayé d'habiter,
isolé, livre, fou,
dans l'espace d'un poème.

Ponç Pons. Dillatari

E: Et deixo aquest llibre, quan el llegeixis, et canviarà la vida.
Tals: Ostres, quina por!
Us el recomano i només porto 10 pàgines. Un gran encert per part de qui me l'ha deixat.

35

Los cielos son iguales.
Azules, grises, negros,
se repiten encima
del naranjo o la piedra:
nos acerca mirarlos.
Las estrellas suprimen,
de lejanas que son,
las distancias del mundo.
Si queremos juntarnos,
nunca mires delante:
todo lleno de abismos,
de fechas y de leguas.
Déjate bien flotar
sobre el mar o la hierba,
inmóvil, cara al cielo.
Te sentirás hundir
despacio, hacia lo alto,
en la vida del aire.
Y nos encontraremos
sobre las diferencias
invencibles, arenas,
rocas, años, ya solos,
nadadores celestes,
náufragos de los cielos.

Salinas, Pedro. La voz a ti debida

Salinas

Para vivir no quiero
islas, palacios, torres.
¡Qué alegria más alta
vivir en los pronombres!

Quítate ya los trajes,
las señas, los retratos;
yo no te quiero así,
disfrazada de otra,
hija siempre de algo.
Te quiero pura, libre,
irreductibe; tú.
Sé que cuando te llame
entre todas las gentes
del mundo,
sólo serás tú.
Y cuando me preguntes
quién es el que te llama,
el que te quiere suya,
enterraré los nombres,
los rótulos, la historia.
Iré rompiendo todo
lo que encima me echaron
desde antes de nacer.
Y vuelto ya al anónimo
eterno del desnudo,
de la piedra, del mundo,
te diré:
"Yo te quiero, soy yo"

Pedro Salinas. La voz a ti debida

El final

Tancar els ulls,
oblidar el passat,
esborrar el present,
anorrear el futur.

Abandonar la vida,
reposar d'una lluita
ja perduda,
que no té sentit continuar.

Deixar que ella s'emporti
tot el que tu has deixat;
reposar als seus braços,
presonera del somni etern.

PD: Que consti que el poema no té res a veure amb el meu estat anímic...que estic d'exàmens però tampoc és per tant!

Com les maduixes

Encara sento l'olor a maduixa a les meves mans. Eren vermelles, grosses, sucoses, sobre d'elles queia la nata blanca que les endolcia. M'encanten, quan era petita només esperava que comencés la primavera per poder gaudir-ne, ara no cal esperar tant, però tot i això, segueixen sent una de les meves degustacions preferides.
Ara em recorden a un poema de Josep Carner, Com les maduixes, parlava de la innocència d'una nena que recollia maduixes sense adonar-se que el món anava més enllà de la tanca del seu jardí. A mi també em recorden la meva infantesa, la petita il·lusió d'arribar a casa i trobar-les a la cuina, mirar-les amb ulls desitjosos, sabent que m'esperaràn fins al moment de les postres. Jo també pensava que el món acabava rere el patí de l'escola, rere els murs de casa, creia que el món era tan petit com jo. No obstant, tots creixem i deixem la infantesa en el passat, així, aquells dies de petita somiadora han deixat pas a anys d'aprenentatge i de madurar per tal de decidir exactament, quin serà el camí que escolliré per tal d'acomplir els meus somnis.

Com les maduixes

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan; per més frescor, les vol collides d'un infant. Per'xò la néta més petita, que és Pandara, sabeu, la que s'encanta davant d'una claror i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes, 5 cluca d'ulls, aixeca al cel la cara, ella, que encar no diu paraules ben ardides i que en barreja en una música els sentits, cull ara les maduixes arrupides, tintat de rosa el capciró dels dits. 10 Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent, al jaç de maduixeres. I mira com belluga l'airet ombres lleugeres, i el cossiró decanta abans que el pensament. li plau la corretjola i aquell herbei tan fi, 15 i creu que el cel s'acaba darrera del jardí. En va la maduixera 'son bé de Déu cobria; en treure les maduixes del receret ombriu, Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia: si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu. 20 Pandara sempre ha vist el cel asserenat; ignora la gropada i el xiscle de les bruixes. És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat. El món, en meravelles i jocs atrafegat, és petit i vermell i fresc com les maduixes. 25 .

Yo

Yo no soy yo.
Soy éste
que va a mi lado sin yo verlo;
que, a veces, voy a ver,
y que, a veces, olvido.
El que calla, sereno, cuando hablo,
el que perdona, dulce, cuando odio,
el que pasea por donde no estoy,
el que quedará en pie cuando yo muera.
Juan Ramón Jiménez. Eternidades

Innovant

em pregunto on ets,
et busco en la foscor...
saps que la llum m'espanta

no et trobo,
sento que em perdo

buidor
silenci
amargor

...i si jo vinc
tu te'n vas
...i si jo vaig
tu no hi ets

Regal de reis

Aquest és el regal més maco que m'han deixat els Reis Mags aquest any, un poema que acompanyava un CD amb cançons que han marcat el meu 2006:

Cada moment
té quelcom especial,
un bes,
una mirada,
una carícia.

Cada instant
té una petita cançó,
una cançó per recordar
i totes elles per no oblidar.

Gràcies de tot cor!