Ponç i Hölderlin

"No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema." Ponç Pons
"Sin embargo, poéticamente habita el hombre." Hölderlin

Fent dialogar poetes propers i alhora llunyans per trobar respostes.

Rilke

"Du musst dein Leben ändern."

"Has de fer una altra vida". Així és com ho tradueix Vinyoli. I jo no sé si és ben bé el mateix dir que has de canviar la teva vida o que has de fer una altra vida. Jo no sé de poesia. Però em sembla que no es tracta de fugir d'una vida per prendre'n una altra, no es tracta d'esdevenir algú que fins ara no has sabut ser. Consisteix a canviar des d'un mateix, partir d'un principi conegut, proper, aquell que ens acompanya durant tota la vida. Hem de canviar la nostra vida, apropiant-nos d'ella en la seva totalitat, però alhora deixant-li la llibertat suficient com per a que mogui els resorts del que anomenem casualitat.
I així anem vivint, o sobrevivint.

PD: i que Vinyoli em perdoni!

Afegit després de parlar amb la M.: Vinyoli ja avisa a les Versions de Rilke que precisament la seva no és una traducció, sinó una interpretació, de manera que la seva prioritat no deu ser precisament una traducció exacta i fidel. Ara ens preguntem si dir una cosa i l'altra, malgrat que formulades de diferent manera, no són el mateix.

Jou pel 2010

AMOR

1

Temptar a les palpentes novetats,
Gosar fer mil assaigs i balbuceigs,
Collir triomfs o caure en els combats,

Trencar antics costums i mercadeigs,
Asclar seguretats,
Comptar per focs i no per miralleigs,

Anar obrint sentits a nous esclats,
Tallar lligams, trencar restriccions,
Crema cada cop més en claredats,

Crear realitat, formar nous móns,
Amar el desconegut,
Guanyar en fràgils cervells espais pregons,

Avencs vertiginosos d'absolut,
Amor per plenitud:
Tal és el pla secret d'aquest joc mut.

Tastar el destí al fons de tant d'atzar,
-Guspira, foc, incendi: certitud
Crescuda des de gota fins a mar-.

Cantar l'atzar que ens ha fet ser destí,
Cercar més lluny encar
-Claror, saber, felicitat, camí-;

Cremar d'amor i fondre instants i etern,
Tractar alhora de ser i d'esdevenir;
Gaudir i dubtar, conèixer cel i infern;

Guanyar la fonda pau de fer el que cal;
Gestar nous móns en el meu món intern;
Gosar saber-me efímer i mortal.

David Jou

No se m'acudia millor manera de començar el 2010 blocaire.

I més Vinyoli

[XV]
Tot és per ser donat i no t'ho vol ningú.
cor meu, potser les pedres mudes
o bé la matinada.
Cor, no et precipitis
a voler més, no et tanquis
per molt que faci mal.
Estima
sense voler ser correspost.
Posa't a prova:
calla i escolta l'indiscriminat
so de la vida.
Sol, cada batec
es correspon potser amb alguna cosa.
Vinyoli.

I ara, cada nit, abans de dormir, els seus versos ressonen a l'habitació buida i es queden rodant pel meu cap fins que aconsegueixo tancar els ulls i començar el demà. El Nadal també té una part positiva.

Vinyoli

CERTESA

Set de vida més alta
que m'omples, ja tristesa
no sento, sols anhel
i profunda esperança.
Fugiu, ombres!, el cor
que en veritat estima
no tem les ombres, emportat
en el corrent inesgotable
del seu lliurar-se a l'estimat.


ONA CLOSA

Quan la bellesa en un cor simple posa
un sol instant només la seva flama.
s'omple d'ocells la vagorosa fronda
del sentiment i la cançó penetra
fins al més íntim laberint de l'arbre.

Però l'anhel adolorit que hi resta,
en extingir-se l'amorosa flama,
és ona closa que mai més no cessa
de bategar sense morir en cap platja.

PLOR

Força callada, continguda,
que bruscament vol esclatar.
Vacil·les, cor, a punt de rompre't
en l'excés del dolor;
no saps on contenir-lo,
fins que de sobte, suplicant,
la vida esclata en un extrem
extenuar-se en abundors
ardents de llàgrimes
enfora de la seva inmensitat.

L'INACCESSIBLE

No vaig trobar-te, viarany secret
cap als cims insegurs, coberts de boira,
del sentiment, sols entrevistos de lluny.

Atret només per ells, però mancant-me
les fortes ales que demana un vol
inusitat, tan sols per apropar-s'hi,
em vaig quedar fent via per carenes
inacabables de muntanyes tristes,
inhabitable solitud de l'erm.

ELS DIES

Floreixen i moren els dies,
deixant-nos tristesa només.
De nits estrellades omplies
un temps, el teu cor, en excés,
or pàl·lid de vespres collies,
com flors per a íntims vergers.

Bellesa del món posseïda,
segura, feliç veritat.
perduda tot just assolida,
anhel de conèixer una vida
més pura, més alta, callat
misteri del cor, aleshores:
tot minva, tot mor, calcigat
pel ritme feixuc de les hores.

Passem fent adéus cap enrera:
allò que hem tingut un moment
es perd en la inútil carrera;
sols queda un record i un lament.
Pensem com l'encesa primera
de l'alba, com fressa de vent.

VEU DEL PROMONTORI

He dit adéu al vespral conjur;
ara, en la nit, ull inquiet de far,
temptejo la foscor, voltat de mur.

Escolto sempre la remor del mar,
el vent que brunz llevant-me tot record;
sóc l'únic arbre en aquest lloc isard.

De les estrelles no voldré conhort;
crido callant amb braços espantats,
segur només del signe de la mort.

Venceu-me ja, segures tempestats.

...
Vinyoli als llavis en un diumenge de mar, vent i fred (13-12-09) que serveix de punt i a part, o més aviat, de punt i principi.

PD: Gràcies

David Jou

"En la fosca, en la mirada, en el silenci, sota el pes de les estrelles, som algú- algú que dubta de ser prou, algú que dubta de poder, algú que sent en el seu cos el fred mortal de la pregunta i de l'espera."

fragment de Cometa i eclipsi, extret de Joc d'ombres.

Poesia?

He començat a llegir poesia, potser és perquè per primer cop he après a buscar-me entre versos de desconeguts, potser perquè fins ara no havia arribat el moment de veure més enllà, d'intentar copsar allò que em creia incapaç de comprendre.
I aleshores em pregunto si els lectors també tenim un dret sobre l'obra, penso en tots aquells poetes anònims que trenquen llibretes plenes de paraules que mai ningú podrà llegir. Perquè potser tots aquests haikús, sonets o rimes oblidades guarden la salvació d'algun de nosaltres, podem ser egoistes amb la genialitat? Hi ha poemes que semblen crits enmig de la nit, potser perquè cerquen uns ulls atents que tinguin una mirada neta, potser perquè de tant purs, semblen anar més enllà del paper on són escrits. Sigui com sigui, hi ha poemes -potser pocs, potser molts- que són vida, experiència, saviesa, poemes que són petites dosis de genialitat i que es perden sense arribar més enllà del seu autor, transformat en l'únic lector possible. I a mi em sap greu, em preocupo per la sola possibilitat que algú es vegi privat de llegir aquell poema que està esperant, uns versos que necessita per trobar-se, per pensar-se. Perquè quan no trobem les pròpies paraules per (d)escriure'ns, necessitem llegir-les a través d'un altre.

Feliu Formosa. Cançoner

No me n'he pogut estar... de fet els copiaria tots. Seguim amb el Cançoner:
12
Tot és fora de mi,
com tu ets fora de tot,
mentre oneja el blat tendre
com si m'ho desmentís.

Enllà, plana un ocell
i no reprèn el vol,
mentre vetllo tot sol
la teva solitud.

13
Com pot ser ambigu un simple gest de mà
quan tot ho hem compartit menys el no-res!
Com pot ser incert el simple fet de viure
amb tantes opcions, que tu no tens!
Com més llargs són els lapses d'inconsciència,
més m'espanta el segon de lucidesa
en què em pregunto on hem anat a raure
per camins separats. Tot es concreta
on s'ha de concretar: en la lucidesa.
Sé que en aquest segon, que val per tota
l'eternitat des que he perdut el rumb,
hi ha la crida que em fas.
Escolta el mar
que, cada nit, vam sentir el darrer estiu
i les ones del qual provaran sempre
de retenir el teu gest per un segon.

15
Quan les hores eren plenes,
teníem la brevetat;
ara que el temps s'ha buidat,
ja no sabem què cal témer.

Miro amb una ala ferida
la llarga estela de llum
d'algun reactor perdut
en un espai que és mentida.

19
Potser em resignaria
a la teva partença,
si no veiés l'oblit
als ulls dels qui m'envolten.
Si goso apropar-m'hi,
veig que tu te n'allunyes,
i jo torno a allunyar-me'n
per seguir-te de nou.

I deixo enrere uns actes
que semblen els de sempre.
(el subratllat és meu)

Si...

8
Si no veus mudar les coses
a través dels meus ulls cecs,
és perquè visc dins el somni
que t'ha dut on ara ets.

Del Cançoner de Feliu Formosa. Molt recomanable!

Afegit a les 23:31 després de buscar més poemes per internet (a casa només tinc el Cançoner):

COM SI RES

I anar-te fent a la idea
Del no-res
Tot des-
Sacralitzant-la

I descobrir que no es tracta
Sinó d'habituar-se
A la pròpia solitud

I així cada vegada
Desvetllar més el gaudi
De l'instant

I sempre retornar
Als records i al combat
Com si res
Com si tot

Feliu Formosa

Sol, i de dol

A Carles Riba

- La Nit, diem; i el cor comú batega
Brillen els ulls i l'esperança neix;
El respirar de tots dos és un sol bleix:
Súbdits del Tot, vivim l'alfa i l'omega.

Oh pura nit d'estiu! Tothom ofega
El seu voler, però la Ment s'acreix
I en el repòs d'un acimat relleix
Fem nostre l'U sota el digne de Vega.

I comença el diàleg tu a tu,
Més enllà de la carn i la secta,
Llum i cristall en un paratge nu;

I planegem- filòsof!, arquitecte!-
El futur transparent, en un cel blau,
Del Temple, de la Farga i del Palau.

J. V. FOIX. Sol, i de dol

Recull de poesia de M. M, Marçal

Aquí us deixo els poemes que més m'han agradat o impactat de l'Antologia de Maria-Mercè Marçal

Company, mosseguem la vida!
Que l'amor ens ragi els llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s'ablami!

Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!

Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.

....
Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d'on tu m'acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Serra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l'ombra de l'ahir
que et congrià i et féu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
-aigua a l'aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-

¿Sents el llevant com temps, cor dejú,
els molls remots on l'urc se'm desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.

...

M'he mirat al mirall i et veig a tu
-i no hi fa res que el trenqui en mil bocins-.
Ja no sé pas on són els meus confins:
Cada esvorall de vidre ens és comú.

I miro ara el pany de la paret -nu
de signes, de paraules, de camins-
que resta al meu davant, feu de ningú:
No hi ha reflex que em xucli, nit endins.

La lluna absent signa aquest cel opac:
Sols brilla, a trenc de pedra, cicatriu
en forma de corbella, un rastre viu
de sang, que arrisca un suïcida escac.

i mat la teva ombra que sorgeix
fit a fit dels meus ulls i em repeteix.

...
Llenço el teu nom als peixos,
Mai, perquè el trobin
fet carn i sal i aigua
els meus hams de demà.

L'home i el mar. Baudelaire

Home que ets lliure, sempre t'agradarà el mar!
El mar t'és un mirall; i l'ànima et contemples
en l'infinit desplegament del seu reflex;
el teu esperit no és un abisme menys cruel.

T'agrada submergir-te al si d'aquesta imatge
de tu mateix; l'abraces amb braços i mirada,
i el teu cor es distreu del propi remoreig
en sentir aquesta queixa indomable i salvatge.

Sou l'un i l'altre tenebrosos, discrets: ningú
no ha penetrat, home, el fons dels teus abismes,
ningú no et coneix, mar, les riqueses més fondes:
amb quant de zel guardeu vostres secrets!

I malgrat tot, fa segles innombrables
que us baralleu sens treva ni cap remordiment;
així estimeu tots dos la mort i el carnalatge,
eterns lluitadors, germans molt implacables!

Baudelaire. Les flors del mal. Traducció de Jordi Llovet

Guido Cavalcanti (1250 - ca 1300)

"[...] elli è creato- ed ha sensato- nome,
d'alma costume- e di cor volontate [...]"
Guido Cavalcanti

(extret d'un poema més llarg)

"El amor ha sido creado y tiene un nombre elocuente: costumbre del alma, deseo del corazón."

Hydra

Què hi ha sota el teu rostre
que em fita amb ulls de pedra?
¿Quan gosaré arrencar-te
la màscara de carn
i fer front a l'obscur
mirall que em petrifica?

M. M. Marçal

Unbekannt

"Und unbekannt einander bleiben sich,
Solang sie stehn, die nachbarlichen Stämme."
Hölderlin

"I desconeguts l'un per l'altre romanen
el temps que són dempeus
els troncs veïns."

Maria-Mercè Marçal

"Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tartalana vella.
I baixaré les graus amb vestit d¡alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques."

Maria-Mercè Marçal

Romandre

"Ser estimat significa consumir-se en les flames. Estimar és flamejar en un llum d'oli inesgotable. Enamorar-se és passar; estimar és romandre."RM Rilke. Quaderns de Malte

PD: Ella ja ho havia dit, però em calia llegir-ho amb els meus propis ulls per a fer-me'n ressò amb sinceritat.

Rilke

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.

Apágame los ojos: puedo verte;
ciérrame los oídos: puedo oírte;
y aun sin pies puedo andar en busca tuya,
sin boca, puedo conjurarte.
Ampútame los brazos, y te agarro,
como con una mano, con el corazón mío;
detén mi corazón, y latirá el cerebro;
y si arrojas el fuego en mi cerebro,
te llevaré sobre mi sangre.

Rainer María Rilke

Una altra cosa més

un sogno

"é un echo, un sogno, anzi d'un sogno un ombra
ch'ad ogni vento si dilegua et sgomba"
Tasso, Torquato

"es un eco, un sueño, más bien la sombra de un sueño que,
al menor viento, se disipa y desvanece"

citat per Montaigne a No compartir la propia gloria

Etapas. Hesse

Como toda floración marchita, y toda juventud
con la edad decae, así florece cada etapa de la vida,
florece cada sabiduría y cada virtud
a su tiempo, y no debe durar eternamente.
El corazón, a cada llamada de la vida,
debe estar presto a la despedida y recomienzo,
para entregarse con valor, sin luto,
a otras nuevas ligazones.
Cada comenzar está lleno de un encanto
que nos protege y nos ayuda a vivir.
Hemos de atravesar alegres espacio tras espacio,
no depender de hogar alguno,
el espíritu del mundo no quiere atarnos ni angostarnos,
quiere levantarnos peldaño tras peldaño, ampliarnos.
Apenas nos aclimatamos a un círculo de vida,
y nos acostumbramos confiadamente, cuando ya amenaza el adormecimiento,
solamente el que está preparado al rompimiento y al viaje puede escapar del paralizador acostumbrarse.
Quizá todavía la hora de la muerte
nos envíe espacios nuevos,
nunca tendrá fin en nosotros la llamada de la vida…
¡Bien, pues, corazón, despiértate y sana!

PD: A vegades les casualitats poden marcar la vida sencera.

Wie jede Blüte welkt
und jede Jugend dem Alter weicht,
blüht jede Lebensstufe,
blüht jede Weisheit auch und jede Tugend
zu ihrer Zeit und darf nicht ewig dauern.
Es muss das Herz bei jedem Lebensrufe
bereit zum Abschied sein und Neubeginne,
um sich in Tapferkeit und ohne Trauern
in and're, neue Bindungen zu geben.
Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne,
der uns beschützt und der uns hilft zu leben.
Wir sollen heiter Raum um Raum durchschreiten,
an keinem wie an einer Heimat hängen,
der Weltgeist will nicht fesseln uns und engen,
er will uns Stuf' um Stufe heben, weiten!
Kaum sind wir heimisch einem Lebenskreise
und traulich eingewohnt,
so droht Erschlaffen!
Nur wer bereit zu Aufbruch ist und Reise,
mag lähmender Gewohnheit sich entraffen.
Es wird vielleicht auch noch die Todesstunde
uns neuen Räumen jung entgegen senden:
des Lebens Ruf an uns wird niemals enden.
Wohlan denn, Herz, nimm Abschied und gesunde!

(Hermann Hesse)