Etapas. Hesse

Como toda floración marchita, y toda juventud
con la edad decae, así florece cada etapa de la vida,
florece cada sabiduría y cada virtud
a su tiempo, y no debe durar eternamente.
El corazón, a cada llamada de la vida,
debe estar presto a la despedida y recomienzo,
para entregarse con valor, sin luto,
a otras nuevas ligazones.
Cada comenzar está lleno de un encanto
que nos protege y nos ayuda a vivir.
Hemos de atravesar alegres espacio tras espacio,
no depender de hogar alguno,
el espíritu del mundo no quiere atarnos ni angostarnos,
quiere levantarnos peldaño tras peldaño, ampliarnos.
Apenas nos aclimatamos a un círculo de vida,
y nos acostumbramos confiadamente, cuando ya amenaza el adormecimiento,
solamente el que está preparado al rompimiento y al viaje puede escapar del paralizador acostumbrarse.
Quizá todavía la hora de la muerte
nos envíe espacios nuevos,
nunca tendrá fin en nosotros la llamada de la vida…
¡Bien, pues, corazón, despiértate y sana!

PD: A vegades les casualitats poden marcar la vida sencera.

Wie jede Blüte welkt
und jede Jugend dem Alter weicht,
blüht jede Lebensstufe,
blüht jede Weisheit auch und jede Tugend
zu ihrer Zeit und darf nicht ewig dauern.
Es muss das Herz bei jedem Lebensrufe
bereit zum Abschied sein und Neubeginne,
um sich in Tapferkeit und ohne Trauern
in and're, neue Bindungen zu geben.
Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne,
der uns beschützt und der uns hilft zu leben.
Wir sollen heiter Raum um Raum durchschreiten,
an keinem wie an einer Heimat hängen,
der Weltgeist will nicht fesseln uns und engen,
er will uns Stuf' um Stufe heben, weiten!
Kaum sind wir heimisch einem Lebenskreise
und traulich eingewohnt,
so droht Erschlaffen!
Nur wer bereit zu Aufbruch ist und Reise,
mag lähmender Gewohnheit sich entraffen.
Es wird vielleicht auch noch die Todesstunde
uns neuen Räumen jung entgegen senden:
des Lebens Ruf an uns wird niemals enden.
Wohlan denn, Herz, nimm Abschied und gesunde!

(Hermann Hesse)

El árbol de la ciencia

Como si de un retrato en color sepia se tratase, con las palabras de Baroja vas entrando poco a poco y casi sin darte cuenta en un mundo que te parece algo extraño y ajeno; es España.
Al principio no entiendo la historia hecha fragmentos, me cuesta unir retales para encontrar un hilo común que, de pronto, aparece casi sin verlo, dejando así atrás las pinceladas sobre cada personaje, caricaturas de los madrileños del XIX.
Hurtado vive en su hastío, en una especie de angustia que le lleva a la absurdidad, jugando con los conceptos estoicos, las dudas sobre la moral, pero siempre utilizando estos conceptos como una excusa para fotografiar con palabras el entorno que lo rodea. La España seca, áspera, manchega, se presenta como un terreno yermo y duro que acaba siendo hostil para Hurtado, Madrid es sórdida pero guarda el pasado, reencontrarse allí con los personajes abandonados en la segunda parte de la novela es un modo de ver tanto el desarrollo del personaje, como la manera en que aquello que llaman lógica interna lleva a cada uno a ser lo que es.
Y a partir de aquí puedo ver de puntillas la felicidad de Hurtado, destinada a convertirse en desgracia, pero que a pesar de ello es vivida con plenitud por el personaje. Al final, sólo queda el abandonarse, enfrentar la idea de que lo único que podía sacarlo de su propia amargura ha desaparecido. Un personaje redondo, que se transforma a través de sus vivencias, los diálogos con Iturriaz; un hombre que, en el fondo, sólo pretende vivir en armonía, aunque eso conlleve aislarse de todo lo que le rodea. Hurtado es fiel a la imagen que crea en nosotros.

Porcel

Anava tranquila al metro cap a les classes d'alemany quan de sobte se m'ha acudit mirar el diari d'un home que seia al meu costat. Baltasar Porcel ha mort. He llegit el titular i m'he espantat, ha estat com si em despertés de sobte i em donés un cop de cap contra la realitat. M'ha sabut molt de greu, he pensat en Cavalls cap a la fosca, que vaig llegir l'any passat, he pensat en la Vanguardia i la columna que sempre llegia, a vegades amb més delit, altres fins i tot amb ganes d'arribar a l'última paraula. I ja no més. El càncer ha acabat amb ell, i malgrat que ho sabia, m'ha sobtat i he sentit com un cop sord a l'estómac. Punt final.

Intent d'aproximació al Tractatus

Wittgenstein ens parla del seu Tractatus com una escala que hem de llençar un cop haguem arribat a dalt, potser diu això perquè amb el seu text intenta dir allò que només pot ser mostrat i ell mateix va adonar-se que això faria que el Tractatus s'omplís de proposicions sense sentit, que segons les paraules del propi Wittgenstein, havien de quedar fora de tota filosofia.
Tot llenguatge és lògic perquè el pensament sempre es dóna dins dels límits de la lògica, no podem sortir de les seves regles i anar més enllà, és per això que Wittgenstein afirma que tot el que es pot dir pot ésser dit clarament. Amb el llenguatge creem figures del món, aquesta capacitat de figurar és el que possibilita que puguem parlar dels estats de coses* que es troben al món. El llenguatge només pot ser lògic perquè només podem parlar de figures possibles, figures que puguem imaginar, no podem figurar figures impossibles perquè no podem pensar l'impensable, tota figura és sempre figura lògica. Això no vol dir que tot allò que puguem figurar sigui real, que es doni al món; tot allò que podem figurar és possible, es troba dins de l'espai lògic, que és un espai de possibilitats, d'estats de coses que poden donar-se o no. Si l'estat de coses del qual parlem a la proposició es dóna, la proposició serà vertadera, mentre que si no es dóna, serà falsa.
La manera de funcionar de les proposicions depèn d'una forma completa de la divisió wittgenteiniana del món entre objectes, estats de coses, espai lògic... per això cal comprendre bé les proposicions que van des de la 1 fins a la 3 abans d'endinsar-se en la definició de nom, proposició o funció de veritat.

* els estats de coses són les combinacions d'objectes que es donen al món

Pride '09 BCN

Fent un intent de reporterisme.
Concloc que això d'haver anant controlant la velocitat d'obturació m'està començat a tornar una mica boja.
Més a: www.flickr.com/espaitemps