La utopia va ser el tema del meu treball de recerca. Al post anterior, quan vaig esciure que havia mort, vaig quedar-me pensant en si esborrar aquella frase o no i no ho vaig fer perquè volia veure si hi havia alguna reacció i també perquè en cert sentit, estic d'acord amb l'afirmació.
Primer he de dir que no hem de confondre la utopia amb el sentiment d'esperança, tot i que la primera neixi de la segona, però no per això l'existència d'una implica la de l'altra. Quan parlo de la utopia em refereixo a un paradigma polític (o social) que sigui considerat ideal i a través del qual es proposin algunes mesures per canviar l'estat actual. En aquest sentit, la utopia és morta. Sí, és clar, queden els liberals, la socialdemocràcia i alguns reductes de comunisme; tot això podrien ser utopies, en certa mesura, però crec que tots tenim molt clar que aquests projectes cada cop són més difuminats, cadascú els defensa amb unes aplicacions diferents. Parlem doncs, d'una absència de model únic, d'una plantilla específica que pugui ser aplicada tal com és pensada, ja que no s'aconsegueix el suport del poble ni tampoc s'arriba a un acord entre els mateixos creadors del pensament en qüestió.
En l'actualitat segueixen existint partits polítics que defensen una ideologia concreta, és clar, però sembla que cada cop és dóna més importància al pragmatisme i es deixen de banda els ideals; a més a més, l'abstenció creix, els votants han deixat d'estar convençuts per un partit o un líder i comencen a trobar-se sense cap organització amb la qual identificar-se. Podem dir que s'ha perdut aquella època en la qual la gent es deixava emportar pels grans projectes, pels pensaments d'un grup que realment els feia creure en un món millor. És precisament aquest sentit el que li volia donar a la mort de la utopia, no és que ja no hi hagi pensadors o politòlegs que creïn nous paradigmes, sinó que s'ha perdut aquella homogeneitat que va caracteritzar durant molts anys el pensament polític i que va fer que en cada època es plantegés un model diferent concordant amb el pensament del moment.
Primer he de dir que no hem de confondre la utopia amb el sentiment d'esperança, tot i que la primera neixi de la segona, però no per això l'existència d'una implica la de l'altra. Quan parlo de la utopia em refereixo a un paradigma polític (o social) que sigui considerat ideal i a través del qual es proposin algunes mesures per canviar l'estat actual. En aquest sentit, la utopia és morta. Sí, és clar, queden els liberals, la socialdemocràcia i alguns reductes de comunisme; tot això podrien ser utopies, en certa mesura, però crec que tots tenim molt clar que aquests projectes cada cop són més difuminats, cadascú els defensa amb unes aplicacions diferents. Parlem doncs, d'una absència de model únic, d'una plantilla específica que pugui ser aplicada tal com és pensada, ja que no s'aconsegueix el suport del poble ni tampoc s'arriba a un acord entre els mateixos creadors del pensament en qüestió.
En l'actualitat segueixen existint partits polítics que defensen una ideologia concreta, és clar, però sembla que cada cop és dóna més importància al pragmatisme i es deixen de banda els ideals; a més a més, l'abstenció creix, els votants han deixat d'estar convençuts per un partit o un líder i comencen a trobar-se sense cap organització amb la qual identificar-se. Podem dir que s'ha perdut aquella època en la qual la gent es deixava emportar pels grans projectes, pels pensaments d'un grup que realment els feia creure en un món millor. És precisament aquest sentit el que li volia donar a la mort de la utopia, no és que ja no hi hagi pensadors o politòlegs que creïn nous paradigmes, sinó que s'ha perdut aquella homogeneitat que va caracteritzar durant molts anys el pensament polític i que va fer que en cada època es plantegés un model diferent concordant amb el pensament del moment.
