Vida o mort. Primo Levi

- Nosaltres estem equivocats, i ho sabem, però trobem que és més agradable mantenir els ulls tancats. La vida no té un objectiu; el dolor preval sempre damunt la joia; tots som uns condemnats a mort a qui no s'ha revelat el dia de l'execució. Estem condemnats a assistir a la fi dels nostres éssers més estimats; hi ha contrapartides, però no són suficients. Sabem tot això, però alguna cosa ens protegeix i ens manté drets i ens allunya del naufragi. Què és aquesta protecció? Potser només és el costum: el costum de viure, que es contrau en néixer.
- Jo penso que la protecció no és la mateixa per a tothom. Alguns troben refugi en la religió, altres en l'altruisme, altres en l'estupidesa, atres en el vici i hi ha qui aconsegueix distreure's ininterrompudament.

Contes. Primo Levi

Primo Levi era un italià que va acabar a un camp de concentració nazi, va sobreviure a aquella experiència tot i la seva duresa i va escriure un llibre on relatava la seva història, molt recomanable, Si això és un home. Els seus Contes són també històries que fan plantejar-te sentiments, pensaments, experiències, alguns molt químics, altres més aviat filosòfics.
Aquest diàleg que he copiat em va fer pensar en una cosa que jo ja defensava fa uns quants anys, creia que els sentiments existeixen per fer-nos sobreviure, per donar-nos una raó per viure, ja que a l'estar cada cop més lluny de l'instint, els éssers humans quedàvem abandonats a la nostra sort i era probable que sense sentiments, deixessim de sentir-nos arrelats a la vida. És per això que van néixer en nosaltres l'amor propi, l'altruïsme, la fe, l'esperança... tot allò empeny cada dia els homes a continuar vivint, a no deixar-se morir i abandonar-se. És cert que també s'han creat sentiments negatius com l'odi, la tristesa o la por, però sempre es basteix la imatge del futur i l'esperança que tot millori. A més, sempre queda, com diu el text, el costum de viure que ens fa creure que aquest és un acte necessari (entès com a oposat de contingent) per a l'home, pensant que no hi ha elecció, que és millor la vida que la mort, potser perquè la mort és una gran desconeguda.

La rateta presumida

Hi havia una vegada una rateta presumida que es passejava pel pati de casa de la Tals. Era una rateta tan i tan presumida que volia prendre el sol al matí, s'estirava sobre les rajoles del terra i passava allà les hores. A més a més, era una rateta gran i formosa, per això no passava desapercebuda, i l'àvia de la Tals es va espantar molt al veure-la. Semblava que aquella rateta no volia pas escombrar, per això van ser la Tals i la seva àvia les que van agafar l'escombra, però no per ensenyar-la a escombrar, sinó per intentar matar-la (a partir d'aquí que no llegeixin els nens). Al final, veient que aquella rateta era tan gran com un conillet i que feia molta por apropar-se massa a ella, van cridar a un veí molt valent, que amb la seva llança va atacar a la ratolineta que, malferida, va escapar per a amagar-se entre les plantes esperant allà una mort digna i pausada, lluny de les llances i les escombres.

Contes i princeses

Mai he suportat les princeses dels contes. No aguanto les noies (i nois, que cada cop n'hi ha més) que es pensen que sense la seva parella no són res. Estem al segle XXI, no hi ha cap granota que després d'un petó esdevingui el príncep més bell del regne, i tampoc hi ha princeses a cada castell esperant un valerós cavaller que les rescati. Siusplau, deixeu d'explicar aquests contes als vostres fills, o si ho feu, expliqueu clarament que ells no han de tenir pas com a model ni aquell príncep ni aquella princesa. Després passa el que passa. Totes figaflors i ells uns homenets que es barallen per quedar-se amb la més maca. I tu, t'ho mires i rius ben fort. És un espectacle ben trist, si més no perquè els contes sempre acaben on comença la vida de debò, i és llavors quan et quedes sense arguments, quan la vida va més enllà d'aquell final feliç.
PD: Segur que després de sortir a la foto, els ocelles van morir d'uan pujada de sucre jajaja