Elle V

Tornes a aquells passadissos, a les classes buides, a aquell món d'abscències massa plenes de record. Era el teu món, el petit microcosmos que et mantenia amagada i protegida entre les seves parets. Però ara no hi tornes com abans, ja no busques refugi ni protecció, allà vas aprendre a mirar ben amunt i lluitar per allò que més desitjaves i has convertit la teva vida en aquella lluita per la millor vida possible.
Somrius al veure persones que guardes a la teva ment, saps que continuen allà esperant que tornis per dir que tot va bé i que les coses per fi funcionen. Per saber que has trobat el teu lloc, un lloc encara desconegut i ple de misteris, però teu, escollit només per tu i per a tu. I sents que has crescut, ara saps mirar el món de fit a fit tot i que encara hagis de mesurar una a una les teves paraules. I la por a l'error, aquella por que sempre t'acompanya des dels primers dies de consciència i de la qual mai acabaràs d'alliberar-te. És aquella inseguretat ocultada sota la capa de fortalesa, sota la màscara d'orgullosa i valenta que a vegades aconsegueix fer-te oblidar el que s'amaga darrera. Però tu saps qui ets, o creus saber-ho, i intentes no perdre't pel camí perquè necessites anar més enllà, saber com tot ha d'acabar. I sempre, el terror a fallar, a que al final tot somni sigui irreal i la vida sigui només el darrer pas cap a l'abisme, la trobada amb l'incompliment de tot el desitjat.

Elle IV

Ella no vol que ells pensin que és millor del que és, no vol que es creguin aquesta imatge que ha creat de si mateixa. No vol que confiïn en les seves capacitats, perquè té por de decepcionar-los, té por que un dia s'adonin de com és de feble i ningú la vulgui protegir. Si tots els afalacs, si totes les paraules han estat compromisos buits, que no han portat enlloc, només a mentides que l'han enganyat sobre ella mateixa. Si tot això ha estat irreal llavors res té sentit, perquè tot el món en el que ha cregut caurà amb aquesta veritat malaguanyada.

I sent un altre cop aquella por, aquell temor de perdre's en el seu propi interior, a no tenir la referència de paraules que ara només ressonen en la foscor d'un record massa llunyà. I al pensar en ells sent un buit al seu interior, perquè ja no sap si és ella que ha canviat, si és ella que segueix amagada en si mateixa o si són ells que no la poden acceptar.

Elle IV

Les petjades s'han esborrat, no sap ni d'on ve ni cap a on va, només pot saber que tot depèn d'ella mateixa perquè és lliure, i llavors sent langoixa sartriana, la nàusea davant el no res, perquè si no hi ha Déu tot és possible i si hi ha home tot és futur i esdevenidor incognoscible.
Deixa-la somiar com fèieu abans, amb els ulls tancats sense deixar passar la claror d'un dia massa tebi i allargassat per la monotonia del no tenir-te.
Dichter, no saps com enyora sentir els teus versos a cau d'orella, que les paraules llisquin sobre la sevapell portant-la a un món somiejat on tot es pot fer realitat.

Elle IV

Torna a brillar la il·lusió als seus ulls. Regala el seu somriure als desconeguts, passeja solitària pels carrers, el cel s'enfosqueix amb el pas de les hores, llargues, tediants, però plenes d'entusiasme.
No vol pensar en un futur prometedor, no vol preguntar-se pel demà, ni tan sols es planteja aquells dubtes que abans ocupaven tota la seva ment. Està totalment concentrada en viure, aprofitar la seva vida, estimar-la com si per primer cop s'adonés de tot el seu valor.
I tot és a les seves mans perquè tot és just a punt de començar, i ella s'adona que tot depèn de si mateixa. Però, un cop més, torna a confiar, a creure en allò que mai l'ha abandonat, perquè sap que sempre seguirà endevant.
Els passadissos buits s'omplen de sentiments, les parets nues es revesteixen de promeses i somnis, les finestres deixen passar els últims rajos de sol del dia. Bellesa. Milers de paraules omplen la seva ment, la seva mirada fixa en les teulades d'edificis que desconeix, la seva imaginació vola ben lluny, per sobre de tota aquesta imatge mundana i freda. Ella vol arribar més enllà, traspasssar la línia de l'horitzó.

Elle III

No hi ha cap solució, es sent atrapada, terriblement sola i desprotegida. Aquella buidor torna a omplir la seva ànima, un altre cop veu com la seva vida es trenca i no pot fer res per deturar un destí que l'empresona i l'aliena. No vol trobar un perquè, no vol trobar cap sentit, només desitja que tot s'acabi, que s'acabi per sempre. No haver de passar més nits plorant, absolutament sola, amagada sota el llençol sense cap mà que l'acaroni, sense cap cos que l'abraci.
Ha perdut quelcom que creia que sempre estaria allà, l'ha abandonat aquella mà en la que més confiava, ha marxat sense dir adéu, deixant enrere només unes paraules plenes de burla i amargor. I ella ja no sap quin es el motiu per seguir lluitant, no entèn com l'han pogut abandonar, però ells simplement han passat a ser uns enemics que la jutgen per després mortificar-la amb les seves paraules mal intencionades. No pot tornar-hi a confiar, no pot seguir creient que l'estimen perquè l'han ferit quan més els necessitava, s'han burlat d'allò que més s'estimava i han trepitjat tots els seus somnis d'un futur millor.
No en queda res, d'aquella nena innocent que reia a casa les tardes de dissabte, la seva ombra s'ha esvaït entre els murs d'una habitació ara plena de silencis i de paraules mai dites. No tornarà perquè el mal que han causat ha estat massa gran, perquè les ferides encara sagnen i seran massa difícils de curar. Oblideu-vos de la seva confiança, quedeu-vos amb el record d'aquell amor incondicional que abans existia entre vosaltres, ara ja és massa tard, massa tard.