Nietzsche

"Nosotros, los que conocemos, nos desconocemos a nosotros mismos: y por buenas razones. Nunca nos hemos buscado; ¿cómo podría suceder que un día nos encontrásemos? Con razón se ha dicho: "donde está vuestro tesoro, allí estará también vuestro corazón"; nuestro tesoro está donde están las colmenas de nuestro conocimiento. Siempre estamos en camino hacia ellas, como insectos voladores natos y recolectores de miel del espíritu; preocupándonos tan sólo de una cosa: "de traer algo a casa"."
Friedrich Nietzsche. La genealogía de la moral. Prólogo

Quan et manqui la llum, busca a Nietzsche, ell et mostrarà quina és la teva foscor real.

Aforisme

El que no se cree a si mismo miente siempre. Nietzsche, Así habló Zaratustra

Així parlà Zaratustra

Fa dos o tres anys vaig començar a llegir Així parlà Zaratustra just després d'haver acabat amb l'Anticrist, ambdós llibres de Nietzsche. En aquells moments no sabia ni què era la filosofia, ni tan sols l'amic que me l'havia recomanat m'havia dit que Nietzsche era un filòsof. Avui l'he tornat a començar, he devorat els primers capítols i he entès que ara és molt millor. L'Anticrist l'havia entès, m'havia agradat, inclòs havia vist que moltes de les meves idees algú ja les havia tingut abans; Zaratustra se m'havia fet llarg, ple de metàfores que no acabava d'entendre i a més, l'havia començat just abans de començar el curs i no vaig tenir temps d¡acabar-lo, era un llibre massa feixuc. Avui he tornat a gaudir amb Nietzsche de la mateixa manera que ho vaig fer amb la Genealogia de la moral, no sé què té aquest filòsof que m'enganxa, em fa veure coses noves a cada frase, relaciono els textos amb altres autors, amb els apunts de classe inclòs amb parts de l'Evangeli (d'alguna cosa bona ha de servir que m'hagin oblidat a llegir-lo ¬¬). No sé què té Nietzsche, però la seva manera de jugar amb el llenguatge, de crear noves paraules, d'utilitzar metàfores, el llenguatge satíric... el fan un dels filòsofs més fàcils de llegir i més entretinguts. M'encanta.

Sobre el càstig

La genealogia de la moral, Friedrich Nietzsche:
En general, el càstig endureix i refreda; el càstig concentra, aguditza el sentiment d'estranyesa, reforça la capacitat de resistència. [...] Però si pensem en en aquells mil·lenis que van precedir a la història de l'home, podem jutjar que el que més va refrenar el desenvolupament del sentiment de culpa va ser precisament el càstig. [...] No hem de subestimar fins a quin punt la visió dels procediments judicials mateixos i de l'execió del càstig impedien al criminal sentir la seva acció, la forma de la seva actuació, com a reprobable en si mateixa: ja que veu com al servei de la justícia es comet i després s'aprova, es comet amb bona consciència, exactament el mateix tipus d'accions: espiar, sobornar, enganyar...

Quanta raó té Nietzsche, sempre he pensat que ningú pot nomenar a l'altre assassí mentre aquesta mateixa persona vulgui fer que la justícia castigui a l'assassí amb la mort, quina diferència hi haurà entre el criminal i aquell que exigeix aquest tipus de justícia? El primer haurà comès el delicte i, segurament, no se'n sentirà culpable, l'altre, dolgut i emportat per la ira demanarà que l'assassí rebi el càstig de la mort per tal que la balança torni a tenir equilibri, Però realment considereu que l'Estat ha de posar-se al nivell de l'assassí? Ha de ser l'Estat un botxí d'aquells que han comès un crim? És realment la pena de mort una mesura per aturar els delictes o és només una manera d'acontentar els familiars de les víctimes, una manera de fer justícia realment insòlita? L'altre dia comentàvem què era la justícia, si tenia relació amb la moral (pròxim post, espero) i només vam arribar a la conclusió que la justícia o l'establiment d'unes lleis eren necessàries per a viure en societat. Quines són, doncs, aquestes lleis justes? Heus aquí la gran pregunta, aquella que jo no sé respondre.