Apunts

El temps i l’home, els nombres i les paraules…hi ha tantes coses sobre les quals encara no he escrit...a vegades les paraules s’amaguen als racons més inaccessibles de la nostra ment i és difícil aconseguir que sorgeixin fluidament, tal com si acabessin de ser xiuxiuejades a la meva orella.

Els nombres només són una interpretació de la realitat, tal com ho poden ser les paraules. 2+2=4, totalment cert, però, és menys cert dir que les flors de les roselles són roges? Els nombres s’han d’entendre com una interpretació del món, l’home intenta mesurar l’immesurable per tal de conèixer l’incognoscible; l’home posa paraules a allò que ni tan sols pot captar, a allò que ni tan sols coneix. Qui és Déu? Qui són els homes? Què és l’ésser? Què és el no-ésser? Perquè 2+2 fan 4? No podria ser que el símbol 2 representés el nostre 3? Seria llavors mentida? Sé que sumant objectes les matemàtiques són totalment certes, però en realitat les hem d’entendre com un simple llenguatge per a interpretar el món i la natura. La ciència ens demostra com l’home lluita pel coneixement, el desig de saber l’arrossega fins al punt de desitjar entendre l’ordre de la natura, trobar el perquè de totes les coses...de veritat són tan diferents la ciència i la filosofia?

Heidegger i les matemàtiques

És estrany però l’home sempre busca reptes que el facin avançar, noves fites que el condueixin per camins encara desconeguts. Quasi tots tenim un somni, una idea de futur que marca la majoria de les nostres accions, ja que tot ho dirigim cap a aquest ideal de vida que segurament és irrealitzable.

En el dia a dia també intentem proposar-nos reptes per tal de sentir-nos actius, poderosos en el moment de superar-los; quan ens trobem davant d’aquestes petites proves ens esforcem pensant possibles solucions, intentem treure’n l’entrellat, ja sigui un problema de matemàtiques o un text filosòfic. Sincerament, jo no sento el mateix davant aquests dos exercicis, la meva ment els concep de dues maneres molt diferents, i tot i que moltes vegades tregui el resultat de tots dos, sempre gaudiré molt més el text filosòfic.

Sempre he odiat les matemàtiques, crec que des del moment que vaig a prendre a sumar i a restar. M’irrita la seva perfecció, l’exactitud que es busca darrera de cada operació, la lògica que s’amaga rere cada enunciat i que a mi tant em costa de trobar. Els problemes apareixen a la meva ment com veritables malsons que he de superar, però per molt que intenti despertar, el cap s’omple de nombres i funcions i no hi ha manera de sortir de l’atzucac. Llavors m’entristeixo, m’adono de les meves mancances, del meu error a l’hora d’acceptar dos anys més de nombres al social i tinc ganes de deixar-ho córrer tot i anar suspenent exàmens; penso que els nombres tampoc em serviran per res.

Un text de filosofia és molt diferent. Les idees que amaga em fan bullir el cap, penso i repenso cada paraula de l’autor, intento trobar tots els secrets que oculta. Cada minut que passa juga en contra meva, he d’aconseguir esbrinar allò que vol dir el text, vull analitzar-lo i arribar a l’essència del pensament d’aquell qui el va escriure. És una sensació única, el desig de comprendre, de lluitar contra unes paraules que algú va escriure ja fa molts anys per tal de re-interpretar-les un cop i un altre. Recordo el repte que va suposar Heidegger, una hora i mitja per a un text d’unes 300 paraules, va ser tota una experiència i espero repetir-la quan els meus coneixements arribin fins a la capacitat d’entendre els escrits d’aquest filòsof únic i estrany.