M'explico la història d'una derrota, la de la moral, la de l'ideal del qual em vaig enamorar. M'adono que com més passa el temps, més clar veig el procés, com si hagués anat teixint el fil històric arendtià que només parteix des dels finals absolutament tancats. Perquè un cop vaig saber que el final s'apropava, la història va començar a prendre sentit, va ser com si totes aquelles justificacions davant les quals volia tancar els ulls comencéssin a repetir-se i dibuixar-se, aportant un perquè a tot allò que fins llavors no havia tingut explicació.
És potser la història d'una vida, d'un passat que ja queda tan enrera que el veig entelat -malgrat la claredat que aporta el temps silenciat a través de la distància. Un temps que cap cronista ideal podria comprendre, però que per a mi cada cop es fa més evident, per molt que no sàpiga escriure'n lleis científiques al mode de Hempel ni pugui establir les seves relacions causals.
I com deia Arendt, no tot comprendre és perdonar, malgrat que intentem netejar les intencions i bastir somirures sincers mentre ens preguntem per la felicitat de l'altre. Perquè si estimo la memòria, els rellotges vells i trencats, accepto que ells són la meva seguretat, la brúixola que m'ha de guiar quan em perdi als seus boscos. L'hàbit, els espais coneguts, la llar dels somriures diaris, de les abraçades sinceres i les mirades amagades, tot això serveix de base des de la qual mirar enrera, aquest cop veient la complexitat de tot el que ja és passat, acceptant la seva totalitat.

Preguntar

"El preguntar es la devoción del pensar". Martin Heidegger

Interrogants, preguntes que sorgeixen soles sense cap resposta. Per molt que siguin pronunciats en veu alta, malgrat ser compartits i dialogats, segueixen sent un enigma. Per això m'agraden.
Val la pena estudiar metafísica només per llegir una frase com aquesta!

Eichmann a Jerusalem. Hannah Arendt

Perdre la humanitat, amagar sentits i sentiments sota les runes d'uns clixés que han anat caient juntament amb les bombes, clixés que són repetits fins a l'extenuació, fins a la mort, oblidant el propi present i la condició humana. El deure no és un tancar els ulls davant l'ordre irracional, l'ètica kantiana ja ens mostra que abans de plantejar aquest deure cal tenir molt presents dos conceptes: dignitat i autonomia. Eichmann ha oblidat el significat d'ambdós, ha aconseguit fins i tot oblidar-se a si mateix omplint la ment amb concepcions ja donades, amb allò que ell anomena idealisme però que manca totalment d'ordre i raó. És per això que apareix aquesta ceguesa que el caracteritza, un necessitar que algú altre interpreti el món per tal de, un cop paït i assimilat, seguir un mandat clar i contundent, malgrat que manqui de sensatesa.
El seu problema és l'oblit de la humanitat, el deixar de banda la dignitat a canvi d'un èxit que sempre acaba sent frustrat i que només aconseguirà portar-lo al nus de la mort que el tribunal de Jerusalem acabarà estrenyent al voltant del seu coll. Però fins i tot en aquest moment, en el seu final, ens mostra la seva absurda buidor repetint allò que havia sentit a altres funerals, oblidant, com la mateixa Arendt ens diu, que aquest és el seu funeral.
Allò que angoixa, el que provoca dolor, no són només els nombres de jueus que va portar a la mort, sinó la fredor, la racional irracionalitat que caracteritzava els seus moviments, teixint així un dibuix de petites històries que ens mostren la seva misèria. Perquè el mal encara se'ns pot presentar en noves cares desconegudes i l'horror no eren només les incomptables morts, sinó tots aquells testimonis i figues que s'han convertit en fantasmes de l'horror, totes aquelles víctimes que, expoliades de tota dignitat, encara avui no són recordades amb prou força.

La Metamorfosi de Kafka

Rellegeixo la Metamorfosi i trobo molts detalls que una primera lectura inmadura, a cegues i aïllada no m'havia mostrat. No és només la incertesa, no només la desesperança, sinó l'exclusió, la fina línia que separa allò humà de la barbàrie.
Em sorpren des de l'inici l'actitud de Samsa, que accepta sense gaire sorpresa la seva nova condició, amb una mena de resignació que poc a poc se'ns va mostrant com present a tots els aspectes de la seva vida. Potser és allò que alguns anomenen el "caràcter alemany", aquesta mena de sotmetiment a les circumstàncies que fa que a vegades manquin la iniciativa i l'empenta per enfrontar allò que se'ns presenta com aliè però alhora indefugible. És la manca de forces per llevar-se del llit, la impossibilitat de mostrar-se en aquesta nova forma que és condemna i escarn. Aquest és el Gregor Samsa que Kafka es presenta, un personatge amb el qual sembla identificar-se, un home desgastat per la seva feina, que viu d'esma, encadenat a una família que en depèn econòmicament però que alhora no valora el seu desfici diari.
A La Metamorfosi, però, hi rau un problema d'incomprensió, la necessitat de delimitar l'espai que allunya allò estrany i anormal i que fa que sigui possible mantenir una quotidianitat pròpia que permeti seguir vivint. És per això que arriba un moment en què l'insecte, l'altre, es presenta com a destorb per a la possibilitat de viure, cal doncs, no només aïllar-lo, sinó eliminar-lo. Ell és l'altre, l'enemic schmittià ficat dins la pròpia casa que impedeix continuar amb la normalitat: Gregor passarà de ser compadit -malgrat el fàstig- a ser odiat de forma irracional, se'l separa de la seva imatge passada per tal de poder actuar sense sentir la veu de la consciència. I ell es mor, s'abandona a si mateix, no sabem si per desgana, apatia o fàstig, però deixa enrera una vida de tedi, dolor i exclusió per tal d'alliberar la seva família d'una càrrega que no estaven disposats a suportar.
La solitud de Gregor, l'exclusió i l'abandó són retrat de la vida de Kafka, però no només això, sinó que també són expressió del que ara anomenem condició humana, condició que Gregor va deixant enrera alhora que abandona l'esperança, humanitat que perd quan és capaç de veure que el mur que el separa dels altres és ja insalvable.

Encara ens queden esperances

"Una cabeza obtusa y limitada bien puede llegar a la erudición mediante la instrucción" Kant

20 Jahre

20 anys ja. 20 anys han passat des que el alemanys van formular el seu "wir sind ein Volk", (nosaltres som un poble), molt diferent del "Wir sind das Volk" (Nosaltres som el poble) nazi. Ells eren un poble, un sol poble que decidia adonar-se del seu propi poder . Així apareixia la voluntat d'unió, d'alliberament, sota una sola bandera que havia de representar l'esperit d'una pàtria fracturada i derrotada.
I jo em pregunto si no hem de mirar aquesta afirmació del poble com Kant es mirava la Revolució Francesa, com una Begebenheit, un aconteixement que queda marcat per l'entusiasme que provoca arreu. L'entusiasme de Berlín sembla encara seguir present en nosaltres, nosaltres que som hereus d'aquella història: el nostre naixement ja es va donar sota un nou signe de llibertat, sota una nova forma d'entendre el món. I vam aprendre què volia dir la paraula democràcia, vam saber què era viure sense cap mur a l'altra banda del carrer i encara no semblem prou acostumats al tast de la llibertat.
Oblidem, a més, la fortalesa del poble alemany, la configuració de la seva unitat expressada com a desig, desig de trencar amb aquella divisió que no havien escollit, que els havia estat imposada. La pregunta és si ara som capaços d'interpretar tot el que va ocórrer en una sola nit, com tothom va sortir al carrer a festejar un alliberament que feia massa temps que esperaven. Perquè amb el temps sembla que oblidem tot allò que precisament ens ha d'ajudar amb el nostre present, que és incomprensible si primer no ens inserim en tot allò que l'ha configurat tal com és. Aprendre la importància de les paraules que van ser formulades aquella nit de fa 20 anys, comprendre l'impuls que va portar els alemanys a proclamar la seva fortalesa després de tants anys de silenci vol dir també entendre què volen dir avui paraules que utilitzem tan banalment com llibertat i democràcia. Perquè per fer una crítica del present, cal conèixer les mancances del passat.
PD: Escrit massa ràpid, perdoneu, però calia fer-ho avui!

Unbekannt

"Und unbekannt einander bleiben sich,
Solang sie stehn, die nachbarlichen Stämme."
Hölderlin

"I desconeguts l'un per l'altre romanen
el temps que són dempeus
els troncs veïns."

Preguntes

Què m'és permès esperar?
Aquesta pregunta fa mesos que roda pel meu cap i, òbviament, no he trobat cap resposta. Potser es tracta de rellegir Kant i intentar comprendre algunes coses o simplement de viure i esperar a que els desitjos i les esperances es trenquin per sempre o es compleixin d'un sol cop.

Em sap molt de greu, però el ritme del blog anirà baixant a marxes forçades perquè 8 assignatures al semestre no són poques i em passaré el dia a la Facultat. A més, tampoc em sento capaç d'escriure res massa interessant, així que fins que no sorgeixin els temes, només pujaré fotografies.

Kundera. La insostenible lleugeresa del ser

"Només la casualitat pot ser interpretada com un missatge. Allò que s'esdevé necessàriament, allò que és esperat i es repeteix quotidianament, és mut. Només la casualitat ens parla."

"Perquè les qüestions veritablement serioses són només aquelles que fins i tot un nen pot plantejar. Tan sols les qüestions més ingènues són realment importants. Són preguntes sense resposta. Una pregunta sense resposta és una barrera impossible de travessar. Dit en altres paraules: precisament les preguntes que no tenen resposta són les que delimiten les possibilitats de l'ésser humà, són les que tracen les fronteres de la nostra existència."

"Ja he dit que les metàfores són perilloses. L'amor comença per una metàfora. Dit d'una altra manera: l'amor comença en el moment en que una dosa s¡inscriu amb una de les seves paraules en la nostra memòria poètica"

"Pot ser que totes aquestes qüestions que interroguen l'amor, que el mesuren, l'analitzen, l'examinen, l'interroguen, també el destrueixen abans no pugui germinar. Pot ser que no siguem capaços d'estimar precisament perquè desitgem ser estimats, perquè volem alguna cosa de l'altre (l'amor), en comptes d'acostar-nos-hi sense exigències i no voler res més que la seva simple presència."

"El temps humà no gira en cercle, sinó que avança en línia recta. Aquest és el motiu pel qual l'home no pot ser feliç, perquè la felicitat és el desig de repetir."

"Ara experimentava la mateixa mena de felicitat i la mateixa mena de tristesa que aleshores. La tristesa significava: hem arribat a la última parada. La felicitat significava: estem junts. La tristesa era la forma i la felicitat el contingut. La felicitat omplia l'espai de la tristesa."

KUNDERA, Milan. La insostenible lleugeresa del ser.
Molt recomanable, un dels millors llibres que he llegit -encara no l'he acabat.

Tiempo (Unamuno)

"El misterio del amor, que lo es del dolor, tiene una forma misteriosa, que es el tiempo. Atamos el ayer al mañana con eslabones de ansia, y no es el ahora, en rigor, otra cosa que el esfuerzo del antes por hacerse después; no es el presente, sino el empeño del pasado por hacerse porvenir. El ahora, es un punto que no bien pronunciado se disipa, y, sin embargo, en ese punto está la eternidad toda, sustancia del tiempo."
Unamuno. Del sentimiento trágico de la vida

Cita

"Y a todos nos falta algo; sólo que unos lo sienten y otros no. O hacen como que no lo sienten, y entonces son unos hipócritas"
Del sentimiento trágico de la vida. Unamuno

Intent d'aproximació al Tractatus

Wittgenstein ens parla del seu Tractatus com una escala que hem de llençar un cop haguem arribat a dalt, potser diu això perquè amb el seu text intenta dir allò que només pot ser mostrat i ell mateix va adonar-se que això faria que el Tractatus s'omplís de proposicions sense sentit, que segons les paraules del propi Wittgenstein, havien de quedar fora de tota filosofia.
Tot llenguatge és lògic perquè el pensament sempre es dóna dins dels límits de la lògica, no podem sortir de les seves regles i anar més enllà, és per això que Wittgenstein afirma que tot el que es pot dir pot ésser dit clarament. Amb el llenguatge creem figures del món, aquesta capacitat de figurar és el que possibilita que puguem parlar dels estats de coses* que es troben al món. El llenguatge només pot ser lògic perquè només podem parlar de figures possibles, figures que puguem imaginar, no podem figurar figures impossibles perquè no podem pensar l'impensable, tota figura és sempre figura lògica. Això no vol dir que tot allò que puguem figurar sigui real, que es doni al món; tot allò que podem figurar és possible, es troba dins de l'espai lògic, que és un espai de possibilitats, d'estats de coses que poden donar-se o no. Si l'estat de coses del qual parlem a la proposició es dóna, la proposició serà vertadera, mentre que si no es dóna, serà falsa.
La manera de funcionar de les proposicions depèn d'una forma completa de la divisió wittgenteiniana del món entre objectes, estats de coses, espai lògic... per això cal comprendre bé les proposicions que van des de la 1 fins a la 3 abans d'endinsar-se en la definició de nom, proposició o funció de veritat.

* els estats de coses són les combinacions d'objectes que es donen al món

Wittgenstein

6.44 Nicht wie die Welt ist, ist das Mystische, sondern dass sie ist
o
6.44 No com el món és és el místic, sinó que és

Wittgenstein. Tractatus Logico-philosophicus

Aquest home no només és un gran filòsof, sinó que també escriu realment bé (malgrat que les proposicions i tesis del Tractatus només semblin pinzellades d'una gran obra amagada entre els Quaderns de molts anys d'estudi)
Crec que començo a albirar algun significat en tot plegat.

Autor o intèrpret

Acabo Niebla per segon cop i torna a sorprendre'm el joc amb el tema de l'existència i la ficció, l'autoria dels textos i la configuració dels personatges. Penso en Gadamer i l'hermenèutica, en com aquest ens diu que els textos mai pertanyen totalment a l'autor, que també el lector els configura, de manera que queda sempre obert a noves interpretacions.

Cal tenir clar, però, que tot text té una estructura interna, l'autor intenta comunicar una idea concreta i no podem jugar completament ni amb la seva formulació ni el rerefons que amaga, no podem fer dir al text allò que el seu autor mai va imaginar, no podem buscar-hi allò que ningú hi ha volgut posar. Darrera de les grans obres sempre s'hi veu un immens imaginari elaborat i repensat per tal de fer arribar el que podriem anomenar l'essència de l'obra al seu lector - o intèrpret-, és per això que cal respectar-les i parlar-ne des del coneixement del context de generació i configuració del text, a més de tenir en compte les dades biogràfiques de l'autor.

Això no vol dir que calgui oblidar Gadamer i l'apertura dels textos, és clar que les noves mirades i perspectives ajuden a acabar de conformar el text i les seves idees bàsiques, però cal recordar sempre que això no ens autoritza a transformar-lo i oblidar el context en el qual ha sorgit. Prendre una certa perspectiva és molt útil per donar nova vida a allò que ja creiem antiquat, ja veiem com això passa al teatre amb les interpretacions lliures dels clàssics, però cal sempre que el tema de fons segueixi éssent el mateix com una forma de respecte a l'autor i d'afirmació que és seva la última paraula sobre la pròpia creació.

Viure el temps

"Lo que se ha abandonado, se recuerda;
parece un paraíso lo habitual"
Mefistòfol al Faust de Goethe

Necessitem el distingir els dies normals dels extraordinaris, cal una quotidianitat que ens serveixi per saber que tenim un lloc on posar els peus i mirar ben amunt sense por de perdre l'equilibri. El calendari no és només històric sinó també vital, no només per la necessitat de posar dates a un principi i a un final, sinó perquè és a través del passar dels dies com comprenem el fil de la nostra vida.
Abans les estacions configuraven aquest devenir, ara preferim parlar de mesos, de vacances i ponts, però és exactament la mateixa necessitat de situar-se en un temps que cal comprendre com a estipulat, tallat a bocins fàcils de païr per a poder entendre la nostra història. L'hàbit és un refugi, malgrat que a vegades en defugim, en situacions de por i incertesa ens empara i ajuda a retornar a la calma perduda per la inestabilitat.
El dia a dia, el passar de les hores, ens atempera i alhora ens allibera de les angoixes i opressions que a vegades ens creem nosaltres mateixos. Cal doncs, viure com si caminéssim, no sobre un rellotge de temps aplanat i quantificat, sinó d'un calendari de temps qualitatiu que pinti un fons per entendre el món i la vida, un teló que ens configura i conhorta quan pensem que perdem el nord i ens cal trobar la brúixola.

Filosofia i vida

Partíem de la discussió amb Jacobi i ens preguntàvem, a través de Fichte, per la relació entre filosofia i vida. Jacobi creu que són excloents, per això ell escull la vida: la filosofia ens portarà al racionalisme, d'aquest al spinozisme i així arribarem al nihilisme, quedant-nos sense llibertat ni valors. Cal doncs, fer apologia de la vida, però hem d'abandonar el pensament? Fichte trobarà la conciliació entre un i altre a Kant, que ens mostra a través de la filosofia quin és l'àmbit legítim de la raó, però alhora ens obre el camí a l'afirmació de la vida (llibertat, món, Déu). A través d'aquesta idea inicial seguirà el programa de Reinhold per trobar el fonament d'aquesta unió entre teoria i praxi a Kant a través de la consciència.
Molts cops seguim immersos en aquesta relació que molts han entès per disjuntiva, hi ha una imatge del filòsof que el separa de la vida -que podem anomenar pràctica-, malgrat que molts autors hagin forjat el seu pensament fora de despatxos i biblioteques. Tenim l'exemple del Zaratustra caminant de Nietzsche, les passejades de Kant per Königsberg, la vida política activa de Plató, i segurament moltes més que desconec. Filosofia i vida no s'exclouen malgrat que a vegades ens sembli que una ens allunya de l'altra, no és només que per a filosofar calgui tenir present la vida, sinó que és vivint que fem filosofia. Al caminar, al passar, al sentir i observar, així es va començar a fer filosofia, pensem en l'anècdota de Tales de Milet a qui una dona avisava que si seguia mirant el cel no veuria el pou que hi havia davant els seus peus.
Seguim fent filosofia, llegint i pensant però alhora vivim i prenem cafès i així anem creant potser una línia de pensament o potser només un bagatge que ens servirà per al nostre futur. Sigui com sigui, no defugim ni una cosa ni l'altre, perquè fer-ho seria un error, no només a la Facultat, sinó també fora d'ella.

Fichte

He decidit que si jo gaudeixo dels apunts de Fichte, vosaltres també jeje:

Un jo pren relació amb un altre jo a través de la seva manifestació corporal, orgànica, això implica que el cos també és opacitat: mostra i amaga, la corporalitat és part essencial de la consciència, és un moment constructiu del dinamisme de la consciència. La consciència sols es reconeix amb la presència de l’altre, per entendre totalment la consciència cal que aparegui un altre jo com a part constitutiva del seu horitzó. Tots els esquemes teòrics i pràctics impliquen la interacció amb l’altre, són intersubjectius: en la construcció de mi mateix hi ha un moment en què apareix l’altre. La intersujectivitat transcendental esdevé real a través del cos, hi ha un reconeixement fàctic en el rostre i la mirada, gràcies als quals retorna sobre si per un altre que és diferent de si.

Refent

"Debemos reservarnos una trastienda del todo nuestra, del todo libre, donde fijar nuestra verdadera libertad y nuestro principal retiro y soledad. En ella debemos mantener nuestra habitual conversación con nosotros mismos, y tan privada que no tenga cabida ninguna relación o comunicación con cosa ajena, discurrir y reír como si no tuviésemos mujer, hijos ni bienes, ni séquito ni criados, para que, cuando llegue la hora de perderlos, no nos resulte nuevo arreglárnoslas sin ellos."
La soledad, incluida en Los Ensayos de Michel de Montaigne

Els somnis, l'esperança i Plató

Per somiar cal tenir els peus a terra, això és el que Plató intenta ensenyar-nos a la República, no perquè la seva sigui una utopia meditada i amb intencions d'esdevenir govern rígid i estret, sinó perquè el seu món terrenal és el que fa possible parlar d'esperança, és el camí cap al somiejar. Només des d'una base es poden construir castells a l'aire, cal conèixer quins són els moviments possibles per tal d'esbossar els ideals, només quan es coneix la tècnica podem donar ales a la genialitat i gaudir d'allò que la imaginació crea.
Tota obra té un gran treball darrere, els grans mestres ho saben i ens ho mostren en l'evolució de les seves obres: encara que ja trobem la guspira incial en la jovenesa, cal un desenvolupament de les idees que es va colpint amb el pas del temps i arriba al punt àlgid en la maduresa. Són molt pocs els qui es poden ventar de fer salts entre aquests passos i normalment són els qui pateixen una vida funesta, curta, trencada en el moment més inesperat.
Tot allò que és eteri necessita uns fonaments solidificats que ho suportin, només les accions més violentes i viscerals careixen de pilars, és per això que per donar lloc a l'esperança ens cal consultar la capacitat humana, ens cal preguntar-nos per la nostra possibilitat. És el marc que segueixen Plató i Kant, és l'esquema necessari per entendre què significa somiar i crear, perquè la imaginació no és tan lliure com ens sembla, està empeltada a la veritat.

PD: Seguint la línia d'un fantàstic final de la última classe de Salvi Turró sobre Kant

Michel de Montaigne

Montaigne no és només un autor en recerca del seu jo, no és un erudit buscant refugi en els grans clàssics ni tampoc un home perdut en el seu temps amagat a la seva torre. És cert que és un personatge confós, un intel·lectual que no sap quin és el lloc que ha d'ocupar a la societat i que més d'un cop erra a l'hora de respondre per allò que se li demana. Però Montaigne és molt més que tot això: és aquell noble que no té sang de noble però en té l'educació, és aquell nen enviat a una casa de camperols per aprendre a viure en la frugalitat i alhora és l'home que es tanca a la seva biblioteca intentant trobar una pinzellada amb la qual pintar-se.
Buscar el propi jo és també cercar el comú en tots els homes, aviat Montaigne veu que el comú és el vaivé, per això parla del pintar-se: el jo és un quadre que sempre es pot retocar, és un oli sobre el qual podem continuar fent modificacions fins a la mort. I l'important no és allò que està al fons del llenç, el dibuix original, sinó les noves traces que van configurant-lo i li donen un nou sentit. Montaigne és un buscar-se en tot allò on hi ha quelcom humà, és viatjar com un emmirallar-se de manera que la diferència amb l'altre et faci veure allò que et configura, és el pas cap al més enllà per adonar-te d'on es troba la frontera.
El senyor del castell de Montaigne és l'home nu i sincer que s'envolta de pensaments i textos per sentir-se aixoplugat però que alhora batalla amb el món, el recorre i s'hi implica amb consciència de quin és el paper que ha de jugar -fins que arriba la pesta i decideix fugir de Bordeus-. Els seus Assaigs sempre tenen alguna cosa a dir, són pàgines que no queden tancades al seu temps sinó que segueixen obertes, no només a noves interpretacions, sinó a la creació d'un diàleg amb l'autor que porta a la consciència de la contradicció inherent a l'home. Us el recomano.

"No pinto el ser, pinto el tránsito" Michel Eyquem de Montaigne