Nietzsche

"Nosotros, los que conocemos, nos desconocemos a nosotros mismos: y por buenas razones. Nunca nos hemos buscado; ¿cómo podría suceder que un día nos encontrásemos? Con razón se ha dicho: "donde está vuestro tesoro, allí estará también vuestro corazón"; nuestro tesoro está donde están las colmenas de nuestro conocimiento. Siempre estamos en camino hacia ellas, como insectos voladores natos y recolectores de miel del espíritu; preocupándonos tan sólo de una cosa: "de traer algo a casa"."
Friedrich Nietzsche. La genealogía de la moral. Prólogo

Quan et manqui la llum, busca a Nietzsche, ell et mostrarà quina és la teva foscor real.

Maquiavel

«Porque de los hombres se puede decir en general lo siguiente: que son desagradecidos, volubles, simuladores y disimuladores, fugitivos de los peligros, ávidos de ganancias, y mientras les haces el bien, son todo tuyo, te ofrecen la sangre, sus propiedades, su vida, sus hijos, como más arriba dije, cuando la necesidad es lejana; pero cuando la necesidad se acerca te abandonan», El Príncipe, capítulo XVIL

L'antropologia de Maquiavel es basa en la concepció de l'home com un ésser que ha de guiar-se per la virtut, però aquesta no l'hem d'entendre des de la concepció cristiana, sinó des de la romana; la virtut és, docns, la força, el poder de ser capaç d'arribar als fins desitjats. Els homes són malèvols, per això no importa mentir o imposar-se per la força de la violència; l'ésser humà és avar i ambiciós, vol aconseguir riquesa i poder, per això el Príncep ha d'imposar-se utilitzant qualsevol de les seves armes per tal de mantenir el seu mandat. La millor arma no és únicament la força, sinó que també és important l'astúcia; Maquiavel mostra això dient-nos que el Príncep ha de ser com un lleó i una guineu, ha de tenir astúcia i també força, no ha dubtar en el moment d'utilitzar-les, ja que les necessita per tal d'aconseguir els fins que s'ha proposat, encara que la fortuna li sigui adversa. L'home és un ésser lligat a les seves passions, no pot desfer-se d'elles, per això repetirà els mateixos errors cíclicament, de manera que no té una gran llibertat i tendeix a la maldat, per això Maquiavel tolera que el Príncep utilitzi l'engany i les males arts per tal de conservar el seu poder.
Per entendre la imatge del Príncep i la visió política que Maquiavel dóna al llibre amb aquest nom, cal primer veure quina és la seva visió de l'home. La frase que ha fet conegut a Maquiavel ha estat aquella de "els fins justifiquen els mitjans", tot i que en cap moment es troba en la seva obra. Tot i això, cal reconèixer que aquesta és la idea que ell defensa, però molts cops s'ha malinterpretat perquè no es coneix tot el transfons que té aquest autor: la virtut, la fortuna, el moviment, l'ambició... totes aquestes idees justifiquen el pensament de l'italià, ja que mostra una circularitat que dóna sentit complet a la seva filosofia. Ell no es planteja en cap moment la bondat o la maldat de l'home, des d'un bon principi el caracteritza com un ésser ambiciós, avar, desagraït, de manera que l'únic que es pot jutjar és si el resultat de les seves accions s'avé amb allò que s'havia proposat abans de realitzar-les. El vertader valor de l'home es troba doncs en la seva força, en la capacitat que ha de tenir per aconseguir allò que és el seu fi, encara que la fortuna no l'acompanyi. És en aquest sentit que l'important és aconseguir el fi, no els mitjans utilitzats.

Disculpes i parte

Certament tinc això molt abandonat, però la feina i la uni, sobretot, no em permeten fer molta cosa més per aquí. Ara només em queda Heidegger, el gran monstre de la filosofia, i haver d'estudiar-lo en dos dies no és un consol gaire gran. Ara bé, aquest curs he demostrat que tinc un major nombre de miracles a l'any que la verge de Fàtima jaja i que res és impossible a aquesta carrera boja per no arribar l'última a totes les entregues de treballs.
A destacar aquest any: les Històries de la Filosofia del Renaixement, l'Antropologia i la Filosofia de la Cultura
- Treball de Maquiavel
- Exàmens del Granada
- Classes Morey
- Treball sobre Benjamin i el concepte d'aura a la fotografia
- Preparació examen Feuerbach
- Primera trobada amb Heidegger, encara que sigui mig a les fosques

Balanç del primer any de carrera: positiu, però esperem que la cosa millori en exigència i temps de dedicació. Desitjant arribar a Filo de la Història Moderna.

L'ésser i el temps?

Potser avui no és el millor dia per tornar, però les paraules ja fa massa temps que han quedat guardades als calaixos, és hora de deixar-se anar i tornar a un temps que es va quedar aturat. L'ésser és devenir, som i serem tot allò que siguem en un futur, l'home està lligat al temps inexhorablement i és precisament aquesta unió el que més ens diferència dels animals. Som capaços d'anar més enllà del present, som els únics animals que realiten projectes, que planejen i somien, intentant esdevenir allò que un dia van projectar a la seva ment.
El temps passa i no s'atura, i sabem que tots ens encaminem cap a una mort que ens espera a qualsevol racó, però intentem tancar els ulls i somiar amb un present continu que vagi més enllà de la il·lusió del demà i l'enyorançà de l'ahir. Viure és l'únic que ens resta, però caminem sense ser del tot conscients del que cada pas implica, parlem sense mesurar unes paraules que van més enllà del seu propi so i que mai són transportades pel vent ni esborrades pel temps. Cada segon ens marca, vivim atrafegats intentant descobrir-nos, i no semblem adonar-nos que a cada moment existeix un jo diferent que canvia, la metamorfosi és constant i és precisament aquest devenir el que ens fa ésser el que som.

Sobre l'utilitarisme

El màxim exponent de l'utilitarisme des del plànol filosòfic és John Stuart Mill, parteix d'algunes teories hedonistes com podria ser la d'Epicur per proposar la recerca del plaer i la fugida del dolor. Mill proposa una ètica basada en la finalitat d'aconseguir "la major felicitat per al major nombre de persones", ja que enten que la felicitat és el fi últim dels homes i és un bé per si mateixa.
L'aspecte que avui m'agradaria comentar de Mill és si és possible fonamentar una moral en aquest propòsit, cal tenir en compte que ell critica en tot moment l'imperatiu kantià perquè considera que aquest fomenta una moral buida, que no diu res; ara veurem si la seva filosofia pot ser una solució al problema de l'ètica.
Segons Mill, existeixen plaers superiors i plaers inferiors, a més a més, cada home pot cercar la felicitat en coses diferents, ja que el que em fa feliç a mi no ha de fer feliços a tots els altres éssers humans. Aquesta idea ens porta a una relativització de la felicitat, no en el seu valor com a fi (que es indubtable), sinó en les seves possibles aparicions davant de cada ésser: si per cadascú és una cosa diferent vol dir que serà més difícil aconseguir una felicitat per al major nombre. A més, si coses contràries en porten a la felicitat a dues persones diferents, quina serà la correcta? quina aportarà major felicitat al major nombre? Segons aquesta proposició també podríem acusar a Mill de crear una ètica buida de contingut, ja que accepta una relativització d'allò que és bo (que ens fa feliços) depenent de qui sigui el subjecte que tria.
Per contradir aquesta idea es podria aprofitar la distinció entre plaers inferiors i plaers superiors, proposant que la felicitat més vàlida és aquella que consta de plaers superiors. Però si fos així, Mill cauria en el reduccionisme, en la imposició d'una felicitat per a tothom que ens podria portar perfectament a una consideració del que és bo com allò que és preferit per mi perquè ho considero un plaer superior. Així, podria caure en un parany que ell mateix va ser el primer en identificar: la tirania de la majora, el moment en el qual la massa decideix per majoria i la minoria és marginada a causa, precisament, del seu menor nombre de components.
Podem veure, doncs, com l'ètica de Mill pot patir les mateixes acusacions que ell mateix va fer a Kant i que, per alliberar-se'n hauria de caure en una imposició d'allò que és bo, quelcom molt allunyat dels seus ideals liberals.

El llibertí

"Jo vag voler ser filòsof per poder fer-me preguntes, però ara els altres em demanen respostes" És una de els frases de Diderot a l'obra (no crec que sigui una cita literal, no tinc tan bona memòria).
Diderot ens planteja els grans dubtes de la filosofia: llibertat o determinisme, l'home com a ésser natural o social, individu o societat, raó o passió... Si voleu passar una bona estona, riure i que us facin pensar una micona, us la recomano.

Benjamin i la democràcia

Aquest post intentarà ser el més fidel possible a la classe de filosofia de la cultura d'avui:
" Benjamin fa que aprenguem a veure amb una altra mirada, i al pròleg d'aquest text ens ho mostra amb la idea de feixisme. Per a tots, el feixisme és aquell sistema en el qual hi ha un dictador que té un gran carisma i fa grans discursos, on només hi ha un partit i no hi ha llibertat d'opinió. Si apliquem aquesta idea a les democràcies d'avui en dia, sabem que som lluny d'aquest sistema: no hi ha dictadors, podem afirmar que Bush o Zapatero no són gaire carismàtics, hi ha bastants partits i tenim llibertat per expressar la nostra opinió. Però Benjamin ho veu d'una altra manera, creu que el feixisme és una aplicació de l'estètica a la política, es creen uns models estètics a seguir que formen una nova manera de fer política, ja que aquesta passa a ser un espectacle: hi ha grans discursos o debats, una massa que segueix a un líder o a un altre, una manera de fer política concreta. I ara pensem en la nostra democràcia: seguim tenint aquesta estètica? seguim tenint grans discursos on una massa segueix al lider enarbolant una mateixa bandera? Em sembla que tot això, si més no, ha de fer que pensem ara que tenim tan a prop unes eleccions "
El text es de Benjamin i el seu títol és L'obra d'art a l'època de la seva reproductivitat tècnica.

Facultat

Fa dos dies que no ens hi deixen entrar, diuen que hi ha vaga, vaga i xerrades sobre Bolonya, com si no en tinguéssim prou ja, que ens la trobem fins i tot a la sopa. Entenc que els estudiants tenim dret a fer vaga, però crec que si es fa no només ha de ser per un bon motiu, sinó que també ha de tenir una finalitat. Quina finalitat té aquesta vaga? Diuen que fer pressió, però la única pressió la rebem nosaltres, els estudiants que no podem anar a les classes, que rebem crits d'"esquirol" simplement perquè no entenem cap a on ens porta tot això. De què serveix una vaga quan els únics que sabem que existeix són els qui la fem? Perquè no s'ha vist la notícia a la televisió, ni al diari, ni s'ha fet un comunicat? Misteri.
Entenc que som els únics que podem lluitar contra Bolonya, però d'aquesta manera estem lluitant o estem convertint-ho en una festa? Jo començo a dubtar-ho. Si hi ha una manifestació dijous ja ens podrem expressar allà, allò sí que pot tenir ressò, però el que fem a la Facultat de Filosofia i a la de Geografia i Història què és?

Descartes

No és possible demostrar la inexistència.
L'única cosa en la qual encara puc creure és en l'existència del subjecte com a intèpret. Descartes va fer un pas que considero bàsic per a la filosofia, el seu "cogito ergo sum" és una de les poques teories que sóc incapaç de criticar, perquè no podem negar que som un subjecte que s'omple de predicats, un "jo" que és incapaç de negar-se a si mateix.

PD: Lamento que cada cop deixi menys comentaris i em costi més actualitzar, però tinc massa poc temps durant el dia i quan arriba la nit estic massa cansada com per posar-m'hi, em sap greu.

La mort de la utopia

La utopia va ser el tema del meu treball de recerca. Al post anterior, quan vaig esciure que havia mort, vaig quedar-me pensant en si esborrar aquella frase o no i no ho vaig fer perquè volia veure si hi havia alguna reacció i també perquè en cert sentit, estic d'acord amb l'afirmació.
Primer he de dir que no hem de confondre la utopia amb el sentiment d'esperança, tot i que la primera neixi de la segona, però no per això l'existència d'una implica la de l'altra. Quan parlo de la utopia em refereixo a un paradigma polític (o social) que sigui considerat ideal i a través del qual es proposin algunes mesures per canviar l'estat actual. En aquest sentit, la utopia és morta. Sí, és clar, queden els liberals, la socialdemocràcia i alguns reductes de comunisme; tot això podrien ser utopies, en certa mesura, però crec que tots tenim molt clar que aquests projectes cada cop són més difuminats, cadascú els defensa amb unes aplicacions diferents. Parlem doncs, d'una absència de model únic, d'una plantilla específica que pugui ser aplicada tal com és pensada, ja que no s'aconsegueix el suport del poble ni tampoc s'arriba a un acord entre els mateixos creadors del pensament en qüestió.
En l'actualitat segueixen existint partits polítics que defensen una ideologia concreta, és clar, però sembla que cada cop és dóna més importància al pragmatisme i es deixen de banda els ideals; a més a més, l'abstenció creix, els votants han deixat d'estar convençuts per un partit o un líder i comencen a trobar-se sense cap organització amb la qual identificar-se. Podem dir que s'ha perdut aquella època en la qual la gent es deixava emportar pels grans projectes, pels pensaments d'un grup que realment els feia creure en un món millor. És precisament aquest sentit el que li volia donar a la mort de la utopia, no és que ja no hi hagi pensadors o politòlegs que creïn nous paradigmes, sinó que s'ha perdut aquella homogeneitat que va caracteritzar durant molts anys el pensament polític i que va fer que en cada època es plantegés un model diferent concordant amb el pensament del moment.

L'home, la història i el futur

La única veritat que jo crec és la que es troba en el "cogito ergo sum" cartesià perquè no hi ha manera de refutar-la, perquè està tan ben fonamentada que és impossible contradir-la, perquè cauríem en una contradicció lògica o en l'ús d'un argument fals.
Jo sóc, existeixo com a subjecte que interpreta la realitat. Un gran pas per la filosofia està en aquest canvi de l'objecte al subjecte; ho vulguem o no, no podem interpretar el món fora de nosaltres mateixos, de manera que restem encadenats a una experiència vital que no hem escollit. Així doncs, podem comprovar com cada paradigma, cada concepció del món nova en una època, està lligada a la situació històrica en la qual es trobaven els pensadors que la van dur a terme. És obvi que també hi ha hagut científics i filòsofs que s'han avançat al seu temps, que han introduït novetats i això ha fet que la tècnica hagi evolucionat i ho segueixi fent cada cop amb una major rapidesa. Cal tenir en compte, també, que molts dels qui s'avançaven al seu temps eren castigats per aquesta gosadia i és curiós veure com alguns, per por al càstig, van decidir no publicar les seves obres o ni tan sols arribaven a esciure-les. De totes maneres, és impossible deslligar els homes de la història, del context en el qual es troben, perquè es desenvolupen alhora i una no pot ser sense l'altra.
Em pregunto doncs, què passa amb la nostra història? Filosòficament parlant, sembla que encara no hem superat l'etapa postmoderna, cada cop és més difícil trobar uns valors en els quals creure. La utopia va morir fa molt, la història tal com ha estat narrada fins ara sembla haver acabat. Ja no existeix la història d'un país, es pot dir que tot està interrelacionat, no existeix la localitat perquè cada actuació té unes repercussions mundials que ni tan sols podem arribar a cal·librar. S'ha creat una dependència mundial, una interconnexió que suposa parlar de noves realitats com la multiculturalitat o el cosmopolitisme; cal preguntar-se cap a on volem caminar, quin és el pensament que es crearà al segle XXI. Haurem d'enfrontar-nos a la pregunta pels límits de la tècnica, de la biologia, de la ciència; haurem de repensar la política i fins i tot la nostra visió de la realitat. Queda molt per endavant.

Somiar, futur, somriure

Quan manquen les paraules i el món desapareix sota els teus peus. Quan sents que amb la punta dels dits pots tocar el cel i que la teva vida ha esdevingut un somni sense ni tan sols haver-ho demanat. És llavors quan et preguntes si et mereixes tot això, si t'ho has guanyat a pols, si ha estat cosa de l'atzar, simples contingències.
No vull cap resposta, no desitjo cap nou pensament. Només esdevenir un cos, carn, pur desig de viure, de créixer, d'esdevenir allò en què has de convertir-te. Perquè no vull tenir por d'un futur que no és a les meves mans, la llibertat no em dóna dret a controlar-ho tot, no tinc cap poder sobre allò contingent.
Obrir els ulls, somriure, perdre's en una mirada, trobar sense buscar, cercar sense pretendre saber allò que mai sabràs. A vegades, per trobar un perquè no cal formular cap pregunta, a vegades, perquè es compleixi un desig no és necessari murmurar cap paraula, ni tan sols tenir un pensament.
El futur és allà, ens espera, i correm cap a ell sense pensar en la importància dels nostres passos, amb lleugeresa, sensibilitat, com si les ales de la imaginació encara ens portéssin cap a l'indret on vam somiar.

Miscel·lània

Res és el que sembla, res sembla el que un dia esdevindrà. Tanques els ulls i creus que quan tornis a obrir-los, tot allò seguirà existint, ho percebràs amb els teus sentits i continuaràs pel teu camí sense adonar-te de la importància de tot el que t'envolta. És la realitat. És la grandesa de l'ésser humà. Però tu, ésser atrefegat, home civilitzat, ciutadà modèlic, estudiant apassionat, estàs massa concentrat en les teves petites preocupacions, tan petites que són indignes de la teva grandesa. El teu jo i la seva circumstància ho ocupen tot, com l'ésser il·limitat de Parmènides; la pregunta és, però, si segueixes alguna raó, aquell logos que tot ho mou. Si tot tendeix a l'entropia, si la termodinàmica ens atravessa amb la seva veritat, que n'hem de fer, de l'ordre? Traiem-nos la màscara que oculta tot allò que no volem mostrar, desenganyem-nos i creguem en tot allò que altres abans ja ens han mostrat. Deixem-nos portar per una natura indòmita que sempre ens ha acompanyat, oblidem-nos per un cop de la racionalitat i esdevenim allò que el món ha fet de nosaltres: subjectes en recerca d'una realitat fugissera.

Llibertat i neurones

I sorgeix un altre cop el problema de la llibertat. Les paraules de Sartre, l'home condemnat a ser lliure, la llibertat com a pes que recau sobre les nostres espatlles i no ens deixa alçar el cap per mirar de fit a fit l'horitzó. És un pes del qual no ens podem desfer, està lligat a la condició humana, és el preu a pagar per despendre'ns de la naturalesa, per deixar enrera l'instint i intentar anar més enllà. I la llibertat, que es troba per sobre de tot, que és aquella entel·lèquia que encara no acabem d'entendre, potser encara som massa naturals com per a poder abastir-la en la seva totalitat.
En realitat tot és qüestió de bioquímica, de neurones, sinapsi i cèl·lules inquietes. Els sentiments, les emocions, les idiees abstractes, són només creacions de l'encèfal i es poden modificar amb una petita descàrrega elèctrica al lloc indicat. I això fa por, molta por. Perquè tot això ho creem nosaltres, per tant, depèn de l'ús que fem de la nostra ment. Les emocions deriven en sentiments quan les contextualitzem i recordem altres situacions i moments en que hem sentit reaccions semblants. Som éssers programats per al sentiment, programats per a que amb aquests sentiments la vida passi a tenir un sentit més enllà de la pura supervivència?
Us recomano: En busca de Spinoza d' Antonio Damasio, no és filosofia, és neurobiologia o quelcom semblant, molt interessant.

Salinas

Perdóname por ir así buscándote
tan torpemente, dentro
de ti.
Perdóname el dolor alguna vez.
Es que quiero sacar
de ti tu mejor tú.
Ese que no te viste y que yo veo,
nadador por tu fondo, preciosísimo.

Que et llegeixin aquests versos, a mitja clase d'ètica mentre t'expliquen Aristòtil, no té preu.
Per les seves llàgrimes sinceres al sentir els seus versos preferits, per aquell sentiment que s'acumulava dins el pit i desitjava sortir i expandir-se.
Tenim la millor professora d'ètica de tota la facultat, això està molt clar ^^

El meu dia a dia

Grans finestres que et deixen veure el cel blau de bon matí, un passadís buit que aviat s'omplirà de veus i de vida, aules encara tancades esperant els alumnes i l'inci de la jornada. El matí està ple de promeses, d'il·lusions, això encara no ha esdevingut una rutina i és el que em fa valorar-ho d'una manera diferent.
Cares conegudes, somriures de complicitat, recerca d'aquella mirada neta i plena d'esperança en els ulls de l'altre. Aquesta és la meva vida i vull viure-la. Per tot el que ha costat arribar fins aquí, pels sacrificis, per la lluita, per l'esforç que hi vaig posar. Ara toca seguir lluitant, i sé que aquesta lluita mai acaba perquè és vida, ara toca seguir estudiant, i sé que l'estudi no acaba mai perquè és la meva vida.
-Tu no deixaràs d'aprendre mai.
Tens tota la raó, vull que el món m'ensenyi a viure, a respirar, a veure-ho tot des d'una nova perspectiva plena d'il·lusió i confiança en l'esdevenidor. Potser això és aquell somni fet realitat, potser només és un pas més com tots els altres, però és meu i el vull gaudir en la meva propia pell. He crescut però segueixo sent una nena i tu ho saps, cada dia compta, cada moment és especial, perquè aquestes són els meus sentiments, la meva sensibilitat. Necessitava tot això, necessitava veure més enllà de la meva visió de petita perduda en un mar irat, vull veure el món i no només a través dels meus ulls sinò també reflectit en totes aquestes mirades. Perquè aquesta és la grandesa de l'ésser humà.
PD: Fotografia d'un petit castell al poble de Vilarodona, feta fa uns dies.

Protesta contra el sexisme

No m'agraden les generalitzacions. No m'agraden els sexismes. A mi no em vingueu amb contes que diguin que les dones som menys fortes, menys tossudes, menys agressives, perquè no me'ls crec. Cada persona és com és independentment del seu sexe. Conec homes que escolten molt millor del que faria qualsevol dona, homes sensibles i empàtics. Conec dones amb molt bona orientació, bones en assignatures de ciències i valentes en qualsevol tipus de situació.
N'estic farta, no puc amb els tòpics de sempre.
I també estic molt cansada que es segueixi marginant a les dones quan es parla de filosofia, política o altres especialitats. Sembla que encara estiguem en l'època de les cavernes (i no precisament platòniques).

Felicitat III

La felicitat és dins teu, no és una fi de la vida,és una manera de veure i viure la vida. Perquè esperar? perquè plorar? els problemes vénen i se'n van, els alegries passen i només ens en queda un regust dolç o amarg.
Adona't de la bellesa del món, adona't de la teva pròpia bellesa, del teu valor, de tot allò que encara has de viure, que encara has d'aprendre, que encara has de donar. El món t'està esperant, la felicitat està just rera la següent cantonada.

Foto: Platja de Badalona, al costat del club nàutic.

Felicitat II

No busqueu la felicitat, trobeu-la! En cada racó de la vostra ment, en cada instant de la vostra vida, en cada imatge, en cada paraula... ella és allà, esperant a que us adoneu de la seva existència. No penseu en la felicitat com al moment ideal d'una vida sense problemes, la felicitat és superació, és plenitud, és amor cap a un mateix i cap al món que t'envolta.
Sigueu feliços!

Foto: Platja de Badalona

Retalls

Signes incomprensibles, paraules mig esborrades sobre una sorra fina i volàtil. Tot canvia, tot passa, i nosaltres ens seguim preguntant qui som, què hi fem aquí. I hi ha moment sense resposta. I hi ha diàleg, mètode socràtic, donem a llum a la veritat. Però donar a llum és quelcom dolorós, tot i que després t'omple de joia i benestar.
Volia començar, vull continuar, vull crèixer, respirar, VIURE.