11 de gener de 2010

M'explico la història d'una derrota, la de la moral, la de l'ideal del qual em vaig enamorar. M'adono que com més passa el temps, més clar veig el procés, com si hagués anat teixint el fil històric arendtià que només parteix des dels finals absolutament tancats. Perquè un cop vaig saber que el final s'apropava, la història va començar a prendre sentit, va ser com si totes aquelles justificacions davant les quals volia tancar els ulls comencéssin a repetir-se i dibuixar-se, aportant un perquè a tot allò que fins llavors no havia tingut explicació.
És potser la història d'una vida, d'un passat que ja queda tan enrera que el veig entelat -malgrat la claredat que aporta el temps silenciat a través de la distància. Un temps que cap cronista ideal podria comprendre, però que per a mi cada cop es fa més evident, per molt que no sàpiga escriure'n lleis científiques al mode de Hempel ni pugui establir les seves relacions causals.
I com deia Arendt, no tot comprendre és perdonar, malgrat que intentem netejar les intencions i bastir somirures sincers mentre ens preguntem per la felicitat de l'altre. Perquè si estimo la memòria, els rellotges vells i trencats, accepto que ells són la meva seguretat, la brúixola que m'ha de guiar quan em perdi als seus boscos. L'hàbit, els espais coneguts, la llar dels somriures diaris, de les abraçades sinceres i les mirades amagades, tot això serveix de base des de la qual mirar enrera, aquest cop veient la complexitat de tot el que ja és passat, acceptant la seva totalitat.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Hi ha tantes coses barrejades en aquest escrit que no sé si ficaria la pota en comentar segons què. El passat de vegades és millor deixar-lo allà on està. Algú em va dir que només ens hi podem enfrontar quan som prou forts per fer-ho. Vaig penjar la frase al blog perquè sempre peco d'això també. El passat em guanya perquè encara no he aconseguit la força per encalçar-lo. Potser millor mirar endavant ara, i ja girarem la vista quan puguem.

Efrem ha dit...

Furgar al passat és un oci més, crec jo. És una gràfica on vas dient: òstia, abans sí que tenia collons.
òstia, abans sí que era sensible.
òstia, abans sí que era feliç.
òstia, abans sí que patia..
Abans és com ara, en realitat, no?