Descartes

No és possible demostrar la inexistència.
L'única cosa en la qual encara puc creure és en l'existència del subjecte com a intèpret. Descartes va fer un pas que considero bàsic per a la filosofia, el seu "cogito ergo sum" és una de les poques teories que sóc incapaç de criticar, perquè no podem negar que som un subjecte que s'omple de predicats, un "jo" que és incapaç de negar-se a si mateix.

PD: Lamento que cada cop deixi menys comentaris i em costi més actualitzar, però tinc massa poc temps durant el dia i quan arriba la nit estic massa cansada com per posar-m'hi, em sap greu.

Descartes contra Hume

Descartes contra Hume. Crec que no els he entès igual de com m'han ensenyat a entendre'ls. Descartes és conegut pel seu "cogito ergo sum", és a dir, la defensa del jo, la única realitat sóc jo, això és cert i necessaria, que moltes vegades porta al solipsisme. Tot i això, crec que és una de les poques coses de totes les que han pensat els diversos filòsofs que és certa. Vull dir que ningú pot negar tenir consciència de sí mateix, realitzar actes com pensar, parlar o cridar impliquen un subjecte que no pot ésser inexistent tot i que tota la resta no sigui real, simplement pel fet que ningú pot negar que el "jo" ho experimenta. Segons el que he estudiat a 2n de Batxillerat, Hume contradiu a Descartes. Perquè? Doncs perquè segons Hume el jo no és més que un feix de representacions que la imaginació uneix, el jo va canviant i per tant, no és una cosa absolutament certa i que mai canviï. Em penso, però, que es malinterpreta a Hume i a Descartes. No crec que Descartes amb el seu "cogito ergo sum" es referís a un jo que no canvia (si ara sóc tossuda, sempre ho seré, per exemple) crec que ell es referia al jo com a entitat mental, el jo com a subjecte. I no crec que aquesta referència sigui criticada per Hume en la seva interpretació del jo. És molt clar que les persones canvien, però hi ha una cosa que mai no canvia: el jo, el subjecte que realitza les coses, tot i canviar en les seves qualitats, no canvia en la seva substancialitat. Per tant, no podem criticar a Descartes amb els arguments de Hume, ja que ell amb el feix de representacions s'estava referint a les qualitats del jo, no a la seva substància que no té perquè canviar. Bé, no sé si hi estareu d'acord, però és una teoria que he estat madurant des de l'any passat i que mai m'he posat a defensar. Estaria molt bé que donessiu la vosta opinió, apa!