L'home, la història i el futur

La única veritat que jo crec és la que es troba en el "cogito ergo sum" cartesià perquè no hi ha manera de refutar-la, perquè està tan ben fonamentada que és impossible contradir-la, perquè cauríem en una contradicció lògica o en l'ús d'un argument fals.
Jo sóc, existeixo com a subjecte que interpreta la realitat. Un gran pas per la filosofia està en aquest canvi de l'objecte al subjecte; ho vulguem o no, no podem interpretar el món fora de nosaltres mateixos, de manera que restem encadenats a una experiència vital que no hem escollit. Així doncs, podem comprovar com cada paradigma, cada concepció del món nova en una època, està lligada a la situació històrica en la qual es trobaven els pensadors que la van dur a terme. És obvi que també hi ha hagut científics i filòsofs que s'han avançat al seu temps, que han introduït novetats i això ha fet que la tècnica hagi evolucionat i ho segueixi fent cada cop amb una major rapidesa. Cal tenir en compte, també, que molts dels qui s'avançaven al seu temps eren castigats per aquesta gosadia i és curiós veure com alguns, per por al càstig, van decidir no publicar les seves obres o ni tan sols arribaven a esciure-les. De totes maneres, és impossible deslligar els homes de la història, del context en el qual es troben, perquè es desenvolupen alhora i una no pot ser sense l'altra.
Em pregunto doncs, què passa amb la nostra història? Filosòficament parlant, sembla que encara no hem superat l'etapa postmoderna, cada cop és més difícil trobar uns valors en els quals creure. La utopia va morir fa molt, la història tal com ha estat narrada fins ara sembla haver acabat. Ja no existeix la història d'un país, es pot dir que tot està interrelacionat, no existeix la localitat perquè cada actuació té unes repercussions mundials que ni tan sols podem arribar a cal·librar. S'ha creat una dependència mundial, una interconnexió que suposa parlar de noves realitats com la multiculturalitat o el cosmopolitisme; cal preguntar-se cap a on volem caminar, quin és el pensament que es crearà al segle XXI. Haurem d'enfrontar-nos a la pregunta pels límits de la tècnica, de la biologia, de la ciència; haurem de repensar la política i fins i tot la nostra visió de la realitat. Queda molt per endavant.

Decisions

Abans dubtava, no sabia què en faria, del meu futur. Poc a poc, els dubtes s'han resolt, he esperat molt de temps per escriure això, mai estava segura si podia donar la decisió per tancada però ara sento que ha arribat el moment, he acabat traient l'aigua clara de tots els meus pensaments respecte la carrera a fer l'any vinent. L'escollida és, doncs, Filosofia, potser perquè aquests dos anys ha estat la meva assignatura favorita, perquè és l'única classe que se'm passa volant i que espero amb ganes, potser perquè he trobat un gran professor, potser perquè des del primer moment em vaig sentir enlluernada pel pensament i el coneixement i continuo encisada per aquest amor a la saviesa. No tinc molt clar on acabaré, però se que aquesta és la meva elecció, és el que jo desitjo fer i estic gairebé segura de que m'agradarà. És probable que no sigui semblant a la Filosofia del Batxillerat, segurament, l'assignatura de lògica em costarà un munt, tot i això estic frisant per començar, saber més de Plató, Kant, Nietzsche, Hegel, Sartre, Heidegger... una llista interminable de noms d'aquells que han marcat el camí del pensament. Vull aprendre, desitjo saber-ne més, perdre'm pels camins de la filosofia i guiar-me només per allò que em dicta el meu interior.
PD: gràcies a tots els que, en tot moment, m'han deixat escollir sense dir-me que la filosofia no serveix per res, aquells que sempre han sabut que allò era el que jo m'estimava.