Com...

Com un piano tocat per mans invisibles.
PD: la meva foto favorita de les últimes que he fet!

Piano

El so del piano, records d’un passat no gaire llunyà, encara podia sentir la seva presència allà, dins d’aquella melodia. El ritme suau i lent, talment com les seves carícies, els dits sobre les tecles creant quelcom que van compartir durant molt de temps, allò que encara els unia. Mentre tocava mirava el cel a través dels finestrals, blau, amb unes petites taques blanques que el decoraven, el sol brillava com ho havia fet durant tantes tardes. Podia sentir-lo ben a prop, assegut a la seva vora, acompanyant-la, seguint el mateix pentagrama, entonant les mateixes notes. Poc a poc la melodia anava in crescendo, ella tocava forta i vigorosa immersa en la blancor de la sala, tancant els ulls i recordant aquella olor inconfusible que tant estimava. Blanc i negre, aguts i greus, la seva sempre havia estat una vida plena de contrastos fins que ell va arribar i ho va transformar tot en una bella melodia, una cançó que mai podria oblidar, unes notes que l’acompanyarien per sempre i li retornarien la bellesa d’aquells dies eterns i infinits al seu costat.