Temps

No hi ha res que esdevingui impertorbable davant el pas del temps. Algunes coses, a mesura que passen els anys, s'enforteixen, es renoven i segueixen vives. Altres, però, es deixen erosionar pels dies que passen feixucs i queden oblidades a algun racó fosc de l'ànima.
El més difícil és, doncs, ressistir el rellotge que mai s'atura, les busques que segueixen marcant cada segon, anar més enllà de tot això i seguir somrient com el primer dia.
Gràcies.
(La fotografia és de tanca de la via del tren de Badalona)

Viure

I arriba un dia en què sents que el millor és viure, viure i deixar enrere les estúpides preocupacions i pensar només en l'ara, en l'avui, que ja són suficientment feixucs. Et planteges si realment té sentit buscar un sentit a tot, és estúpid, el món està ple de paradoxes. Només cal seguir el camí, prendre decisions, però sense estancar-se en el que no és però podria haver estat. El millor és aixecar el cap i mirar cap al futur, sense oblidar mai el passat, intentant saber qui ets i qui vols esdevenir.
Arriba un dia que t'adones que hi ha moments que no pots controlar, esdeveniments que s'escapen de les teves mans i que poden arribar a fer-te molt de mal. Però no pots fugir ni tancar els ulls, cal protegir-se, protegir-se hom mateix i protegir a qui hom s'estima. I cal redescobrir-ho tot cada dia, veure que en un únic moment pots perdre tota la realitat que t'envolta, és precisament això el que la fa especial. Cal afrontar la vida amb el cor fort i la mirada fixa, sense dil·lació, esperant un futur que no acaba d'arribar.

Temps i ésser

El temps és la condemna de l'home.
Kant al resoldre la seva pregunta: què és l'ésser humà?(Was it der Mensch?) va definir l'home com una raó finita en oposició a la raó infinita que és Déu. A partir d'aquesta definició podem veure com realment els conceptes ésser humà i temps estan molt relacionats. Si seguim amb Kant, per ell el temps és una coordenada que l'home utilitza per emmarcar el seu coneixement sensible. I no és pas fals aquest raonament que tracta el temps com a mesura necessària per entendre la realitat.
Sense el temps res tindria sentit, no existirien el passat o el futur, viuríem en un present continu que ni tan sols podríem arribar a entendre. L'home està lligat inevitablement al temps, allò que ens marca més profundament és la finitud, la impossibilitat d'arribar a l'eternitat, la mort esdevé un dels moments més complicats d'assimilar pels éssers humans.
Vivim dins un gran rellotge que un dia s'aturarà, tot i això, pels altres les busques seguiràn girant en un moviment continu i esfèric, etern potser i inacabable. És això el més dur, entendre que el temps és relatiu, ja que és la mesura que cadascú posa per orientar la seva realitat i no tots els rellotges van començar a funcionar al mateix minut, sinò que cada vida va iniciar-se a un punt diferent, tot i que totes segueixin el mateix ritme, un tic tac orientador i incansable, guia d'una realitat comuna entesa per cadascú d'una forma completament diferent.

Temps

Sent el pas del temps, l’angoixa d’un demà que s’escapa, la por d’un passat que resta oblidat. Veu com el Temps s’esgota i es consumeix, intenta revifar una flama que ja fa anys que s’apagà. No creu en el passat, ha perdut l’esperança en el futur, el present esdevé una llosa que ha de carregar, dia a dia, sense descans. La seva llibertat va fugir quan era només un nen que jugava amb la sorra del mar, van tallar les seves ales i ja no li era permès tancar els ulls per somiar. Tot ha perdut el sentit, fins i tot es pregunta si la seva vida n’havia tingut mai, de sentit. Les hores passen i ell continua allà assegut, amb el cos amarat de pluja i els ulls humitejats de llàgrimes. Poc a poc, s’esborren les seves petjades, aquelles que podien indicar el camí de tornada...ja res importa, tot va acabar ja fa temps. La malenconia oprimia el seu cor, la fortalesa l’havia abandonat, era només un cos sense ànima, un ésser que es dedicava a esperar que el seu Temps acabés.

Temps...

Un altre cop sense temps i just quan més el necessito. Mai entendré perquè però com més coses haig de fer, menys en faig. Sóc així, un caos, el desordre és el meu medi natural i en aquests moments d'organització caic en una espiral que m'empassa sense pietat. Tant se'm dóna, sempre ha estat igual i sempre he tirat endevant. Potser he aspirat a massa, potser he apuntat massa alt, potser res acabarà com m'espero, però tot i això no ho penso deixar a la meitat del camí. Ja ho diuen, tot exigeix un sacrifici...el problema és que no estic segura de si en veuré els fruits. És per això que de tant en tant tinc ganes de deixar-ho tot i fugir ben lluny, allà on les obligacions no em persegueixin. Bé, ja queda menys pel juny ^^

Temps

Necessito temps, temps per pensar, per mi, per preparar el viatge emocionant que ens espera... però no puc aturar-me, només hi ha exàmens, exàmens i més exàmens, tot això regadet amb un bon treball per païr-ho tot millor, és clar.
Vull pensar, tinc al cap un munt de posts interessants i mai puc posar-me a escriure, espero que el cap de setmana pugui aturar una mica el ritme i prendre'm un petit descans, però molt petit, perquè hi ha més exàmens!
Coses que tinc al tinter:
- Bons consells per fer fotografies maques
- L'ésser i el temps
- La idea de Déu
- Concepcions de la història
i alguna cosa més que ja se m'acudirà!
Bé, us deixo per avui i vaig a fer derivades...per cert, us havia dit que odio les matemàtiques?