Bach

BRUTAL
Vaig veure El silenci abans de Bach i només en començar a sonar les primeres notes dels cellos ja tenia la pell de gallina. És la meva preferida, al metro de Barcelona, la línia que agafo cada matí.

Amélie

Colors impossibles, una noia que somia i viu alhora, espantada de la realitat, amb por de fer aquell pas on tot pot començar a fer mal. Crear, mig de debò, mig jugant, un món nou, fet com un núvol de pols, com si en qualsevol moment se'l pogués endur un cop de vent, però ferm com la més gran de les esperances.
Amélie no és la nena que tots portem a dins, no és la somiadora que tots hem jugat a ser, és la més real de les nostres pors i la més vana de les nostres esperances, el feixuc pes de la quotidianitat esdevingut espera del moment indicat, el desig de l'endemà. I ella intenta arribar a la felicitat dels altres, gaudir-ne, però només per por d'assolir la seva pròpia. No involucrar-se és també una forma de viure, potser covarda, però tan real com qualsevol altra.
Al final sempre acabem donant l'últim pas, correm cap a la porta esperant que ell segueixi allà, tal com imaginem en el més profund de la nostra ment. I a vegades potser seguim immersos en els somnis, no sé si per por a la realitat o per un desig de fugir i trobar-nos allà on ningú no ens pot fer mal.
Llàstima que els somnis no siguin reals, malgrat que puguin esdevenir-ho. Llàstima que la vida no tingui el color que té Amélie i el seu fabulós destí, que no tinguem cap sac de gra on ficar la mà i aconseguir el nostre petit plaer del dia. Però sempre ens queden altres coses, l'esperança, l'endemà, buscar fotos fetes bocins de desconeguts i reconstruir-les per descobrir misteris inexistents, però nostres.
Crec que, per molts cops que la vegi, no me'n cansaré mai.

Vicky Cristina Barcelona

És obligat parlar d'aquest film, tot i que segurament no és el millor de Woody Allen; d'això jo no us puc dir molt perquè només he vist Match Point... El que sí diré és que es pot definir, superficialment, com un cant a l'amor: en aquest sentit, m'ha recordat molt al Banquet, de Plató. Sembla com si cada personatge tingués una concepció diferent de l'amor, l'exposés, la defensés i després la posés a prova. El resultat de tot això, una comèdia que a estones sembla un puzzle mal muntat, com si l'haguéssin fet a trossos que no acaben d'unir-se bé.
La sorpresa: una Penélope Cruz que no ho fa gens malament (mira, a mi m'ha convençut) ,l'Scarlett tan bé com sempre, tot i que jo d'ella patiria per acabar sent un clixé d'Allen, i Bardem no m'ha agradat gaire, serà que li tinc mania.
Res més, una bona peli per passar l'estona, després potser s'us presenten mil idees al cap de cop, com m'ha passat a mi, però potser només era el dia i el moment, i no ha estat pas culpa del bo den Woody.
El millor de la peli: la foto de la cartellera!M'encanta

Mi vida sin mí

I hope there's someone who take care of my... when I die will I go...
Les llàgrimes s'escapen, descontrolades, es fa un nus a la gole i sento aquella pressió al pit. Un altre cop Isabel Coixet, un altre cop els seus guions magnífics, imatges tendres, belles, lentitud, pensaments, diàlegs sense acabar, paraules que no diuen tot allò que el personatge guarda al seu interior.
És increïble com tots aquesta senzillesa, aquesta potència emocional es pot transmetre d'aquesta manera, com flueix i entra dins la teva ment. I t'adones que tot allò parla de la vida, d'una vida que tu no has hagut de patir. Penses que aquells personatges són més reals que ficticis, que cadascú enmarca un comportament que molts de nosaltres tenim davant la nostra pròpia vida. I hi ha vegades que no pots escapar, que la realitat cau sobre tu i et fa molt de mal. Però sempre queda aquella esperança, l'esperança del futur en els altres, d'una felicitat gairebé somniada, d'unes nenes que guarden en el seu somriure tota la bellesa del món, d'una dona a qui li han trencat totes les seves il·lusions, d'un noi que va haver de ser home massa aviat, i d'un home que aconsegueix encaminar-se cap al teu cor amb cançons belles i dolces carícies. I ella, forta i decidida, assumint el seu dolor, condemnada a una vida cap a la mort, massa propera.
Les dues millors pel·lícules que he vist mai: La vida secreta de las palabras i Mi vida sin mí, d'Isabel Coixet, recomanació de la casa.

PD: Per cert, avui aquest petit blog fa un any i un dia ^^