Rilke

"Du musst dein Leben ändern."

"Has de fer una altra vida". Així és com ho tradueix Vinyoli. I jo no sé si és ben bé el mateix dir que has de canviar la teva vida o que has de fer una altra vida. Jo no sé de poesia. Però em sembla que no es tracta de fugir d'una vida per prendre'n una altra, no es tracta d'esdevenir algú que fins ara no has sabut ser. Consisteix a canviar des d'un mateix, partir d'un principi conegut, proper, aquell que ens acompanya durant tota la vida. Hem de canviar la nostra vida, apropiant-nos d'ella en la seva totalitat, però alhora deixant-li la llibertat suficient com per a que mogui els resorts del que anomenem casualitat.
I així anem vivint, o sobrevivint.

PD: i que Vinyoli em perdoni!

Afegit després de parlar amb la M.: Vinyoli ja avisa a les Versions de Rilke que precisament la seva no és una traducció, sinó una interpretació, de manera que la seva prioritat no deu ser precisament una traducció exacta i fidel. Ara ens preguntem si dir una cosa i l'altra, malgrat que formulades de diferent manera, no són el mateix.

Per acabar el 2009

NO FACIS CAP PREGUNTA

Adelerats pel somni d'un dellà
remot, ple d'incertesa, amb por, privats
de tota llum llevat de la del vespre,
que dura poc, què fer?

Guardar-la tota als ulls
i prosseguir en la nit fuliginosa,
plens de claror:
al viure a tot o res,
vinclar-nos dòcilment al que ens agita
i ens posseeix i ens refà a cada instant
fins al darrer.

Veurem llavors carenes
o un estimball?

No facis cap pregunta:
el que era és acabat, el ja-no-ser comença.

Vinyoli.

No se m'acudeix un millor resum del 2009.
Porto dos dies llegint aquest poema de forma recurrent i trobant-lo tan cert i tan meu que fins i tot m'espanta. Sigui com sigui, comença un any nou, sense saber si veuré carenes o un estimball, però tenint molt present que l'abisme ja m'ha caçat la mirada. I no hi ha camí de tornada.

La cançó d'aquest any: Nit freda per ser abril de Manel.
El llibre: Anna Karènina de Tolstoi
El disc: Viva la Vida de Coldplay
La pel·lícula: In the mood for love

Feliç 2010!

I més Vinyoli

[XV]
Tot és per ser donat i no t'ho vol ningú.
cor meu, potser les pedres mudes
o bé la matinada.
Cor, no et precipitis
a voler més, no et tanquis
per molt que faci mal.
Estima
sense voler ser correspost.
Posa't a prova:
calla i escolta l'indiscriminat
so de la vida.
Sol, cada batec
es correspon potser amb alguna cosa.
Vinyoli.

I ara, cada nit, abans de dormir, els seus versos ressonen a l'habitació buida i es queden rodant pel meu cap fins que aconsegueixo tancar els ulls i començar el demà. El Nadal també té una part positiva.

Vinyoli

CERTESA

Set de vida més alta
que m'omples, ja tristesa
no sento, sols anhel
i profunda esperança.
Fugiu, ombres!, el cor
que en veritat estima
no tem les ombres, emportat
en el corrent inesgotable
del seu lliurar-se a l'estimat.


ONA CLOSA

Quan la bellesa en un cor simple posa
un sol instant només la seva flama.
s'omple d'ocells la vagorosa fronda
del sentiment i la cançó penetra
fins al més íntim laberint de l'arbre.

Però l'anhel adolorit que hi resta,
en extingir-se l'amorosa flama,
és ona closa que mai més no cessa
de bategar sense morir en cap platja.

PLOR

Força callada, continguda,
que bruscament vol esclatar.
Vacil·les, cor, a punt de rompre't
en l'excés del dolor;
no saps on contenir-lo,
fins que de sobte, suplicant,
la vida esclata en un extrem
extenuar-se en abundors
ardents de llàgrimes
enfora de la seva inmensitat.

L'INACCESSIBLE

No vaig trobar-te, viarany secret
cap als cims insegurs, coberts de boira,
del sentiment, sols entrevistos de lluny.

Atret només per ells, però mancant-me
les fortes ales que demana un vol
inusitat, tan sols per apropar-s'hi,
em vaig quedar fent via per carenes
inacabables de muntanyes tristes,
inhabitable solitud de l'erm.

ELS DIES

Floreixen i moren els dies,
deixant-nos tristesa només.
De nits estrellades omplies
un temps, el teu cor, en excés,
or pàl·lid de vespres collies,
com flors per a íntims vergers.

Bellesa del món posseïda,
segura, feliç veritat.
perduda tot just assolida,
anhel de conèixer una vida
més pura, més alta, callat
misteri del cor, aleshores:
tot minva, tot mor, calcigat
pel ritme feixuc de les hores.

Passem fent adéus cap enrera:
allò que hem tingut un moment
es perd en la inútil carrera;
sols queda un record i un lament.
Pensem com l'encesa primera
de l'alba, com fressa de vent.

VEU DEL PROMONTORI

He dit adéu al vespral conjur;
ara, en la nit, ull inquiet de far,
temptejo la foscor, voltat de mur.

Escolto sempre la remor del mar,
el vent que brunz llevant-me tot record;
sóc l'únic arbre en aquest lloc isard.

De les estrelles no voldré conhort;
crido callant amb braços espantats,
segur només del signe de la mort.

Venceu-me ja, segures tempestats.

...
Vinyoli als llavis en un diumenge de mar, vent i fred (13-12-09) que serveix de punt i a part, o més aviat, de punt i principi.

PD: Gràcies