Manipular

Per mobilitzar la massa no serveixen discursos farcits de bones intencions, ni tan sols aquells missatges positius i plens de promeses als quals tan acostumats ens tenen els polítics. Per convéncer, per manipular una gran quantitat de gent, sempre cal un missatge negatiu.. La por, l'odi, la venjança, són sentiments que ens empenyen, que es col·lectivitzen fàcilment i que ens porten a cercar un líder que condueixi un sentiment massificat.
D'aquí van sortir els feixismes.
Però deixem que segueixin jugant amb les nostres pors:
Si tú no vas, ellos vuelven.
No tendrás una casa en tu puta vida
Puja l'Euribur, crisi immobiliària.

I ens quedem tan tranquils.

L'ésser i el temps?

Potser avui no és el millor dia per tornar, però les paraules ja fa massa temps que han quedat guardades als calaixos, és hora de deixar-se anar i tornar a un temps que es va quedar aturat. L'ésser és devenir, som i serem tot allò que siguem en un futur, l'home està lligat al temps inexhorablement i és precisament aquesta unió el que més ens diferència dels animals. Som capaços d'anar més enllà del present, som els únics animals que realiten projectes, que planejen i somien, intentant esdevenir allò que un dia van projectar a la seva ment.
El temps passa i no s'atura, i sabem que tots ens encaminem cap a una mort que ens espera a qualsevol racó, però intentem tancar els ulls i somiar amb un present continu que vagi més enllà de la il·lusió del demà i l'enyorançà de l'ahir. Viure és l'únic que ens resta, però caminem sense ser del tot conscients del que cada pas implica, parlem sense mesurar unes paraules que van més enllà del seu propi so i que mai són transportades pel vent ni esborrades pel temps. Cada segon ens marca, vivim atrafegats intentant descobrir-nos, i no semblem adonar-nos que a cada moment existeix un jo diferent que canvia, la metamorfosi és constant i és precisament aquest devenir el que ens fa ésser el que som.

Aforisme

L'home és l'ésser atrapat en el temps: en el record d'un passat, en la recerca del futur. I sempre oblida el valuós present.
Per això hem de tornar a ser nens, perquè en la infantesa tot és pur acte.

Fotografia i responsabiltiat

La relació entre el fotògraf i la imatge és molt estreta, es mou dins un lligam que ha de ser profund però alhora fidel a una realitat, a una imatge que forma part del món. És per això que cal preguntar-se fins a quin punt un fotògraf pren part en la imatge, fins on és responsable d'allò que hi apareix. Els fotògrafs de guerra han de sentir-se culpables per fotografiar imatges que potser acaben creant més violència? Quina és la responsabilitat de l'artista davant la seva obra? I si la seva obra pertany a allò que anomenem realitat?
El fotògraf no crea del no res, sinó que és un intèrpret del món, escull quins són els objectes que sortiran a la imatge i quins quedaran fora de l'enquadrament. Té una llibertat de l'elecció, la responsabilitat d'escollir la fotografia correcta, la més artística, la que més sentiments fa florir. Però no es capaç de mesurar les conseqüències que pot tenir el fet d'apretar el botó en un moment precís o un altre, no sap fins a quin indret podrà arribar aquella imatge. Tot i això, porta a terme una tria, potser massa important com per haver-la de decidir en uns pocs segons, l'elecció de la velocitat, la importància de la llum... tot ha d'estar mecanitzat de tal manera que la realitat crua i dura no arribi a fer impossible aquest procés. És per això que, tot i sentir-se responsable d'allò que ha fotografiat, sap que l'art ha d'arribar al seu públic i que tot allò que ell fa forma part del seu treball, per molt que per realitzar-lo hagi d'allunyar-se d'uns personatges que són molt més reals del que semblen a les seves fotografies.
Inspirat en: El pintor de batallas

Descartes

No és possible demostrar la inexistència.
L'única cosa en la qual encara puc creure és en l'existència del subjecte com a intèpret. Descartes va fer un pas que considero bàsic per a la filosofia, el seu "cogito ergo sum" és una de les poques teories que sóc incapaç de criticar, perquè no podem negar que som un subjecte que s'omple de predicats, un "jo" que és incapaç de negar-se a si mateix.

PD: Lamento que cada cop deixi menys comentaris i em costi més actualitzar, però tinc massa poc temps durant el dia i quan arriba la nit estic massa cansada com per posar-m'hi, em sap greu.

L'home, la història i el futur

La única veritat que jo crec és la que es troba en el "cogito ergo sum" cartesià perquè no hi ha manera de refutar-la, perquè està tan ben fonamentada que és impossible contradir-la, perquè cauríem en una contradicció lògica o en l'ús d'un argument fals.
Jo sóc, existeixo com a subjecte que interpreta la realitat. Un gran pas per la filosofia està en aquest canvi de l'objecte al subjecte; ho vulguem o no, no podem interpretar el món fora de nosaltres mateixos, de manera que restem encadenats a una experiència vital que no hem escollit. Així doncs, podem comprovar com cada paradigma, cada concepció del món nova en una època, està lligada a la situació històrica en la qual es trobaven els pensadors que la van dur a terme. És obvi que també hi ha hagut científics i filòsofs que s'han avançat al seu temps, que han introduït novetats i això ha fet que la tècnica hagi evolucionat i ho segueixi fent cada cop amb una major rapidesa. Cal tenir en compte, també, que molts dels qui s'avançaven al seu temps eren castigats per aquesta gosadia i és curiós veure com alguns, per por al càstig, van decidir no publicar les seves obres o ni tan sols arribaven a esciure-les. De totes maneres, és impossible deslligar els homes de la història, del context en el qual es troben, perquè es desenvolupen alhora i una no pot ser sense l'altra.
Em pregunto doncs, què passa amb la nostra història? Filosòficament parlant, sembla que encara no hem superat l'etapa postmoderna, cada cop és més difícil trobar uns valors en els quals creure. La utopia va morir fa molt, la història tal com ha estat narrada fins ara sembla haver acabat. Ja no existeix la història d'un país, es pot dir que tot està interrelacionat, no existeix la localitat perquè cada actuació té unes repercussions mundials que ni tan sols podem arribar a cal·librar. S'ha creat una dependència mundial, una interconnexió que suposa parlar de noves realitats com la multiculturalitat o el cosmopolitisme; cal preguntar-se cap a on volem caminar, quin és el pensament que es crearà al segle XXI. Haurem d'enfrontar-nos a la pregunta pels límits de la tècnica, de la biologia, de la ciència; haurem de repensar la política i fins i tot la nostra visió de la realitat. Queda molt per endavant.

Vida o mort. Primo Levi

- Nosaltres estem equivocats, i ho sabem, però trobem que és més agradable mantenir els ulls tancats. La vida no té un objectiu; el dolor preval sempre damunt la joia; tots som uns condemnats a mort a qui no s'ha revelat el dia de l'execució. Estem condemnats a assistir a la fi dels nostres éssers més estimats; hi ha contrapartides, però no són suficients. Sabem tot això, però alguna cosa ens protegeix i ens manté drets i ens allunya del naufragi. Què és aquesta protecció? Potser només és el costum: el costum de viure, que es contrau en néixer.
- Jo penso que la protecció no és la mateixa per a tothom. Alguns troben refugi en la religió, altres en l'altruisme, altres en l'estupidesa, atres en el vici i hi ha qui aconsegueix distreure's ininterrompudament.

Contes. Primo Levi

Primo Levi era un italià que va acabar a un camp de concentració nazi, va sobreviure a aquella experiència tot i la seva duresa i va escriure un llibre on relatava la seva història, molt recomanable, Si això és un home. Els seus Contes són també històries que fan plantejar-te sentiments, pensaments, experiències, alguns molt químics, altres més aviat filosòfics.
Aquest diàleg que he copiat em va fer pensar en una cosa que jo ja defensava fa uns quants anys, creia que els sentiments existeixen per fer-nos sobreviure, per donar-nos una raó per viure, ja que a l'estar cada cop més lluny de l'instint, els éssers humans quedàvem abandonats a la nostra sort i era probable que sense sentiments, deixessim de sentir-nos arrelats a la vida. És per això que van néixer en nosaltres l'amor propi, l'altruïsme, la fe, l'esperança... tot allò empeny cada dia els homes a continuar vivint, a no deixar-se morir i abandonar-se. És cert que també s'han creat sentiments negatius com l'odi, la tristesa o la por, però sempre es basteix la imatge del futur i l'esperança que tot millori. A més, sempre queda, com diu el text, el costum de viure que ens fa creure que aquest és un acte necessari (entès com a oposat de contingent) per a l'home, pensant que no hi ha elecció, que és millor la vida que la mort, potser perquè la mort és una gran desconeguda.

El meu dia a dia

Grans finestres que et deixen veure el cel blau de bon matí, un passadís buit que aviat s'omplirà de veus i de vida, aules encara tancades esperant els alumnes i l'inci de la jornada. El matí està ple de promeses, d'il·lusions, això encara no ha esdevingut una rutina i és el que em fa valorar-ho d'una manera diferent.
Cares conegudes, somriures de complicitat, recerca d'aquella mirada neta i plena d'esperança en els ulls de l'altre. Aquesta és la meva vida i vull viure-la. Per tot el que ha costat arribar fins aquí, pels sacrificis, per la lluita, per l'esforç que hi vaig posar. Ara toca seguir lluitant, i sé que aquesta lluita mai acaba perquè és vida, ara toca seguir estudiant, i sé que l'estudi no acaba mai perquè és la meva vida.
-Tu no deixaràs d'aprendre mai.
Tens tota la raó, vull que el món m'ensenyi a viure, a respirar, a veure-ho tot des d'una nova perspectiva plena d'il·lusió i confiança en l'esdevenidor. Potser això és aquell somni fet realitat, potser només és un pas més com tots els altres, però és meu i el vull gaudir en la meva propia pell. He crescut però segueixo sent una nena i tu ho saps, cada dia compta, cada moment és especial, perquè aquestes són els meus sentiments, la meva sensibilitat. Necessitava tot això, necessitava veure més enllà de la meva visió de petita perduda en un mar irat, vull veure el món i no només a través dels meus ulls sinò també reflectit en totes aquestes mirades. Perquè aquesta és la grandesa de l'ésser humà.
PD: Fotografia d'un petit castell al poble de Vilarodona, feta fa uns dies.

Protesta contra el sexisme

No m'agraden les generalitzacions. No m'agraden els sexismes. A mi no em vingueu amb contes que diguin que les dones som menys fortes, menys tossudes, menys agressives, perquè no me'ls crec. Cada persona és com és independentment del seu sexe. Conec homes que escolten molt millor del que faria qualsevol dona, homes sensibles i empàtics. Conec dones amb molt bona orientació, bones en assignatures de ciències i valentes en qualsevol tipus de situació.
N'estic farta, no puc amb els tòpics de sempre.
I també estic molt cansada que es segueixi marginant a les dones quan es parla de filosofia, política o altres especialitats. Sembla que encara estiguem en l'època de les cavernes (i no precisament platòniques).

Felicitat III

La felicitat és dins teu, no és una fi de la vida,és una manera de veure i viure la vida. Perquè esperar? perquè plorar? els problemes vénen i se'n van, els alegries passen i només ens en queda un regust dolç o amarg.
Adona't de la bellesa del món, adona't de la teva pròpia bellesa, del teu valor, de tot allò que encara has de viure, que encara has d'aprendre, que encara has de donar. El món t'està esperant, la felicitat està just rera la següent cantonada.

Foto: Platja de Badalona, al costat del club nàutic.

Felicitat II

No busqueu la felicitat, trobeu-la! En cada racó de la vostra ment, en cada instant de la vostra vida, en cada imatge, en cada paraula... ella és allà, esperant a que us adoneu de la seva existència. No penseu en la felicitat com al moment ideal d'una vida sense problemes, la felicitat és superació, és plenitud, és amor cap a un mateix i cap al món que t'envolta.
Sigueu feliços!

Foto: Platja de Badalona

Fragments

Petites taques blanques sobre un mar preciós. Necessitava tornar a aquest racó que guarda tants records. Perquè aquí, davant del blau infinit, puc ser jo, no amagar-me de res, no haver de protegir-me.
Perquè ningú pot restar impassible davant la infinitat, davant l'indret amagat on el cel i el mar es troben: un horitzó ple de somnis, esperances i pors.

Retalls

Signes incomprensibles, paraules mig esborrades sobre una sorra fina i volàtil. Tot canvia, tot passa, i nosaltres ens seguim preguntant qui som, què hi fem aquí. I hi ha moment sense resposta. I hi ha diàleg, mètode socràtic, donem a llum a la veritat. Però donar a llum és quelcom dolorós, tot i que després t'omple de joia i benestar.
Volia començar, vull continuar, vull crèixer, respirar, VIURE.

Aforisme

La contradicción es el verdadero elemento de la existencia humana. Ernst Cassirer, Antropología filosófica.
Us recomano el llibre, boníssim!

Viure

Gràcies a les paraules puc esdevenir tot allò que sempre he desitjat ser, amb una ploma i un paper puc arribar a indrets desconeguts per a la resta del món.
Vull ser un simple personatge interpretant el paper de la seva vida, una petita nena que segueix jugant a imaginar l'impossible sense cap necessitar d'aconseguir que esdevingui real.
Necessito tornar a plorar i demostrar-me que les llàgrimes són també un camí cap a la llibertat, desitjo deixar anar tots aquests sentiments que prenen noves formes i m'omplen d'admiració.
No vull tenir por d'allò que sóc, ni d'allò que penso, he d'acceptar tot el que forma part de mi i tornar-ho a incorporar a una ment deleitosa de tornar a començar.
A vegades, per poder guanyar a la vida, primer hem d'acceptar ser culpables de la derrota al darrer captítol realitzat.

Contes i princeses

Mai he suportat les princeses dels contes. No aguanto les noies (i nois, que cada cop n'hi ha més) que es pensen que sense la seva parella no són res. Estem al segle XXI, no hi ha cap granota que després d'un petó esdevingui el príncep més bell del regne, i tampoc hi ha princeses a cada castell esperant un valerós cavaller que les rescati. Siusplau, deixeu d'explicar aquests contes als vostres fills, o si ho feu, expliqueu clarament que ells no han de tenir pas com a model ni aquell príncep ni aquella princesa. Després passa el que passa. Totes figaflors i ells uns homenets que es barallen per quedar-se amb la més maca. I tu, t'ho mires i rius ben fort. És un espectacle ben trist, si més no perquè els contes sempre acaben on comença la vida de debò, i és llavors quan et quedes sense arguments, quan la vida va més enllà d'aquell final feliç.
PD: Segur que després de sortir a la foto, els ocelles van morir d'uan pujada de sucre jajaja

Pensaments

Odio les promeses pel fet que es poden trencar.
PD: Acabem amb tots els mosquits del món! Si no em fes vergonya us ensenyaria una fotografia de la meva cama després d'haver passat per les potetes d'aquests bells bitxets. Uf...com pica...

Pensaments

"On the surface, we seem different. We envolve, we develop new rules, new standards of livin, Each generation asserts modern values and dismisses the old, priding itself on its sophistication, its wisdom. We appear to have little in common with those that have gone before us. [...] But within these tunics of flesh, the humas heart beats the same as it ever did. Greed, desire for power, fear of death, these emotions do not change.[...] The things that are fine in life, too, do not change. Love, vourage, willingness to lay down one's life for what one believes in, kidness."
Labyrinth. Kate Mosse

Pensaments

Les paraules a vegades són cegues, l'error s'entortolliga entre elles i el silenci és l'única fugida possible. Una mirada ens pot confondre, una carícia fa que oblidem allò que és clava més fons en la nostra pell, un petó alleugereix el pes de la nostra càrrega, però només una abraçada és capaç d'unir-nos a l'altre durant un instant que pot durar una eternitat. Perquè estimar és incorporar, acceptar i confiar.

Farta

Estic farta de la gent que es creu millor que els altres, més llesta per conèixer uns llocs o uns altres, per poder-se permetre uns luxes als quals la majoria de persones no hi poden tenir accés. A mi em sembla genial que s'ho puguin permetre, no em fan cap enveja, el que em fa ràbia és que es creguin més llestos o més feliços que jo només pel fet d'haver nascut a una família concreta, d'un país concret, cosa que ells no han escollit pas i que tampoc depèn del seu esforç (d'aquell amb el qual s'omplen tant la boca).
Això no és cap atac personal ni res d'això, simplement és un sentiment de mal humor que m'embriaga, segurament demà desaparaixà el link i les paraules quedaran aquí per qui les vulgui llegir. Res més.