Atget: pintura i fotografia

Atget era un fotògraf francès que va viure a cavall dels segles XVIII i XIX, la seva fotografia destaca per ser una descripció dels carrers de la ciutat de París buida, sense que cap persona aparegui a les imatges. Cal analitzar aquest fet: Atget volia ser pintor, però no va tenir sort per aconseguir-ho, per això va decidir dedicar-se a fer encàrrecs als pintors, que desitjaven poder tenir les imatges fidels de monuments, carrers i estàtues de la ciutat per a poder incorporar-los a les seves obres. Així doncs, amb Atget la fotografia va ser utilitzada com a complement de la pintura, era aquell accesori que feia més senzilla la feina de l'artista. Cal preguntar-se si en aquest cas la fotografia era art o només un document amb una certa utilitat, ell no és considerava un artista, sinó que creia que només reflectia l'existència d'un París canviant, retratat per una càmera fotogràfica que no afegia ni treia res, només plasmava talment la realitat. Tot i aquesta visió del protagonista, ara es defensa que Atget va ser l'inventor de la fotografia tal com la coneixem avui, la fotografia de l'instant, del retrat de la realitat, que no substitueix la pintura sinó que crea una nova vessant artística que encara ha de ser desenvolupada. Sigui com sigui, la seva obra ens mostra un París que ja no podem retrobar, va copsar en el seu moment l'instant del canvi de la ciutat, que mai tornarà a trobar-se amb aquesta buidor.
Us deixo amb algunes de les seves fotografies:

Bany de roses

Banyem-nos, tant és si ens fiquem a una banyera ben blanca plena de roses vermelles o si desitgem capbussar-nos al mar blau i infinit. Perdem de vista, per un moment, l'horitzó, sense albirar l'eternitat, ni tan sols esperant sentir aquell alè de vida que tan sovint omple els nostres cossos.
Deixem enrere un món feixuc, on les idees han perdut la seva brillantor, on el temps corre a contra cor, a contratemps, on hi ha moments en què sembla que el camí es fa més estret i cal esmunyir-se entre unes parets massa altes com per poder mirar més enllà dels seus murs.

Escapem de la realitat.

Girona

I a Girona plovien flors...

19

Avui per mi ^^ Em faig gran

Sorra

Sentir que formes part d'aquell indret que tant estimes, omplir-te les mans de sorra i deixar-la escapar com si fos temps indòmit.
M'agradaria esdevenir un d'aquests grans de sorra i deixar-me endur per l'aigua fins arribar a un lloc nou i desconegut.

Res

A vegades és millor callar i no dir res. No crec que sigui cert allò que una imatge digui més que mil paraules, per això, per no dir res, només us deixo aquestes dues fotografies meves.

Temps

No hi ha res que esdevingui impertorbable davant el pas del temps. Algunes coses, a mesura que passen els anys, s'enforteixen, es renoven i segueixen vives. Altres, però, es deixen erosionar pels dies que passen feixucs i queden oblidades a algun racó fosc de l'ànima.
El més difícil és, doncs, ressistir el rellotge que mai s'atura, les busques que segueixen marcant cada segon, anar més enllà de tot això i seguir somrient com el primer dia.
Gràcies.
(La fotografia és de tanca de la via del tren de Badalona)

Fotografia i responsabiltiat

La relació entre el fotògraf i la imatge és molt estreta, es mou dins un lligam que ha de ser profund però alhora fidel a una realitat, a una imatge que forma part del món. És per això que cal preguntar-se fins a quin punt un fotògraf pren part en la imatge, fins on és responsable d'allò que hi apareix. Els fotògrafs de guerra han de sentir-se culpables per fotografiar imatges que potser acaben creant més violència? Quina és la responsabilitat de l'artista davant la seva obra? I si la seva obra pertany a allò que anomenem realitat?
El fotògraf no crea del no res, sinó que és un intèrpret del món, escull quins són els objectes que sortiran a la imatge i quins quedaran fora de l'enquadrament. Té una llibertat de l'elecció, la responsabilitat d'escollir la fotografia correcta, la més artística, la que més sentiments fa florir. Però no es capaç de mesurar les conseqüències que pot tenir el fet d'apretar el botó en un moment precís o un altre, no sap fins a quin indret podrà arribar aquella imatge. Tot i això, porta a terme una tria, potser massa important com per haver-la de decidir en uns pocs segons, l'elecció de la velocitat, la importància de la llum... tot ha d'estar mecanitzat de tal manera que la realitat crua i dura no arribi a fer impossible aquest procés. És per això que, tot i sentir-se responsable d'allò que ha fotografiat, sap que l'art ha d'arribar al seu públic i que tot allò que ell fa forma part del seu treball, per molt que per realitzar-lo hagi d'allunyar-se d'uns personatges que són molt més reals del que semblen a les seves fotografies.
Inspirat en: El pintor de batallas

Buidor

Passadissos deserts, buits de paraules. Pura absència. On s'amaguen els futurs filòsofs?

Fotografiar

I intentes copsar tota aquella bellesa que sembla irreal, però saps què és impossible perquè tot allò no pot quedar reflexat en una simple instantània. No saps perquè, però tens aquesta necessitat de trobar nous recons per fotografiar, omplir la teva vida de petits retalls, imatges que segurament no poden copsar tota l'amplitud de la realitat. Et sents feliç amb aquest petit objecte entre les mans, potser perquè et permet captar una nova visió del món, et permet extreure d'amples visions petits objectes amagats que et fan somriure per la seva senzillesa. Saps que no ho podries abandonar, perque el desig de formular totes aquelles figures des d'una nova perspectiva és massa temptador per a tu, i vols aprendre d'aquell qui t'ha començat a ensenyar. Vols arribar, algun dia, a fer unes fotografies tan maques com les seves, interpretar el món a través d'aquell objectiu que per a tu mai té la suficient capacitat, perseguir allò real amb algunes limitacions que fan que el joc sigui encara més divertit per les seves dificultats. I algun dia saps que tindràs la càmera amb la qual somies, i penses viure-ho llavors amb tot el cor i tota l'ànima, gaudint de cada enquadrament, de cada perspectiva, perquè saps que en aquest món també hi has trobat aquella guspira que fa que tot es transformi en felicitat.

Aforisme?

Groc sobre negre, imatge de tardor.
La vida és efímera com aquestes fulles que cauen, però crea un paisatge bell i harmoniós, ple de tendresa.

PD: Fotografia feta per mi al parc de l'Edifici Històric de la UB, abans d'entrar a l'edific Josep Carner, és un indret preciós.

Badalona

Dedicat a tots aquells qui pensen que Badalona no té racons macos. Les fotografies són del meu tiet, les va fer a Dalt de la Vila i hi ha una del Museu, el qual us recomano visitar si us sentiu atrets pel món romà i descobrir què hi ha a vegades sota els nostres peus. Apa, espero que us agradin!

Ca l'Arnús, Badalona

Avui us deixo amb unes quantes imatges del lloc més maco de Badalona (a part de la platja) : El parc de Ca l'Arnús, que fins fa poc estava tancat però per fi han decidit que sigui públic, cosa que jo he aprofitat per passar allà les tardes de calor. És un lloc magnífic, tranquil, preciós, fresquet i el millor: gratuït! Si algun dia passeu per Badalona, l'heu de conèixer o sinò us perdreu el millor.

Indrets

Avui post fotogràfic amb la última sortida per la ciutat comprovant com respon la càmera nova. Ha tocat anar al Port de Badalona en un dia de tempesta, com podeu comprovar, i els resultats crec que han estat força positius, tot i haver hagurt de fugir en últim moment de la pluja que queia cada cop més fort mentre de fons ressonaven els trons. M'ha agradat veure el mar d'un to grisós, les barques surant al fons mentre els pescadors entre les roques intentaven emportar-se algun bon exemplar a casa. Sempre és bo aturar-se un moment i veure com les barques oscil·len sobre l'aigua tacada d'oli, sentir el vent com bufa i l'olor de la sal que em recorda tants i tants dies a la platja. Bé, us deixo amb les imatges que a vegades, només a vegades, expressen més que les paraules ^^

Bé, avui m’agradaria donar-vos alguns consells a l’hora de fer fotos per tal que quedin més maques i professionals. Us asseguro que si els feu servir obtindreu bons resultats, jo amb pocs dies ja vaig aconseguir començar a fer fotos decents, que els altres consideraven bones. M’agradaria tenir una càmera més bona (diguem d’aquelles que valen 1000 € amb objectiu i tot), però no pot ser.

El que primer heu de fer en el moment de decidir la fotografia és organitzar els elements que la formaran. Per tal de fer això, s’estableixen unes línies on s’ha de col·locat l’element principal, el que voleu que capti l’atenció. Aquestes línies, en el cas de tractar-se d’un element horitzontal, es situarien d’aquesta manera:

Si, en canvi, es tractés d’un element en posició vertical, es col·locarien així:

Després d’això hem d’intentar jugar amb la imatge, és a dir, hem d’intentar trobar colors cridaners, contrastos de llum i foscor o tot tipus de curiositats que puguin fer de la imatge quelcom interessant i atraient a la vista. També podem centrar el conjunt de la foto en un punt focal, és a dir, buscar una perspectiva que cridi l’atenció i sembli una repetició contínua d’una mateixa imatge, com aquesta:

Molts cops també queda bé enfocar un objecte en primer pla (per això heu de fer servir el macro) i deixar darrere un fons més dispers i borrós o bé posar al fons la part més important de la fotografia, que es veurà contrastada amb un element davant:

Les fotografies amb diferents colors, nets i vívids, sempre són alegres i solen tenir molt d’èxit, però , és clar, per fer aquest tipus de fotografies heu d’anar a bons llocs, perquè si no ho feu, és molt difícil poder aconseguir bons resultats. Us en deixo també un exemple, en aquest cas, d’un petit poble de França on vaig estar l’any passat, també hi havia un castell preciós a un poble proper, tot s’ha de dir.

Amb això us deixo, potser aquest post té continuació., però no ho prometré perquè requereix força temps buscar les imatges, penseu que totes són de collita pròpia.

Per cert, ja m’estic preparant per fer un munt de fotos a Itàlia, quan torni ja us aniré explicant i ensenyant tot el que hauré vist! Per cert, el viatge serà de dimecres fins dissabte, i visitarem Roma, Nàpols i Pompeia.

Avui

Bé, com el dia ha estat força bo, no el vull omplir de paraules buides de significat. Us deixo aquesta fotografia que em va agradar molt quan la vaig fer i que avui quan l'he vist he pensat en posar-la aquí.
I al 2007 tocarà:
- El First al març: em fa moltíssima por
- La Selectivitat al juny: aquesta no fa tanta por
- Començar la carrera al setembre/octubre: fa moltíssima por, també!
Així que estic agafant forces per enfrontar tants canvis i passar aquest any el millor que pugui!

Dos

Mirà al cel i sentí com si pogués acaronar-lo amb el tou dels seus dits. El color groguenc de les fulles dels arbres contrastava amb el blau pur que les emmarcava. Sentia l’aire jugar entre les branques dels arbres, les fulles queien, com cada any, amb un xiuxiueig que recordava el so de les ones acariciant la sorra.

Aquell tronc, marcat pel pas del temps, feia anys que reposava al mateix indret. Segurament milers de persones l’havien mirat tal i com ells feien en aquell moment, però no n’eren conscients. Ells seien a aquell banc, es deien paraules dolces a cau d’orella i es miraven amb tendresa, com si el món acabés rere els murs del parc. El temps semblava aturar-se amb cada carícia, els llavis s’unien en un mar de sentiments que els atrapava. Eren lliures, havien oblidat tot allò que els envoltava, només restaven ells i allò que els unia; continuaven una història que feia temps havia començat i que no volien pas que acabés.

PD: Per cert, aquesta fotografia sí que l'he fet jo, jeje, res de Google avui