I començo a estimar aquesta ciutat, o si més no, aquells pams que he caminat amb els meus propis peus, les parades de metro que he après, un mapa de colors que m'ha servit de guia quan el meu "poble" es feia petit i boirós.
Potser sí que existim perquè existeixen ells, només prenem consciència dels altres quan fan acte de presència a les nostres vides, sigui en forma de missatge, de trucada o mirada fixa als ulls. Sempre hi ha un "tu".
PD: Val la pena carregar tot el dia la càmera encara que només sigui per fer 5 fotos, de les quals només en salvaria aquesta.








