El màxim exponent de l'utilitarisme des del plànol filosòfic és John Stuart Mill, parteix d'algunes teories hedonistes com podria ser la d'Epicur per proposar la recerca del plaer i la fugida del dolor. Mill proposa una ètica basada en la finalitat d'aconseguir "la major felicitat per al major nombre de persones", ja que enten que la felicitat és el fi últim dels homes i és un bé per si mateixa.
L'aspecte que avui m'agradaria comentar de Mill és si és possible fonamentar una moral en aquest propòsit, cal tenir en compte que ell critica en tot moment l'imperatiu kantià perquè considera que aquest fomenta una moral buida, que no diu res; ara veurem si la seva filosofia pot ser una solució al problema de l'ètica.
Segons Mill, existeixen plaers superiors i plaers inferiors, a més a més, cada home pot cercar la felicitat en coses diferents, ja que el que em fa feliç a mi no ha de fer feliços a tots els altres éssers humans. Aquesta idea ens porta a una relativització de la felicitat, no en el seu valor com a fi (que es indubtable), sinó en les seves possibles aparicions davant de cada ésser: si per cadascú és una cosa diferent vol dir que serà més difícil aconseguir una felicitat per al major nombre. A més, si coses contràries en porten a la felicitat a dues persones diferents, quina serà la correcta? quina aportarà major felicitat al major nombre? Segons aquesta proposició també podríem acusar a Mill de crear una ètica buida de contingut, ja que accepta una relativització d'allò que és bo (que ens fa feliços) depenent de qui sigui el subjecte que tria.
Per contradir aquesta idea es podria aprofitar la distinció entre plaers inferiors i plaers superiors, proposant que la felicitat més vàlida és aquella que consta de plaers superiors. Però si fos així, Mill cauria en el reduccionisme, en la imposició d'una felicitat per a tothom que ens podria portar perfectament a una consideració del que és bo com allò que és preferit per mi perquè ho considero un plaer superior. Així, podria caure en un parany que ell mateix va ser el primer en identificar: la tirania de la majora, el moment en el qual la massa decideix per majoria i la minoria és marginada a causa, precisament, del seu menor nombre de components.
Podem veure, doncs, com l'ètica de Mill pot patir les mateixes acusacions que ell mateix va fer a Kant i que, per alliberar-se'n hauria de caure en una imposició d'allò que és bo, quelcom molt allunyat dels seus ideals liberals.
L'aspecte que avui m'agradaria comentar de Mill és si és possible fonamentar una moral en aquest propòsit, cal tenir en compte que ell critica en tot moment l'imperatiu kantià perquè considera que aquest fomenta una moral buida, que no diu res; ara veurem si la seva filosofia pot ser una solució al problema de l'ètica.
Segons Mill, existeixen plaers superiors i plaers inferiors, a més a més, cada home pot cercar la felicitat en coses diferents, ja que el que em fa feliç a mi no ha de fer feliços a tots els altres éssers humans. Aquesta idea ens porta a una relativització de la felicitat, no en el seu valor com a fi (que es indubtable), sinó en les seves possibles aparicions davant de cada ésser: si per cadascú és una cosa diferent vol dir que serà més difícil aconseguir una felicitat per al major nombre. A més, si coses contràries en porten a la felicitat a dues persones diferents, quina serà la correcta? quina aportarà major felicitat al major nombre? Segons aquesta proposició també podríem acusar a Mill de crear una ètica buida de contingut, ja que accepta una relativització d'allò que és bo (que ens fa feliços) depenent de qui sigui el subjecte que tria.
Per contradir aquesta idea es podria aprofitar la distinció entre plaers inferiors i plaers superiors, proposant que la felicitat més vàlida és aquella que consta de plaers superiors. Però si fos així, Mill cauria en el reduccionisme, en la imposició d'una felicitat per a tothom que ens podria portar perfectament a una consideració del que és bo com allò que és preferit per mi perquè ho considero un plaer superior. Així, podria caure en un parany que ell mateix va ser el primer en identificar: la tirania de la majora, el moment en el qual la massa decideix per majoria i la minoria és marginada a causa, precisament, del seu menor nombre de components.
Podem veure, doncs, com l'ètica de Mill pot patir les mateixes acusacions que ell mateix va fer a Kant i que, per alliberar-se'n hauria de caure en una imposició d'allò que és bo, quelcom molt allunyat dels seus ideals liberals.
