La Tía Tula

"¿Amor? No amor, sino mejor cariño. Eso de amor -decíase Ramiro ahora- sabe a libro; sólo en el teatro y en las novelas se oye el yo te amo; en la vida de carne y sangre y hueso el enrañable ¡te quiero! y el más entrañable aún callarselo. ¿Amor? No, ni cariño siquiera, sino algo sin nombre y que no se dice por confundirse ello con la vida misma."
Unamuno, La Tía Tula

M'explico la història d'una derrota, la de la moral, la de l'ideal del qual em vaig enamorar. M'adono que com més passa el temps, més clar veig el procés, com si hagués anat teixint el fil històric arendtià que només parteix des dels finals absolutament tancats. Perquè un cop vaig saber que el final s'apropava, la història va començar a prendre sentit, va ser com si totes aquelles justificacions davant les quals volia tancar els ulls comencéssin a repetir-se i dibuixar-se, aportant un perquè a tot allò que fins llavors no havia tingut explicació.
És potser la història d'una vida, d'un passat que ja queda tan enrera que el veig entelat -malgrat la claredat que aporta el temps silenciat a través de la distància. Un temps que cap cronista ideal podria comprendre, però que per a mi cada cop es fa més evident, per molt que no sàpiga escriure'n lleis científiques al mode de Hempel ni pugui establir les seves relacions causals.
I com deia Arendt, no tot comprendre és perdonar, malgrat que intentem netejar les intencions i bastir somirures sincers mentre ens preguntem per la felicitat de l'altre. Perquè si estimo la memòria, els rellotges vells i trencats, accepto que ells són la meva seguretat, la brúixola que m'ha de guiar quan em perdi als seus boscos. L'hàbit, els espais coneguts, la llar dels somriures diaris, de les abraçades sinceres i les mirades amagades, tot això serveix de base des de la qual mirar enrera, aquest cop veient la complexitat de tot el que ja és passat, acceptant la seva totalitat.

Casualitats

"La gente no perdía el tiempo, se aferraba a unas pocas casualidades y fundaba sobre ellas su existencia". Giordano, P. La soledad de los números primos

A vegades la vida sembla un teixit de casualitats, acostumem a trobar allò que crèiem que no cercàvem i ens sentim sorpresos per una situació inesperada. La casualitat apareix, de sobte, per configurar un món que, en totes les seves petiteses, supera amb escreix la ment humana, i també el cor.
Però quan la casualitat no apareix ens quedem esperant, amb la boca entreoberta, descoberts en el més profund del nostre desig, pensant que la vida és massa enrevessada com per a poder forçar-la només amb les nostres mans. I ens preguntem: i ara què?

PD: Us recomano el llibre, tot i que segur que algú ja ho ha fet abans.

Tiempo (Unamuno)

"El misterio del amor, que lo es del dolor, tiene una forma misteriosa, que es el tiempo. Atamos el ayer al mañana con eslabones de ansia, y no es el ahora, en rigor, otra cosa que el esfuerzo del antes por hacerse después; no es el presente, sino el empeño del pasado por hacerse porvenir. El ahora, es un punto que no bien pronunciado se disipa, y, sin embargo, en ese punto está la eternidad toda, sustancia del tiempo."
Unamuno. Del sentimiento trágico de la vida

Natàlia

HI ETS O NO HI ETS, NATALIA?

L’hi havia vista i no hi era; l’hi veig encara però el cor em diu que no hi és. El paravent, amb garrotes i estrelles de mar pintades, és davant meu, allargat a l’infinit, amb centenars de bastidors on ella es muda i s’amaga o s’exilia –cep de tardor, cel vermell, vetes i estrats de negres torbadors, canya d’estiu dreta, i sibil·lina en el cant, arbre de pluja amb perles als turmells, falguera amb polsim d’alba i boira a les mans. Hi ets o no hi ets? ¿És que envernisses els armaris on amagues perruques de mig temps?¿Poleixes arrels amb tristeses de duna?¿Adobes porcellanes amb arbres desviats del camí? A cada bastidor del paravent, el teu nom juga amb els teus llavis recents, i els focs follets dels aiguamolls els il·luminen. Digues, Natàlia ¿qui és ara el qui, cada nit, cala focs a les platges tancades i en nodreix el flam amb tu?

Bany de roses

Banyem-nos, tant és si ens fiquem a una banyera ben blanca plena de roses vermelles o si desitgem capbussar-nos al mar blau i infinit. Perdem de vista, per un moment, l'horitzó, sense albirar l'eternitat, ni tan sols esperant sentir aquell alè de vida que tan sovint omple els nostres cossos.
Deixem enrere un món feixuc, on les idees han perdut la seva brillantor, on el temps corre a contra cor, a contratemps, on hi ha moments en què sembla que el camí es fa més estret i cal esmunyir-se entre unes parets massa altes com per poder mirar més enllà dels seus murs.

Escapem de la realitat.

L'ésser i el temps?

Potser avui no és el millor dia per tornar, però les paraules ja fa massa temps que han quedat guardades als calaixos, és hora de deixar-se anar i tornar a un temps que es va quedar aturat. L'ésser és devenir, som i serem tot allò que siguem en un futur, l'home està lligat al temps inexhorablement i és precisament aquesta unió el que més ens diferència dels animals. Som capaços d'anar més enllà del present, som els únics animals que realiten projectes, que planejen i somien, intentant esdevenir allò que un dia van projectar a la seva ment.
El temps passa i no s'atura, i sabem que tots ens encaminem cap a una mort que ens espera a qualsevol racó, però intentem tancar els ulls i somiar amb un present continu que vagi més enllà de la il·lusió del demà i l'enyorançà de l'ahir. Viure és l'únic que ens resta, però caminem sense ser del tot conscients del que cada pas implica, parlem sense mesurar unes paraules que van més enllà del seu propi so i que mai són transportades pel vent ni esborrades pel temps. Cada segon ens marca, vivim atrafegats intentant descobrir-nos, i no semblem adonar-nos que a cada moment existeix un jo diferent que canvia, la metamorfosi és constant i és precisament aquest devenir el que ens fa ésser el que som.

Vida o mort. Primo Levi

- Nosaltres estem equivocats, i ho sabem, però trobem que és més agradable mantenir els ulls tancats. La vida no té un objectiu; el dolor preval sempre damunt la joia; tots som uns condemnats a mort a qui no s'ha revelat el dia de l'execució. Estem condemnats a assistir a la fi dels nostres éssers més estimats; hi ha contrapartides, però no són suficients. Sabem tot això, però alguna cosa ens protegeix i ens manté drets i ens allunya del naufragi. Què és aquesta protecció? Potser només és el costum: el costum de viure, que es contrau en néixer.
- Jo penso que la protecció no és la mateixa per a tothom. Alguns troben refugi en la religió, altres en l'altruisme, altres en l'estupidesa, atres en el vici i hi ha qui aconsegueix distreure's ininterrompudament.

Contes. Primo Levi

Primo Levi era un italià que va acabar a un camp de concentració nazi, va sobreviure a aquella experiència tot i la seva duresa i va escriure un llibre on relatava la seva història, molt recomanable, Si això és un home. Els seus Contes són també històries que fan plantejar-te sentiments, pensaments, experiències, alguns molt químics, altres més aviat filosòfics.
Aquest diàleg que he copiat em va fer pensar en una cosa que jo ja defensava fa uns quants anys, creia que els sentiments existeixen per fer-nos sobreviure, per donar-nos una raó per viure, ja que a l'estar cada cop més lluny de l'instint, els éssers humans quedàvem abandonats a la nostra sort i era probable que sense sentiments, deixessim de sentir-nos arrelats a la vida. És per això que van néixer en nosaltres l'amor propi, l'altruïsme, la fe, l'esperança... tot allò empeny cada dia els homes a continuar vivint, a no deixar-se morir i abandonar-se. És cert que també s'han creat sentiments negatius com l'odi, la tristesa o la por, però sempre es basteix la imatge del futur i l'esperança que tot millori. A més, sempre queda, com diu el text, el costum de viure que ens fa creure que aquest és un acte necessari (entès com a oposat de contingent) per a l'home, pensant que no hi ha elecció, que és millor la vida que la mort, potser perquè la mort és una gran desconeguda.

El color de la mar

Records en blanc i negre; nens jugant sobre l'arena, mullant-se els peus amb les ones. Els avis passejen, agafats de la mà, mentre els més petits s'ho miren tot des de la seva tovallola.
És estiu. El sol escalfa amb força, no hi ha ni un núvol que taqui la blavor inmensa del cel d'avui. L'agost llisca pels seus llavis deixant un regust dolç i fresc, entre els seus dits esllangueixen els dies, tremolosos, plens. I mira de fit a fit el sol, s'encega amb la seva llum i busca aquell reflexe ple de matissos en l'aigua clara de mig matí.
Ella es fica lentament al mar, pas a pas es va enfonsant, comença pels turmells, després els genolls fins arribar a la cintura. Un calfred recorre tot el seu cos. Segueix endavant fins que l'aigua cobreix tot el seu cos, exceptuant els seus ulls, aquella mirada del mateix color que el paisatge que l'envoltava. Es submergeix completament, deixant enrera tots els dubtes, totes les preocupacions. Ara només són el mar i ella, aquell profund lligam que havia crescut en el seu pit des d'aquell moment en què l'havia vist per primer cop. Encara ho recordava, encara podia sentir la mà del seu pare agafant-la ben fort mentre deia:
- La meva petita, aquest és el regal més maco que puc fer-te pel teu aniversari. Avui, que és 18 d'agost i fas 6 anys vull que coneguis el lloc més maco del món, aquest és l'indret on vaig enamorar-me dels ulls de la teva mare, que eren tan bells com ho són els teus. Aquí vaig venir el dia després del teu naixement per agraïr a la mar que t'hagués donat la seva brillantor, la formositat de l'aigua sota el sol de l'agost. Aquest és el millor record que podem tenir de la mare, preciosa, aquest és el nostre gran tresor.

Barcelona sota la pluja

Camino sota una fina pluja de desembre, les llums de Nadal es reflecteixen sobre l'asfalt mullat i es multipliquen a través dels vidres de les meves ulleres, plens de petites gotes. Tothom sembla tenir pressa i camina amb fortes passes cap a un destí desconegut. Segueixo tota aquella gent, miro distreta els cotxes que passen per la carretera, estic a la gran ciutat. No he acabat d'acostumar-me a aquest paisatge, em sembla massa fred i llunyà, tot i que en ell hi bastiré una petita part de la meva vida.
Els edificis semblen perdre el seu color sota la pluja, tot es descoloreix, és tan gris com totes les altres ciutats. Però jo ja conec aquests carrers, intento fer-los meus cada dia, cada cop que hi passejo. Tot és massa impersonal, sempre estic envoltada de gent que corre i no va cap a enlloc, gent que té pressa per no fer res. I no ho entenc, no entenc perquè no gaudeixen de la ciutat, perquè no troben petits moments per mirar-se-la amb uns nous ulls, perquè corren pel seus carrers sense adonar-se del lloc per on estan caminant.
M'agrada caminar sota aquesta pluja, sense paraigua, sense presses, amb una direcció.

El seu somriure

Aquella nena em mira. Té els seus ulls fixos en mi, són foscos, del mateix color que els seus cabells arrissats. Somric amb sinceritat, la trobo preciosa, em mira amb curiositat, intentant escrutar tot allò que amaga la meva mirada. Ella també somriu. Per un moment em recorda aquella petita nena que jugava a mirar fixament als ulls als desconeguts, intentant endevinar tot allò que volien guardar-se per a ells mateixos. És una nena curiosa, intrèpida, té una guspira als seus ulls que els fa brillar d'una manera especial sobre la pell fosca. I el seu somriure pur, immaculat, innocent. Ella em recorda un passat que ja ha quedat enrera però que perdura dins meu, ella em retorna aquella imatge de mi que mai he volgut oblidar.
Les paraules, però, no sorgeixen. Només vull parlar-li amb somriures, mirades còmplices de dos desconegudes que semblen haver-se trobat en un espai estrany. Torno a sentir aquella llum en mi, encara brilla amb la mateixa intensitat. És la il·lusió, allò que poso en tot el que faig, aquella força que trobes quan creus en les coses que fas. Ella també la té, li desitjo amb tot el seu cor que mai la perdi, que segueixi oferint el seu somriure amb la mateixa senzillesa, omplint-ho tot amb el seu caliu.

Els llençols blancs

Tot ha quedat entre aquells llençols blancs, les paraules encara descansen sota la llum del sol que entra per la finestra mentre el vent mou les cortines. Tot és buit, absent de la nostra presència, però encara resten aquells petits detalls que feien que l'indret fos nostre: la roba desendreçada a terra, el perfum obert sobre la taula i la rosa ja assecada en aquell gerro del segle XVI.
Les nostres mirades van quedar fixades en aquell mirall, les carícies encara semblen trobar-se en el vent que recorre la sala lliurement. Però per a nosaltres tot això ni tan sols exsteix, ha desaparegut i només perdura dins del nostre record, com si es trobés dins un somni càlid i lleuger, propi d'una nit d'estiu. I no desitgem anar més enllà, sinó tan sols restar en aquest estat que ara ens sembla desconegut, sense saber on han quedat tots aquells sentiments, sense estar segurs de si cal guardar-los per sempre dins del nostre cor o si els hem de fer reviure encara amb més força. Tota aquesta incertesa s'acumula, pesa sobre els nostres cors i ens oprimeix el pit. El dubte tot ho corromp, s'emporta lluny tot allò que un dia va ser tan a prop i fa que tornem a cercar allò que un dia vam perdre, fa que intentem trobar allò que un dia vam tenir a les nostres mans.

Somiar, futur, somriure

Quan manquen les paraules i el món desapareix sota els teus peus. Quan sents que amb la punta dels dits pots tocar el cel i que la teva vida ha esdevingut un somni sense ni tan sols haver-ho demanat. És llavors quan et preguntes si et mereixes tot això, si t'ho has guanyat a pols, si ha estat cosa de l'atzar, simples contingències.
No vull cap resposta, no desitjo cap nou pensament. Només esdevenir un cos, carn, pur desig de viure, de créixer, d'esdevenir allò en què has de convertir-te. Perquè no vull tenir por d'un futur que no és a les meves mans, la llibertat no em dóna dret a controlar-ho tot, no tinc cap poder sobre allò contingent.
Obrir els ulls, somriure, perdre's en una mirada, trobar sense buscar, cercar sense pretendre saber allò que mai sabràs. A vegades, per trobar un perquè no cal formular cap pregunta, a vegades, perquè es compleixi un desig no és necessari murmurar cap paraula, ni tan sols tenir un pensament.
El futur és allà, ens espera, i correm cap a ell sense pensar en la importància dels nostres passos, amb lleugeresa, sensibilitat, com si les ales de la imaginació encara ens portéssin cap a l'indret on vam somiar.

Elle V

Tornes a aquells passadissos, a les classes buides, a aquell món d'abscències massa plenes de record. Era el teu món, el petit microcosmos que et mantenia amagada i protegida entre les seves parets. Però ara no hi tornes com abans, ja no busques refugi ni protecció, allà vas aprendre a mirar ben amunt i lluitar per allò que més desitjaves i has convertit la teva vida en aquella lluita per la millor vida possible.
Somrius al veure persones que guardes a la teva ment, saps que continuen allà esperant que tornis per dir que tot va bé i que les coses per fi funcionen. Per saber que has trobat el teu lloc, un lloc encara desconegut i ple de misteris, però teu, escollit només per tu i per a tu. I sents que has crescut, ara saps mirar el món de fit a fit tot i que encara hagis de mesurar una a una les teves paraules. I la por a l'error, aquella por que sempre t'acompanya des dels primers dies de consciència i de la qual mai acabaràs d'alliberar-te. És aquella inseguretat ocultada sota la capa de fortalesa, sota la màscara d'orgullosa i valenta que a vegades aconsegueix fer-te oblidar el que s'amaga darrera. Però tu saps qui ets, o creus saber-ho, i intentes no perdre't pel camí perquè necessites anar més enllà, saber com tot ha d'acabar. I sempre, el terror a fallar, a que al final tot somni sigui irreal i la vida sigui només el darrer pas cap a l'abisme, la trobada amb l'incompliment de tot el desitjat.

Viure

I arriba un dia en què sents que el millor és viure, viure i deixar enrere les estúpides preocupacions i pensar només en l'ara, en l'avui, que ja són suficientment feixucs. Et planteges si realment té sentit buscar un sentit a tot, és estúpid, el món està ple de paradoxes. Només cal seguir el camí, prendre decisions, però sense estancar-se en el que no és però podria haver estat. El millor és aixecar el cap i mirar cap al futur, sense oblidar mai el passat, intentant saber qui ets i qui vols esdevenir.
Arriba un dia que t'adones que hi ha moments que no pots controlar, esdeveniments que s'escapen de les teves mans i que poden arribar a fer-te molt de mal. Però no pots fugir ni tancar els ulls, cal protegir-se, protegir-se hom mateix i protegir a qui hom s'estima. I cal redescobrir-ho tot cada dia, veure que en un únic moment pots perdre tota la realitat que t'envolta, és precisament això el que la fa especial. Cal afrontar la vida amb el cor fort i la mirada fixa, sense dil·lació, esperant un futur que no acaba d'arribar.

Dubtar

On és tot allò que un dia guardava entre les meves mans? Hi ha quelcom que s'escapa, quelcom que fuig i que no puc seguir amb les meves febles passes. M'agradaria sentir que encara estic aferrada a allò que creia tan ferm i segur, però quan has de dubtar de tot no hi pot haver res intocable. Això fa por, tots necessitem creure en algú o en alguna cosa, creure amb els ulls tancats i aquella seguretat que abans et donava la veu materna quan només eres un ésser en potència. Quan arriba el dia en què res és segur, en què res és fiable, sents que tot tremola, que el sòl dur sota els teus peus esdevè un indret insegur i perillós. Jo no vull cercar la veritat, jo vull cercar la felicitat. Però com saps que una i l'altra existeixen? com saps que aquest no és un camí en va? No ho saps, perquè has de dubtar de tot i és llavors quan et sents desamparat, perdut en la immensitat de la inseguretat.

Perdut

I tu et preguntes tot allò que mai et vas atrevir a afrontar, és precisament per això pel que no pots respondre. Però no pots ignorar-te a tu mateix, no pots tancar els ulls a una realitat que se't presenta tan clara i vívida. No saps quina és la solució, ni tan sols saps si mai seràs capaç de trobar-ne alguna; de moment t'has limitat a fugir, a deixar enrera totes aquestes qüestions que no sabies respondre i oblidar-les només per a que a l'endemà es presentessin amb més força. I ara potser ha arribat el moment d'aturar-te i preguntar-te on ets, qui ets, cap a on camines. Però tens massa por de no poder respondre, de no saber respondre, i trobar-te un altre cop a la deriva en un mar absolutament descontrolat. Perquè tu, que sempre t'havies deixat endur per la vida, que sempre havies estat tan decidit, tan correcte, tan segur del que havies de fer, ara dubtes de si tot això t'ha portat a alguna banda. Ara no saps si el que ets és el que tu has volgut ser, el que els altres volien que fossis o el que havies de ser, inexorablement. El temps passa de pressa, les paraules no sorgeixen i has arribat a una absoluta incomprensió, a un dubte obsessiu que no et deixa confiar en tot allò en què abans havies cregut. Ara ja no saps si hi ha res a que puguis aferrar-te, alguna cosa que et mantingui surant enmig de la tempesta. Només saps que vols seguir endevant, no saps ben bé com, ni cap a on, però vols continuar.

Miscel·lània

Res és el que sembla, res sembla el que un dia esdevindrà. Tanques els ulls i creus que quan tornis a obrir-los, tot allò seguirà existint, ho percebràs amb els teus sentits i continuaràs pel teu camí sense adonar-te de la importància de tot el que t'envolta. És la realitat. És la grandesa de l'ésser humà. Però tu, ésser atrefegat, home civilitzat, ciutadà modèlic, estudiant apassionat, estàs massa concentrat en les teves petites preocupacions, tan petites que són indignes de la teva grandesa. El teu jo i la seva circumstància ho ocupen tot, com l'ésser il·limitat de Parmènides; la pregunta és, però, si segueixes alguna raó, aquell logos que tot ho mou. Si tot tendeix a l'entropia, si la termodinàmica ens atravessa amb la seva veritat, que n'hem de fer, de l'ordre? Traiem-nos la màscara que oculta tot allò que no volem mostrar, desenganyem-nos i creguem en tot allò que altres abans ja ens han mostrat. Deixem-nos portar per una natura indòmita que sempre ens ha acompanyat, oblidem-nos per un cop de la racionalitat i esdevenim allò que el món ha fet de nosaltres: subjectes en recerca d'una realitat fugissera.

Elle IV

Ella no vol que ells pensin que és millor del que és, no vol que es creguin aquesta imatge que ha creat de si mateixa. No vol que confiïn en les seves capacitats, perquè té por de decepcionar-los, té por que un dia s'adonin de com és de feble i ningú la vulgui protegir. Si tots els afalacs, si totes les paraules han estat compromisos buits, que no han portat enlloc, només a mentides que l'han enganyat sobre ella mateixa. Si tot això ha estat irreal llavors res té sentit, perquè tot el món en el que ha cregut caurà amb aquesta veritat malaguanyada.

I sent un altre cop aquella por, aquell temor de perdre's en el seu propi interior, a no tenir la referència de paraules que ara només ressonen en la foscor d'un record massa llunyà. I al pensar en ells sent un buit al seu interior, perquè ja no sap si és ella que ha canviat, si és ella que segueix amagada en si mateixa o si són ells que no la poden acceptar.

La noia del banc

Surto de l'autobús i el primer que veig és aquella noia assaguda al banc. Té les cames arraulides i les agafa amb els seus braços en un intent d'abraçar-se a si mateixa. Intento mirar-la als ulls però abaixa la mirada, sembla que em defugi, però intentosaber que és allò que amaga. Llàgrimes. S'eixuga amb un mocador els ulls mentre intenta mirar cap a una altra banda, ara entenc perquè s'amaga: els seus ulls blaus brillen sota la llum del sol i els protegeix acotant el cap i mirant al terra del parc. Durant un moment haig de reprimir l'impuls que m'empeny a seure a aquell banc i intentar apaivagar aquell plor. Jo no n'haig de fer res, a mi no m'agradaria que ningú vingués a compadir-se de les meves llàgrimes i a preguntar-me que em passa. Però em sap greu veure-la allà, sola, sanglotant enmig del parc sota les mirades de tots aquells que passen per allà de camí a casa. Ho sento, em poso trista per uns moments i maleeixo la meva empatia i la meva sensibilitat, perquè ara ja fins i tot m'afecten les històries de noies desconegudes i entristides.
PD: Basada en una imatge real d'aquest migdia igual a la descrita.