Aforisme

Estimar és incorporar.

Dos cossos que es desitgen

La seva roba confosa sobre el terra fred de l'habitació, la música sonant en un to lleuger i baix, els llençol entortolligats entre les seves cames. Es miraven fixament, les seves mans recorrent el cos de l'altre, reconeixent cada racó, buscant nous indrets per produir sensacions encara més plaents. Ell cercava amb els seus llavis aquell coll de pell fina i clara que anhelava olorar una vegada i una altra, desitjava amarar-se d'aquell perfum i no oblidar-lo mai més, volia perdre's entre els seus cabells foscos, tancar els ulls i sentir la felicitat d'aquell instant. Ella reia enjogasada, amb les mans resseguia l'esquena del seu company, sentint com el seu cos tremolava sobre seu. Buscava amb la mirada la seva orella, que quedava amagada entre els cabells, la va omplir de petons per després empresonar-la entre les dents mentre seguia acaronant aquella esquena forta que la retenia contra el llit. Els minuts passaven entre petons i abraçades, mirades i carícies; el temps corria sense aturador i les paraules desapareixien entre un lleuger sospir escapat d'entre els llavis. No eren capaços de frenar aquells sentimets que corrien per sota de la seva pell, s'havien rendit al plaer, buscant en ell l'alliberació de totes les pors, els dubtes i la incertesa. Aquella sensació càlida i plàcida havia esdevingut un torrent d'emocions difícil d'aturar, tots els pensaments havien desaparegut deixant pas a un únic desig, el desig d'unir els seus cossos en un de sol, donant a l'altre tot el plaer possible.

Un petó fugaç

Les seves passes lleugeres, els peus nus sobre l'herba verda i jove, la mirada neta. Tornava a veure la seva silueta sota el blanc vestit que onejava a causa del vent; ella aguantava el barret amb la mà dreta i estenia la que quedava lliure mentre tancava els ulls i desitjava que aquell instant fos infinit. S'apropava a ella i somreien, el cel blau s'alçava per sobre dels seus caps sense cap núvol, els camps que contemplaven semblaven no tenir final, i ells es trobaven allà, sols, a racer del temps.
Apropà una mà, dolçament, a la seva galta i la va acaronar. Els seus ulls espurnejaven, ell es perdia en el verd intens del seu esguard, buscant allà els seus sentiments. No calien les paraules, era suficient amb les mirades, no volien trencar aquell harmoniós silenci. Va passar un braç per la seva cintura i la va apropar al seu pit, ella va acotar el cap per descansar sobre el seu tors plàcidament. Va aferrar-se a la seva camisa alhora que sentia com el vent bufava més fort i havia de tancar els ulls. El barret, de sobte, sortí volant. Va ser prou ràpid com per allargar el braç i deturar el seu vol, per segons més tard tornar-lo a la seva propietària amb un somriure dolç als llavis. No se'l va tornar a posar, el va agafar amb força amb la mà esquerra i va aixecar el rostre buscant allò que tant anhelava. Es va apropar i, suaument, va caçar els seus llavis en un petó lleuger, fugaç com l'instant que acabaven de viure. La va abraçar amb força mentre xiuxiuejava a cau d'orella paraules pures i netes, totes vessades sobre ella en un intent de fer-li comprendre com l'estimava.

L'adéu

Com les paraules quan queden suspeses en l'aire. Aquell petó va restar immòvil, record de tots els altres que l'havien precedit, visió que ompliria la seva ment fins que ella tornés i la ficció pogués esdevenir realitat. Mentre veia la seva figura minvar a cada pas que donava pel llarg carrer sentia encara als llavis el seu tacte, volia recordar aquella sensació per evocar-la en les nits de distància i oblit. Sabia que quan es trobés sol en la foscor enyoraria els seus braços, la olor dolça que desprenia, el tacte suau de la seva pell i, sobretot, aquella mirada felina que feia tant de temps l'havia captivat.
Acabava de marxar però no sabia quan tornaria, la trobaria a faltar, n'estava segur, però pensava evitar aquell sentiment tant de temps com pogués. Cada nit, recordaria aquell petó com si el temps fos només una regla més d'aquell joc; cada dia aconseguiria oblidar-la només per caure a la nit en l'enyorança i el record; els dies s'esmunyirien, lents, sords, buits, fins que tornés a veure la seva figura apropar-se per aquell carrer, fins que tornés a gaudir d'ella.

Pensaments

Les paraules a vegades són cegues, l'error s'entortolliga entre elles i el silenci és l'única fugida possible. Una mirada ens pot confondre, una carícia fa que oblidem allò que és clava més fons en la nostra pell, un petó alleugereix el pes de la nostra càrrega, però només una abraçada és capaç d'unir-nos a l'altre durant un instant que pot durar una eternitat. Perquè estimar és incorporar, acceptar i confiar.

Horitzó

Juguem, creem noves paraules per omplir un silenci inexistent. Tanco els ulls mentre sento el tacte de les teves mans, m'envaeix la teva olor, m'amago entre les teves carícies. El món s'enfonsa i desapareix, només resten dues siluetes plàcidament ajagudes sobre el llit. La foscor que tot ho envaeix, versos inacabats sota el seu esguard, la realitat que perd el sentit; vull perdre'm, oblidar qui sóc i viure arrelada a tu. L'amor que embogeig i neguiteja, l'amor que atrapa i allibera, l'amor que enfosqueix i il·lumina. No queda res, només el record d'un passat gairebé oblidat, només un present que s'escapa cada instant. Mira'm i diga'm què trobes als meus ulls, emmiralla't a la meva mirada, sent la teva olor a la meva pell, troba la presència de la teva existència al meu cos. Deixa que el temps passi i els minuts s'escolin entre les busques del rellotge mentre allarguem cada segon, escurcem cada centímetre que ens distancia. Transformació, canvi, mutació, podem esdevenir allò que desitgem, podem crear nous somnis sota un cel blau. Creure és sempre la solució, preferim creure en el no res que no creure en res, això deia el gran mestre. Vull creure en tu, creure en una nova vida, un món desconegut on no hagi d'emmascarar-me sota una imatge que no em correspon. Tot és possible si tanquem els ulls i imaginem un nou horitzó.

Definicions

L'amor és acceptació de l'altre com a part d'un mateix, és necessitat, és adaptació d'unes virtuts i uns defectes que han de formar part també de les nostres vides i, inclús, del nostre ésser. El veritable amor és únic i inconfussible, ens porta a enyorar l'absència de l'altre alhora que hi ha un forta unió que manté els dos amants sempre connectats. Amor és capacitat d'entendre's sense paraules, només restar en silenci i deixar que les mirades ho diguin tot; és unir-se, donar-ho tot sense esperar res a canvi, és trobar-ho tot en un somriure o conformar-se amb unes poques paraules: t'estimo.

Vivint entre silencis plens de paraules, recordant un passat esborrat i aigualit, cercant una llum entre la foscor...

El tacte de les teves mans recorrent el meu cos, càlides, tendres, com la brisa suau als matins de primavera. Els teus ulls foscos em miren fixament, sento com segueixen la claror verdosa que només troben en la meva mirada. El silenci ens envolta, els nostres cossos es troben i es retroben en un continu delit que mai acaba. Acaricio la teva pell amb tendresa, noto com t’estremeixes sota els meus dits, puc sentir el teu cor bategant dins el teu pit. Xiuxiuegem unes poques paraules a cau d’orella, ens besem com el primer cop, amb els sentiments a flor de pell, riem joiosos i esperem que les busques del rellotge marquin l’hora de marxar. Sempre pendents del temps, som esclaus del rellotge, tan de bo poguéssim alienar-nos d’aquesta realitat i fugir per sempre...

One day we’re gonna get so high... (Lighthouse Family-High)

Dos

Mirà al cel i sentí com si pogués acaronar-lo amb el tou dels seus dits. El color groguenc de les fulles dels arbres contrastava amb el blau pur que les emmarcava. Sentia l’aire jugar entre les branques dels arbres, les fulles queien, com cada any, amb un xiuxiueig que recordava el so de les ones acariciant la sorra.

Aquell tronc, marcat pel pas del temps, feia anys que reposava al mateix indret. Segurament milers de persones l’havien mirat tal i com ells feien en aquell moment, però no n’eren conscients. Ells seien a aquell banc, es deien paraules dolces a cau d’orella i es miraven amb tendresa, com si el món acabés rere els murs del parc. El temps semblava aturar-se amb cada carícia, els llavis s’unien en un mar de sentiments que els atrapava. Eren lliures, havien oblidat tot allò que els envoltava, només restaven ells i allò que els unia; continuaven una història que feia temps havia començat i que no volien pas que acabés.

PD: Per cert, aquesta fotografia sí que l'he fet jo, jeje, res de Google avui