Llibertat i neurones

I sorgeix un altre cop el problema de la llibertat. Les paraules de Sartre, l'home condemnat a ser lliure, la llibertat com a pes que recau sobre les nostres espatlles i no ens deixa alçar el cap per mirar de fit a fit l'horitzó. És un pes del qual no ens podem desfer, està lligat a la condició humana, és el preu a pagar per despendre'ns de la naturalesa, per deixar enrera l'instint i intentar anar més enllà. I la llibertat, que es troba per sobre de tot, que és aquella entel·lèquia que encara no acabem d'entendre, potser encara som massa naturals com per a poder abastir-la en la seva totalitat.
En realitat tot és qüestió de bioquímica, de neurones, sinapsi i cèl·lules inquietes. Els sentiments, les emocions, les idiees abstractes, són només creacions de l'encèfal i es poden modificar amb una petita descàrrega elèctrica al lloc indicat. I això fa por, molta por. Perquè tot això ho creem nosaltres, per tant, depèn de l'ús que fem de la nostra ment. Les emocions deriven en sentiments quan les contextualitzem i recordem altres situacions i moments en que hem sentit reaccions semblants. Som éssers programats per al sentiment, programats per a que amb aquests sentiments la vida passi a tenir un sentit més enllà de la pura supervivència?
Us recomano: En busca de Spinoza d' Antonio Damasio, no és filosofia, és neurobiologia o quelcom semblant, molt interessant.

Llibertat?

S’assegué sobre la sorra, el mar immens al seu davant. Sentia la seva pròpia llibertat, era ella qui havia escollit aquella vida, en cada moment havia estat conscient del pes de les seves decisions, també era lliure fins i tot en el moment que defugia la seva condemna a escollir sempre. Hi havia moments en els quals se sentia perduda, no sabia quin era el camí que havia de seguir, sabia de la incertesa dels seus propis passos però es sentia obligada a continuar endavant, empesa per una força que naixia al fons del seu ésser. Es preguntava el perquè d’aquesta obligació a escollir contínuament sense saber mai quina era l’opció correcta, la por a equivocar-se l’acompanyava sempre, aquella angoixa que oprimia amb força el seu pit... i tot perdia el sentit... i arribava la nàusea.

Un tribut a un dels millors filòsofs de la història