Els somnis, l'esperança i Plató

Per somiar cal tenir els peus a terra, això és el que Plató intenta ensenyar-nos a la República, no perquè la seva sigui una utopia meditada i amb intencions d'esdevenir govern rígid i estret, sinó perquè el seu món terrenal és el que fa possible parlar d'esperança, és el camí cap al somiejar. Només des d'una base es poden construir castells a l'aire, cal conèixer quins són els moviments possibles per tal d'esbossar els ideals, només quan es coneix la tècnica podem donar ales a la genialitat i gaudir d'allò que la imaginació crea.
Tota obra té un gran treball darrere, els grans mestres ho saben i ens ho mostren en l'evolució de les seves obres: encara que ja trobem la guspira incial en la jovenesa, cal un desenvolupament de les idees que es va colpint amb el pas del temps i arriba al punt àlgid en la maduresa. Són molt pocs els qui es poden ventar de fer salts entre aquests passos i normalment són els qui pateixen una vida funesta, curta, trencada en el moment més inesperat.
Tot allò que és eteri necessita uns fonaments solidificats que ho suportin, només les accions més violentes i viscerals careixen de pilars, és per això que per donar lloc a l'esperança ens cal consultar la capacitat humana, ens cal preguntar-nos per la nostra possibilitat. És el marc que segueixen Plató i Kant, és l'esquema necessari per entendre què significa somiar i crear, perquè la imaginació no és tan lliure com ens sembla, està empeltada a la veritat.

PD: Seguint la línia d'un fantàstic final de la última classe de Salvi Turró sobre Kant

Introducció a la KrV

"De esta misma forma abandonó Platón el mundo de los sentidos, por imponer límites tan estrechos al entendimiento. Platón se atrevió a ir más allá de ellos, volando en el espacio vacío de la razón pura por medio de las alas de las ideas. No se dio cuenta de que, con todos sus esfuerzos, no avanzaba nada, ya que no tenía punto de apoyo, no tenía base donde sostenerse y donde aplicar sus fuerzas para hacer mover el entendimiento. Pero suele ocurrirle a la razón humana que termina cuanto antes su edificio en la especulación y no examina hasta después si los cimientos tienen el asentamiento adecuado."
KANT. Crítica de la razón pura, Introducción

Aformisme

La veritat i la mentira no participen de la dialèctica d'Heràclit sinó que s'amaguen rere un joc d'aparença on les ombres prenen per a cadascú una forma determinada i complexa que en cap moment pot ser compartida ni acceptada com a universal.
PD: que curiós, sense voler he posat com a títol aformisme en comptes d'aforisme, però crec que pel seu doble significat ho deixaré tal com està, encara que seria millor amorfisme, no?

Trasímac i la justícia

Rellegeixo la República per tercer cop i m'adono que cada cop que la llegeixo trobo coses noves i alhora, continuo sentint la mateixa incertesa que vaig sentir el primer cop. Avui, llegint el primer llibre, he trobat quelcom interessant, un pensament que encara té la mateixa validesa que va tenir quan va ser escrit:
" [...] Ignoras que la justícia es un bien para todos, menos para el justo; que es útil al más fuerte, que manda, y dañosa al más débil, que obedece; que la injustícia, por el contrario, ejerce su imperio sobre las personas justas, que por senzillez ceden en todo ante el interés del más fuerte, y sólo se ocupan en cuidar los intereses de éste abandonando los suyos. [...] El hombre justo siempre lleva la peor parte cuando se encuentra con el hombre injusto. [...]Porque si se habla mal de la injustícia, no es porque se tema cometerla, sino porque se teme ser víctima de ella."
Aquestes paraules de Trasímac potser encara reflexen els pensaments de moltes persones, algunes d'elles poderoses, que segueixen pensant que el millor és ser injust en un món de justos, ja que així es poden obtenir grans beneficis. Potser, en el moment en què un pren el poder, oblida la justícia i la bondat, i passa a regir-se pel seu interès, ja que, a partir d'aquell moment, la "justícia" està de la seva part.