Un intent de Sartre

Sartre no és -segurament- el millor novelista. La seva angoixant Nàusea no és cap lectura obligatòria, però la remor que se sent al llegir-lo és necessària. Sartre és aquella música de fons essencial per a ambientar noves lectures, es forja com un tupit teló farcit d'uns sentiments que ajuden a comprendre, a comprendre's. La seva angoixa és l'angoixa de tots els homes, la seva existència també ho és i llegir-lo significa en certa manera arribar a albirar Heidegger, tot i que sempre amb recel. Sartre és el tapís sobre el qual es poden col·locar tant obres posteriors com anteriors, segurament no és ni tan sols essencial, però és un bon digestiu a l'hora de pair allò que anomenem existencialisme. La seva foscor és molt més clara en el moment d'interpretar-la, potser perquè arriba més al fons de l'ànima humana, captant tot el desassossec que més tard Pessoa va mostrar amb paraules més encertades. Sartre agafa la mà del poeta tot i caminar per la vora oposada, el riu és sempre el mateix i la corrent segueix la mateixa direcció. La forma de fluir de Sartre es distingeix pel seu recórrer a imatges desesperançades, pel despullament de l'home davant d'un mirall que li retorna la fragilitat de la seva imatge. Sartre és la feblesa, la pèrdua de sentit i la foscor sense aturador que acaba desdibuixant l'ésser en un intent d'anorrear-lo.
PD: Et confeso, Striper, que aquest matí m'he plantejat el deixar el blog així, però m'ha semblat una mica cruel i frívol, i jo a aquest blog me l'estimo, a la meva manera, però. Tranquils, aquest blog m'obliga a pensar i escriure, mentre això sigui així restarà viu.

Llibertat?

S’assegué sobre la sorra, el mar immens al seu davant. Sentia la seva pròpia llibertat, era ella qui havia escollit aquella vida, en cada moment havia estat conscient del pes de les seves decisions, també era lliure fins i tot en el moment que defugia la seva condemna a escollir sempre. Hi havia moments en els quals se sentia perduda, no sabia quin era el camí que havia de seguir, sabia de la incertesa dels seus propis passos però es sentia obligada a continuar endavant, empesa per una força que naixia al fons del seu ésser. Es preguntava el perquè d’aquesta obligació a escollir contínuament sense saber mai quina era l’opció correcta, la por a equivocar-se l’acompanyava sempre, aquella angoixa que oprimia amb força el seu pit... i tot perdia el sentit... i arribava la nàusea.

Un tribut a un dels millors filòsofs de la història