Maquiavel

«Porque de los hombres se puede decir en general lo siguiente: que son desagradecidos, volubles, simuladores y disimuladores, fugitivos de los peligros, ávidos de ganancias, y mientras les haces el bien, son todo tuyo, te ofrecen la sangre, sus propiedades, su vida, sus hijos, como más arriba dije, cuando la necesidad es lejana; pero cuando la necesidad se acerca te abandonan», El Príncipe, capítulo XVIL

L'antropologia de Maquiavel es basa en la concepció de l'home com un ésser que ha de guiar-se per la virtut, però aquesta no l'hem d'entendre des de la concepció cristiana, sinó des de la romana; la virtut és, docns, la força, el poder de ser capaç d'arribar als fins desitjats. Els homes són malèvols, per això no importa mentir o imposar-se per la força de la violència; l'ésser humà és avar i ambiciós, vol aconseguir riquesa i poder, per això el Príncep ha d'imposar-se utilitzant qualsevol de les seves armes per tal de mantenir el seu mandat. La millor arma no és únicament la força, sinó que també és important l'astúcia; Maquiavel mostra això dient-nos que el Príncep ha de ser com un lleó i una guineu, ha de tenir astúcia i també força, no ha dubtar en el moment d'utilitzar-les, ja que les necessita per tal d'aconseguir els fins que s'ha proposat, encara que la fortuna li sigui adversa. L'home és un ésser lligat a les seves passions, no pot desfer-se d'elles, per això repetirà els mateixos errors cíclicament, de manera que no té una gran llibertat i tendeix a la maldat, per això Maquiavel tolera que el Príncep utilitzi l'engany i les males arts per tal de conservar el seu poder.
Per entendre la imatge del Príncep i la visió política que Maquiavel dóna al llibre amb aquest nom, cal primer veure quina és la seva visió de l'home. La frase que ha fet conegut a Maquiavel ha estat aquella de "els fins justifiquen els mitjans", tot i que en cap moment es troba en la seva obra. Tot i això, cal reconèixer que aquesta és la idea que ell defensa, però molts cops s'ha malinterpretat perquè no es coneix tot el transfons que té aquest autor: la virtut, la fortuna, el moviment, l'ambició... totes aquestes idees justifiquen el pensament de l'italià, ja que mostra una circularitat que dóna sentit complet a la seva filosofia. Ell no es planteja en cap moment la bondat o la maldat de l'home, des d'un bon principi el caracteritza com un ésser ambiciós, avar, desagraït, de manera que l'únic que es pot jutjar és si el resultat de les seves accions s'avé amb allò que s'havia proposat abans de realitzar-les. El vertader valor de l'home es troba doncs en la seva força, en la capacitat que ha de tenir per aconseguir allò que és el seu fi, encara que la fortuna no l'acompanyi. És en aquest sentit que l'important és aconseguir el fi, no els mitjans utilitzats.

Benjamin i la democràcia

Aquest post intentarà ser el més fidel possible a la classe de filosofia de la cultura d'avui:
" Benjamin fa que aprenguem a veure amb una altra mirada, i al pròleg d'aquest text ens ho mostra amb la idea de feixisme. Per a tots, el feixisme és aquell sistema en el qual hi ha un dictador que té un gran carisma i fa grans discursos, on només hi ha un partit i no hi ha llibertat d'opinió. Si apliquem aquesta idea a les democràcies d'avui en dia, sabem que som lluny d'aquest sistema: no hi ha dictadors, podem afirmar que Bush o Zapatero no són gaire carismàtics, hi ha bastants partits i tenim llibertat per expressar la nostra opinió. Però Benjamin ho veu d'una altra manera, creu que el feixisme és una aplicació de l'estètica a la política, es creen uns models estètics a seguir que formen una nova manera de fer política, ja que aquesta passa a ser un espectacle: hi ha grans discursos o debats, una massa que segueix a un líder o a un altre, una manera de fer política concreta. I ara pensem en la nostra democràcia: seguim tenint aquesta estètica? seguim tenint grans discursos on una massa segueix al lider enarbolant una mateixa bandera? Em sembla que tot això, si més no, ha de fer que pensem ara que tenim tan a prop unes eleccions "
El text es de Benjamin i el seu títol és L'obra d'art a l'època de la seva reproductivitat tècnica.

La mort de la utopia

La utopia va ser el tema del meu treball de recerca. Al post anterior, quan vaig esciure que havia mort, vaig quedar-me pensant en si esborrar aquella frase o no i no ho vaig fer perquè volia veure si hi havia alguna reacció i també perquè en cert sentit, estic d'acord amb l'afirmació.
Primer he de dir que no hem de confondre la utopia amb el sentiment d'esperança, tot i que la primera neixi de la segona, però no per això l'existència d'una implica la de l'altra. Quan parlo de la utopia em refereixo a un paradigma polític (o social) que sigui considerat ideal i a través del qual es proposin algunes mesures per canviar l'estat actual. En aquest sentit, la utopia és morta. Sí, és clar, queden els liberals, la socialdemocràcia i alguns reductes de comunisme; tot això podrien ser utopies, en certa mesura, però crec que tots tenim molt clar que aquests projectes cada cop són més difuminats, cadascú els defensa amb unes aplicacions diferents. Parlem doncs, d'una absència de model únic, d'una plantilla específica que pugui ser aplicada tal com és pensada, ja que no s'aconsegueix el suport del poble ni tampoc s'arriba a un acord entre els mateixos creadors del pensament en qüestió.
En l'actualitat segueixen existint partits polítics que defensen una ideologia concreta, és clar, però sembla que cada cop és dóna més importància al pragmatisme i es deixen de banda els ideals; a més a més, l'abstenció creix, els votants han deixat d'estar convençuts per un partit o un líder i comencen a trobar-se sense cap organització amb la qual identificar-se. Podem dir que s'ha perdut aquella època en la qual la gent es deixava emportar pels grans projectes, pels pensaments d'un grup que realment els feia creure en un món millor. És precisament aquest sentit el que li volia donar a la mort de la utopia, no és que ja no hi hagi pensadors o politòlegs que creïn nous paradigmes, sinó que s'ha perdut aquella homogeneitat que va caracteritzar durant molts anys el pensament polític i que va fer que en cada època es plantegés un model diferent concordant amb el pensament del moment.