Barcelona sota la pluja

Camino sota una fina pluja de desembre, les llums de Nadal es reflecteixen sobre l'asfalt mullat i es multipliquen a través dels vidres de les meves ulleres, plens de petites gotes. Tothom sembla tenir pressa i camina amb fortes passes cap a un destí desconegut. Segueixo tota aquella gent, miro distreta els cotxes que passen per la carretera, estic a la gran ciutat. No he acabat d'acostumar-me a aquest paisatge, em sembla massa fred i llunyà, tot i que en ell hi bastiré una petita part de la meva vida.
Els edificis semblen perdre el seu color sota la pluja, tot es descoloreix, és tan gris com totes les altres ciutats. Però jo ja conec aquests carrers, intento fer-los meus cada dia, cada cop que hi passejo. Tot és massa impersonal, sempre estic envoltada de gent que corre i no va cap a enlloc, gent que té pressa per no fer res. I no ho entenc, no entenc perquè no gaudeixen de la ciutat, perquè no troben petits moments per mirar-se-la amb uns nous ulls, perquè corren pel seus carrers sense adonar-se del lloc per on estan caminant.
M'agrada caminar sota aquesta pluja, sense paraigua, sense presses, amb una direcció.

Pluja

Cau la pluja, sorda, forta, contra l'asfalt. Sota aquesta pluja tot és gris, no hi ha ningú al carrer, només unes poques ombres que corren a refugiar-se de l'aigua.
Quan pujo a l'autobús tot es transforma en un món difús de llums indistingibles i formes abstractes. A través de la finestra només puc interpretar el poc que traspassa d'una realitat molla i humida; les gotes cauen pels vidres, el cel és una taca fosca que tot just a començat a descarregar. Dolçor, fortalesa, imminència. No vull que s'aturi, vull sortir sota aquest mar cagiut del cel i tornar-lo a sentir sobre la meva pell per adonar-me que visc.
Sento la fredor de les gotes que cauen amb força, el vent bufa sense aturador i intento refugiar-me entre els edificis trepitjant bassals i tolls d'aigua que sorgeixen del no res. M'aturo un moment per mirar enrera: el parc solitari, els gronxadors, la sorra humida; ningú és al carrer, estic completament sola, tothom ha fugit sota la pluja. Somric. No hi ha res millor que això. És la natura, la seva força ferèstega que ens recorda amb els seus llamps i trons la seva immensa bellesa.

Dies i dies

Perquè hi ha dies que sembla que és millor desaparèixer, passar les hores immersa en un llibre o mirant el moviment del mar, perquè hi ha moments que és millor oblidar per poder seguir endavant...

La vida sempre té les seva part amarga, és dur sentir que els somnis es trenquen, sobretot quan no ho pots evitar, és dur veure patir a qui més t’estimes i no poder fer-hi res, sents les llàgrimes cremant als ulls i ni tan sols ets capaç de reconèixer la feblesa dels homes, amb la nostra felicitat subjecta a allò que ens depara la vida.

És difícil tancar els ulls i creure que tot anirà bé quan sembla que l’alè de la vida bufa en contra, és complicat redreçar un vaixell sotmès a una dura tempesta i avui el cel és tan fosc... hi ha moments que cap paraula pot omplir el silenci, hi ha dies que és millor callar i deixar que l’aigua mulli els carrers esperant que l’endemà el sol brilli sobre l’horitzó.

Tot anirà bé, no et perdis entre aquesta pluja...