Sorra

Sentir que formes part d'aquell indret que tant estimes, omplir-te les mans de sorra i deixar-la escapar com si fos temps indòmit.
M'agradaria esdevenir un d'aquests grans de sorra i deixar-me endur per l'aigua fins arribar a un lloc nou i desconegut.

El color de la mar

Records en blanc i negre; nens jugant sobre l'arena, mullant-se els peus amb les ones. Els avis passejen, agafats de la mà, mentre els més petits s'ho miren tot des de la seva tovallola.
És estiu. El sol escalfa amb força, no hi ha ni un núvol que taqui la blavor inmensa del cel d'avui. L'agost llisca pels seus llavis deixant un regust dolç i fresc, entre els seus dits esllangueixen els dies, tremolosos, plens. I mira de fit a fit el sol, s'encega amb la seva llum i busca aquell reflexe ple de matissos en l'aigua clara de mig matí.
Ella es fica lentament al mar, pas a pas es va enfonsant, comença pels turmells, després els genolls fins arribar a la cintura. Un calfred recorre tot el seu cos. Segueix endavant fins que l'aigua cobreix tot el seu cos, exceptuant els seus ulls, aquella mirada del mateix color que el paisatge que l'envoltava. Es submergeix completament, deixant enrera tots els dubtes, totes les preocupacions. Ara només són el mar i ella, aquell profund lligam que havia crescut en el seu pit des d'aquell moment en què l'havia vist per primer cop. Encara ho recordava, encara podia sentir la mà del seu pare agafant-la ben fort mentre deia:
- La meva petita, aquest és el regal més maco que puc fer-te pel teu aniversari. Avui, que és 18 d'agost i fas 6 anys vull que coneguis el lloc més maco del món, aquest és l'indret on vaig enamorar-me dels ulls de la teva mare, que eren tan bells com ho són els teus. Aquí vaig venir el dia després del teu naixement per agraïr a la mar que t'hagués donat la seva brillantor, la formositat de l'aigua sota el sol de l'agost. Aquest és el millor record que podem tenir de la mare, preciosa, aquest és el nostre gran tresor.

Infinit

Paraules perdudes en un temps indeterminat. És complicat viure el present perquè s'escapa entre les nostres mans, fuig a correcuita i només deixa rere seu una estela de records.
Vull tornar a mirar el cel ple d'estels, buscar un altre cop a Venus i Mart que brillen enmig del cel. Recordo els nits d'estiu, perduda entre la foscor, asseguda a les escales, sola, sense cap so que em pogués distreure. Alçava el cap, observava com els astres recorrien aquell teló negre, mirava si algun d'aquells estels brillava amb més força i m'adonava, un cop més, de com era de petitona comparada amb aquella infinitud.
No entenc perquè sempre he sentit aquesta admiració pels espais inabastables: pel mar que pels meus ulls no té final; pel cel que és etern, sempre a sobre dels nostres caps. És com intentar enfrontar-te a allò que et supera, és com intentar unir-te a un paisatge del qual formes part, una natura que sents com batega sota els teus peus i en la lunyania de l'horitzó. I no entenc perquè però em sento completa, íntegra, feliç... tot i estar sola davant l'incomprensible.

Mar

S'agafaven els mans i miraven el blau infinit. El sol brillava sobre un cel clar, la sorra refulgia sota els seus peus i els ulls brillaven amb una llum única, aquella que només trobaven en moments íntims, de plena complicitat.
Davant seu trobaven únicament la immensitat del mar, la bellesa del verd i el blau que esdevenien un únic color, irrepetible moment d'intensa harmonia. L'horitzó era el punt sublim, la unió eterna entre el cel i el mar, allà on els seus pensaments es trobaven, l'únic indret pur que quedava. Tancaven els ulls i sabien que aquella imatge restaria allà per sempre, alhora eren conscients que la seva unió podia esdevenir eterna si confiaven en allò que creava aquell vincle tan especial. Volien creure que el seu lligam podia ser com aquell que existia entre el mar i el cel i que podrien trobar-se l'un en l'altra només tancant els ulls i retornant a aquella imatge.

L'albada

I el mar era el gran espill del cel, els colors vermellosos de l’alba refulgien sobre les aigües tranquil·les en un dia serè. El vent bufava, fresc, portant tot l’aroma del mar, aquella olor de sal que mai podia oblidar. Els peus nus sentien la fredor de la sorra banyada contínuament per l’aigua, la seva mirada restava perduda en l’infinit, deixava voleiar els grans de sorra que sostenia a la mà, talment com si fugissin per perdre’s entre la infinitud d’arena. El vestit blanc es movia, suau, a un ritme lent i pausat que acompanyava el so de les ones. La brisa marina semblava emportar-se tots els pensaments ben lluny, havia deixat de pensar en el futur, havia oblidat tot el passat, volia concentrar-se únicament en el seu present. Sentia una força que anava omplint el seu interior, la llum del sol feia tornar l’aigua de mil colors i la seva ment seguia perduda en aquell esclat de bellesa. Va alçar el cap i va fitar directament el sol, sentia la seva força punyent, una brillantor que feria els seus ulls, un caliu que l’enamorava. No hi havia res allà, només el cel, el mar, el sol i ella davant tota aquella visió que li mostrava la seva finitud davant quelcom que ni tan sols podia abastar amb la mirada. Es fixava en aquella dèbil línia que separava el mar del cel i es preguntava si aquella imatge no era un somni com tants que havia tingut abans. L’horitzó, llunyà, era només una feble visió que la intrigava, el seu desig era arribar a aquell límit, situar-se en aquell punt on cel i mar es tocaven per un instant. Eren els seus somnis i sabia que formaven part de la seva realitat.