La mort de la utopia

La utopia va ser el tema del meu treball de recerca. Al post anterior, quan vaig esciure que havia mort, vaig quedar-me pensant en si esborrar aquella frase o no i no ho vaig fer perquè volia veure si hi havia alguna reacció i també perquè en cert sentit, estic d'acord amb l'afirmació.
Primer he de dir que no hem de confondre la utopia amb el sentiment d'esperança, tot i que la primera neixi de la segona, però no per això l'existència d'una implica la de l'altra. Quan parlo de la utopia em refereixo a un paradigma polític (o social) que sigui considerat ideal i a través del qual es proposin algunes mesures per canviar l'estat actual. En aquest sentit, la utopia és morta. Sí, és clar, queden els liberals, la socialdemocràcia i alguns reductes de comunisme; tot això podrien ser utopies, en certa mesura, però crec que tots tenim molt clar que aquests projectes cada cop són més difuminats, cadascú els defensa amb unes aplicacions diferents. Parlem doncs, d'una absència de model únic, d'una plantilla específica que pugui ser aplicada tal com és pensada, ja que no s'aconsegueix el suport del poble ni tampoc s'arriba a un acord entre els mateixos creadors del pensament en qüestió.
En l'actualitat segueixen existint partits polítics que defensen una ideologia concreta, és clar, però sembla que cada cop és dóna més importància al pragmatisme i es deixen de banda els ideals; a més a més, l'abstenció creix, els votants han deixat d'estar convençuts per un partit o un líder i comencen a trobar-se sense cap organització amb la qual identificar-se. Podem dir que s'ha perdut aquella època en la qual la gent es deixava emportar pels grans projectes, pels pensaments d'un grup que realment els feia creure en un món millor. És precisament aquest sentit el que li volia donar a la mort de la utopia, no és que ja no hi hagi pensadors o politòlegs que creïn nous paradigmes, sinó que s'ha perdut aquella homogeneitat que va caracteritzar durant molts anys el pensament polític i que va fer que en cada època es plantegés un model diferent concordant amb el pensament del moment.

L'Obscuritat més absoluta

La foscor l'empaitava, la realitat es tornava negre com el cel d'aquella nit sense estrelles.Tot havia perdut el sentit, aquella fita que el guiava havia caigut talment com s'apaga la flama d'una espelma, poc a poc l'esperança s'havia anat consumint fins a desaparèixer tota raó que el pogués guiar. Es sentia perdut, desamparat, immers en un món que era incapaç de comprendre. Les paraules restaven sense ésser dites, els pensaments fugien veloçment de la seva ment i un profund buit, lentament, ho anava ocupant tot.
De sobte, un pensament va omplir la seva ment: la llum de l'ésser mai s'apaga, sempre romandrà encesa gràcies al coneixement i la raó, gràcies als sentiments i les passions que la mantenen viva i la fan esdevenir eterna. Va mirar al cel i veié un estel que brillava amb força en la immensitat del cel, al vast infinit, sabia que aquell astre brillava per a ell, li mostrava com, tot i trobar-se sumit en l'obscuritat més absoluta seguia brillant incandescent, éssent la guia de tots aquells qui alçaven el rostre cap al firmament.

Caminar cap a un únic estel. Sols això.
L’obscuriment del món mai no assoleix la llum de l’Ésser.
Heidegger.

Meme

No sé què vull, no sé en què crec, no sé què està bé i què està malament. L’Uribetty m’ha posat en un compromís que veig incapaç de complir simplement perquè m’he quedat sense utopia, sóc conscient que allò que jo crec que és bo per la societat per a altres serà dolent i és això el que em fa dubtar, el que fa que em plantegi si tot no és relatiu, si la política no és simplement un joc del qual ja fa massa temps que desconfio. No puc escriure aquest post per què no tinc cap esperança, tot seguirà igual que fins ara, no existeix la perfecció ni assolirem mai un Estat ideal on tothom sigui feliç. Estic trista, em pregunto què queda Bloch i totes aquelles idees que jo m’estimava, ho sento.

Podria dir que m’agradaria viure a un món on tots ens respectéssim, on tots tinguéssim dret a ser feliços, a aprendre, a admirar el món com ho feien els grecs... seria capaç fins i tot de dir que un món on cadascú pogués realitzar els seus somnis seria ideal, un lloc on cadascú tingués la oportunitat d’esdevenir allò que desitgés, on tots tinguessin aliments, higiene, salut...però no seria el meme d’esperança que m’ha demanat l’Uribetty perquè jo no en tinc cap, d’esperança, que això sigui així. Un cop més he deixat de creure en l’home (i la dona pels políticament correctes), un cop més he perdut els meus ideals i per primer cop em pregunto si mai els vaig arribar a trobar. Ho sento, Uribetty, però no puc fer allò que em vas demanar. Iruna, si tu vols, pots continuar amb l’encàrrec quan tinguis temps, segur que tu te’n surts millor que jo ^^

Nou any, nou bloc!

Benvinguts a la continuació de L'esperança de la utopia, anteriorment allotjada a Blocat, ara a Blogger a causa de tots els problemes que la seva mestressa (jo) ha tingut amb els comentaris que mai quedaven guardats a la primera o les entrades que es perdien. Bé, com que coincideix (més a menys) amb l'entrada del nou any així també serà com un canvi d'aires i una novetat.
Espero no trigar gaire a entendre com funciona aquest sistema, si no puc ja demanaré ajuda, jeje.
Bé, fins aquesta nit, espero.