7 de juny de 2007

L'Obscuritat més absoluta


La foscor l'empaitava, la realitat es tornava negre com el cel d'aquella nit sense estrelles.Tot havia perdut el sentit, aquella fita que el guiava havia caigut talment com s'apaga la flama d'una espelma, poc a poc l'esperança s'havia anat consumint fins a desaparèixer tota raó que el pogués guiar. Es sentia perdut, desamparat, immers en un món que era incapaç de comprendre. Les paraules restaven sense ésser dites, els pensaments fugien veloçment de la seva ment i un profund buit, lentament, ho anava ocupant tot.
De sobte, un pensament va omplir la seva ment: la llum de l'ésser mai s'apaga, sempre romandrà encesa gràcies al coneixement i la raó, gràcies als sentiments i les passions que la mantenen viva i la fan esdevenir eterna. Va mirar al cel i veié un estel que brillava amb força en la immensitat del cel, al vast infinit, sabia que aquell astre brillava per a ell, li mostrava com, tot i trobar-se sumit en l'obscuritat més absoluta seguia brillant incandescent, éssent la guia de tots aquells qui alçaven el rostre cap al firmament.


Caminar cap a un únic estel. Sols això.
L’obscuriment del món mai no assoleix la llum de l’Ésser.
Heidegger.

2 comentaris:

efe ha dit...

Si fóssem talps...

Però com que som humans, sempre necessitem alguna llum. Si no n'és una, n'és una altra, no? Però no sé, que siguen intercanviables, sempre he pensat que els treu valor. O no?

Bé, potser en el teu cas, és la mateixa. Jo acostume a canviar-ne.

Besos (epicuris, eh!)

Tals ha dit...

La llum ens ha de guiar, la necessitem, tot i això tens raó, si que l'estel que ens guia pot ser diferent depenent del moment, però hi ha estrelles que brillen amb més força i altres que il·luminen el camí eternament. Aquest és el valor real de les llums (potser les mateixes que van guiar la Il·lustració?). Un petonàs, Efe, epicuri, sobretot :P