Abisme

L'abisme no es verbalitza. Evitem posar paraules perquè tot allò que no és dit és més íntim, propi; narrar-ho, fer-ne una història, implica compartir, deixar pas als altres. Encara no és el moment. Abans de saltar a l'abisme, cal fer un pas enrera i respirar fons. Llavors els pulmons s'inflen i el cos sembla estar ple de força. Tot i no saber si hi ha la força suficient per a un buit sense final.
L'important, però, és deixar la por enrera. Tancar els ulls, tornar-los a obrir i sentir el pes del no-res que tot ho envolta com a amenaça. Avançar amb seguretat, repassant amb el peu la figura d'un sòl que s'obre sota els peus, amb paciència, tot paladejant l'espera de l'instant adequat. I preguntar-se, sempre, si aquest instant no ha passat ja, si no és massa tard. Si encara hi ha una oportunitat.

Barcelona

Camino per Barcelona. M'he adonat que passejar m'ajuda a pensar, a trobar la meva veu enmig de la multitud de desconeguts que m'envolta, m'encalça i sembla perseguir-me allà on vaig.
Els llums de la ciutat segueixen encesos, encara no sabem si després de Villaroel ve Viladomat, o si hem errat el camí i trobem tots els bars tancats. Sigui com sigui, la ciutat es fa trepitjant-la amb els peus, unint parades de metro que abans només eren punts de color en un mapa gris, brut, i que ara esdevenen escenaris amb una realitat pròpia, situant-se a un encreuament de carrers on ja reconeixem figures i fantasmes.
Poc a poc, vaig fent meva la ciutat, aquella que em semblava tan aliena, tan buida i anònima. Però ara busco entre els rostres, reconec espais, somric pels carrers que ja són ben plens de records, passats i presents. Llavors és quan sento que quelcom ha canviat; que la Central segueix olorant de la mateixa manera, però els prestatges han canviat, que ja no guardo el mateix a cada calaix. I penso que fa molt que no escric sobre filosofia. Que sempre m'escapo d'ella quan s'apropen els exàmens, en fujo amb por de perdre'm si la deixo anar ocupant espais de la meva vida sense salvar-ne d'altres. Però em salvo. I sobrevivim. Tot continua mentre plovisqueji als carrers i jo segueixo negant-me a obrir el paraigües.

Em sap greu, no voldria convertir el blog en un diari personal, no era la meva idea inicial. Espero tornar aviat a la "normalitat".

Nadal?

Encara cueja allò que anomenen Nadal. Enmig d'una cua llarguíssima a Passeig de Gràcia -per veure l'enèssima pel·lícula d'aquest mes-, torno a sentir clic-clac, el so alliberador del disparador. Un somriure caçat al vol. La Lluna em pica l'ullet potser per últim cop aquest any.
I començo a estimar aquesta ciutat, o si més no, aquells pams que he caminat amb els meus propis peus, les parades de metro que he après, un mapa de colors que m'ha servit de guia quan el meu "poble" es feia petit i boirós.
Potser sí que existim perquè existeixen ells, només prenem consciència dels altres quan fan acte de presència a les nostres vides, sigui en forma de missatge, de trucada o mirada fixa als ulls. Sempre hi ha un "tu".

PD: Val la pena carregar tot el dia la càmera encara que només sigui per fer 5 fotos, de les quals només en salvaria aquesta.

Fragilitat

Després de fer la foto, m'he quedat sense paraules. La fortalesa convertida en fragilitat.

Com...

Com un piano tocat per mans invisibles.
PD: la meva foto favorita de les últimes que he fet!

La meva vida és...

Com sentir una poesia de Rilke en alemany
Com un oxímoron
Com cafès que acaben amb una sorpresa que no vols saber si és dolça o amarga
Com esperar una resposta desitjant no trencar l'esperança
Com trencar-te de por pensant en un "no"
Com tocar fons pensant que algun dia agafaràs impuls per trencar la línia de la superfície
Com la sal que ens amara sempre els cossos
Com el mar que ens espera qualsevol diumenge
Com buidar-me escrivint coses absurdes
Com esperar que algú entengui quelcom que no entenc ni jo
Com una fe cega en el demà
Com absurda

Preguntes

Què m'és permès esperar?
Aquesta pregunta fa mesos que roda pel meu cap i, òbviament, no he trobat cap resposta. Potser es tracta de rellegir Kant i intentar comprendre algunes coses o simplement de viure i esperar a que els desitjos i les esperances es trenquin per sempre o es compleixin d'un sol cop.

Em sap molt de greu, però el ritme del blog anirà baixant a marxes forçades perquè 8 assignatures al semestre no són poques i em passaré el dia a la Facultat. A més, tampoc em sento capaç d'escriure res massa interessant, així que fins que no sorgeixin els temes, només pujaré fotografies.

Feliç Diada

Sí, ho dic avui perquè l'11 no estaré per aquí i no podré actualitzar el blog.
Vaig a Madrid i se'm farà molt estrany no comptar les senyeres penjades als balcons del barri del costat -al meu no cal comptar-les perquè no n'hi ha mai cap-, trobaré a faltar veure els castellers a La Plana de Badalona, sentir les gralles i viure un dia que per a mi té quelcom d'especial.
L'11 de setembre sempre jugo a imaginar-me que som un país normal, però aquest cop no ho podré fer perquè tot el que m'envolti em recordarà que sóc a la capital del Estado i lluny del que jo considero que és el meu país. Serà una altra forma de mirar les coses, veure-les de lluny, sense castellers, sense els Segadors, sense senyeres i potser fins i tot sintonitzant Telemadrid per tenir una mirada encara més surrealista.
Marxo amb ganes d'estar uns quants dies lluny de tot, malgrat saber que dilluns torno a la rutina de la Facultat de Filosofia i a la vida d'estudiant. Sigui com sigui, aquest estiu estrany ha decidit acabar amb un viatge inesperat que marcarà alhora el principi d'un nou curs ple d'esperances i de pors.
Me'n vaig esperant tornar més valenta i deixant tots els fantasmes a "las calles más oscuras y gastadas de Madrid" (Mikel Erentxun. Mañana)

Desenfocat

Malalta com feia molt de temps que no ho estava, veig el món desenfocat, remiro el passat, el present i rebusco en el futur immersa en una mena de somni que es transforma en deliri.
Où et quand tornem a començar?

Casualitats

"La gente no perdía el tiempo, se aferraba a unas pocas casualidades y fundaba sobre ellas su existencia". Giordano, P. La soledad de los números primos

A vegades la vida sembla un teixit de casualitats, acostumem a trobar allò que crèiem que no cercàvem i ens sentim sorpresos per una situació inesperada. La casualitat apareix, de sobte, per configurar un món que, en totes les seves petiteses, supera amb escreix la ment humana, i també el cor.
Però quan la casualitat no apareix ens quedem esperant, amb la boca entreoberta, descoberts en el més profund del nostre desig, pensant que la vida és massa enrevessada com per a poder forçar-la només amb les nostres mans. I ens preguntem: i ara què?

PD: Us recomano el llibre, tot i que segur que algú ja ho ha fet abans.

amic

"Saps que tens un amic quan el silenci no pesa"
Mazoni. Tres moments

OH

"Ich sehe, dass du denkst
ich denke, dass du fühlst,
ich fühle dass du willst
aber ich höre es nicht"

Nur ein Wort. Wir sind Helden

Estiu. El curs intensiu d'alemany a punt d'acabar, hem après molt, hem rigut més, ens hem vist les cares plenes de son cada matí i hem descobert nous grups de música alemanya. I jo em quedo amb les ganes de marxar a Berlin, München, Salzburg.... ooh Deutschland!
Aquest mes no està sent gaire productiu, les meves estones lliures són per sortir, estudiar alemany i llegir Unamuno, i les meves neurones ja han oblidat què era allò de pensar!

Natàlia

HI ETS O NO HI ETS, NATALIA?

L’hi havia vista i no hi era; l’hi veig encara però el cor em diu que no hi és. El paravent, amb garrotes i estrelles de mar pintades, és davant meu, allargat a l’infinit, amb centenars de bastidors on ella es muda i s’amaga o s’exilia –cep de tardor, cel vermell, vetes i estrats de negres torbadors, canya d’estiu dreta, i sibil·lina en el cant, arbre de pluja amb perles als turmells, falguera amb polsim d’alba i boira a les mans. Hi ets o no hi ets? ¿És que envernisses els armaris on amagues perruques de mig temps?¿Poleixes arrels amb tristeses de duna?¿Adobes porcellanes amb arbres desviats del camí? A cada bastidor del paravent, el teu nom juga amb els teus llavis recents, i els focs follets dels aiguamolls els il·luminen. Digues, Natàlia ¿qui és ara el qui, cada nit, cala focs a les platges tancades i en nodreix el flam amb tu?

Tornar

Cafès amb llet d'una hora, tornar a sentir que sóc jo. Somriure. Viure.

Sentir que en dos anys he crescut com si n'haguéssin estat vint, agrair cada segon de vida.

Sóc aquí.

Petit, petit

A vegades necessito un trosset del meu món petit, petit, per veure que encara hi ha terra sota els meus peus i que no cauré al buit el pròxim cop que pregunti perquè. A vegades cal deixar-se de llibres i d'idees i marxar ben lluny perquè seguir qüestionant implica seguir qüestionant-me i perdre el camí. Tothom necessita alguna cosa on aferrar-se ben fort fins que els nusos de les mans queden blancs de tant esforç, ens cal una llar on respirar tranquils i pensar que ningú ens jutjarà, que no cal complir amb cap expectativa. El meu món és molt petit, potser massa i tot, sempre haig de mirar als altres alçant el cap perquè les seves paraules volen per l'aire sense que pugui caçar-les ni fer-les meves. El meu món és petit i necessito els límits, perquè el dia que me'ls fan trontollar perdo la meva base i tot em cau a sobre. Necessito el meu món petit perquè sense les seves fronteres tot em ve ample, perquè quan no veig on acaba sento que m'esvaeixo en un mar de coses sense sentit.

Passat

Rellegeixo els posts de fa dos anys i recordo els meus dubtes amb la carrera de Filosofia. Jo vaig començar el Batxillerat estant segura que faria Ciències Polítiques i resulta que les primeres classes de filosofia van començar a capgirar tot el que m'havia plantejat.
Ja han passat més de dos anys, acabo de començar el segon any a la universitat i estic gairebé segura que vaig encertar, aquella atracció que sentia llavors per l'assignatura no s'ha esvaït, al contrari, cada vegada és més gran. Va passant el temps i veus que la universitat no és perfecta, que hi ha professors molt bons i altres que tan de bo no t'haguéssis trobat mai, però les estones de biblioteca sempre estan allà, la primera trobada directa amb un autor, el primer cop que obres una obra seva. I segueixes sentint el mateix. I ja sé que la filosofia no és sentiment sinó raó, però hi ha alguna cosa que t'atrapa, que et fa sentir com tot va encaixant i per fi veus una mica més clar que abans. Tot i això, sempre tornes al dubte, a les preguntes, però crec que aquestes mai acabaran de tenir resposta, potser per això cal el sentiment: perquè si no ho estimes, si no ho sents, és molt dur veure com mai avances realment. Però d'alguna manera tot això t'omple, i potser sona molt romàntic, però a vegades sents aquella emoció, com poc a poc vas prenent el coneixement d'algun tema o autor i t'omple d'una forma completa.
Tot això em recorda a Plató. Potser llegir la República em va marcar massa quant a la noció de coneixement, però certament sento que hi ha una mena d'elevació, de comprensió d'allò que està per sobre. I no sé si això és el que hem de sentir, però és el que jo sento. I poc a poc anirem creixent i llegint, pensant, raonant i potser hi haurà un dia que ja no ens sentirem tan vulnerables, tan petits davant els més grans. Però ells sempre seran els més grans i la nostra mirada no canviarà.

Agost

Odio l'agost. Sempre és un mes feixuc, tothom marxa i tu et quedes gairebé sola a la ciutat. I resulta que tampoc tens ganes de llegir o estudiar, perquè ja portes així tot l'any i realment necessites un descans. El problema és quin és el límit entre el descans i l'avorriment. El temps passa sense presses, tot és xafogor i només ens queden les festes d'agost de Badalona, que aquest any prometen amb el concert dels Pets a la platja. Avui, de moment, castell de focs a les 22h a les Rambles, jo començaré la festa amb una bona birra de la millor cerveseria de Badalona ^^

"que arribi l'agost feixuc i mandrós
que ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc"

Manu Guix

Crec que és un dels millors artistes catalans de l'actualitat, els seus directes són, simplement, fabulosos. Al Luz de Gas ens va deleitar amb la presentació de l'Onze Llachs, on no es va limitar a tocar unes poques cançons del nou CD, sinó que les va cantar a totes i a més ho va acabar d'adobar amb altres de treballs anteriors. Ell és un d'aquells artistes que guanyen en directe, omple tot l'escenari, porta bons músics amb ell i domina d'una forma total el piano, a més de defensar-se amb la guitarra. Fa passar una molt bona estona, les cançons es van succeïnt entre petites imitacions d'en Llach i amb unes paraules de presentació de cada tema, que normalment mostren quina és l'actitud de l'artista davant de cada petita obra que forma el disc. És fantàstic anar a veure'l, sentir-lo durant unes hores, veure com transmet bon humor i senzillesa quan parla, però com, al començar una cançó, quedes immers en el sentiment que l'amara. No ho puc explicar amb paraules, només us diré que si hagués pogut, hagués anat a la sala Bikini a escoltar el mateix un altre cop, sense dubtar-ho.

Benvinguda

Tenim un nou membre a la família, és una gateta de 6 anys que pertanyia a un familiar, ara ens la quedem nosaltres perquè ell marxa a viure a una altra ciutat i no la pot portar allà. Esperem que estigui contenta de viure amb nosaltres ^^

Disculpes i parte

Certament tinc això molt abandonat, però la feina i la uni, sobretot, no em permeten fer molta cosa més per aquí. Ara només em queda Heidegger, el gran monstre de la filosofia, i haver d'estudiar-lo en dos dies no és un consol gaire gran. Ara bé, aquest curs he demostrat que tinc un major nombre de miracles a l'any que la verge de Fàtima jaja i que res és impossible a aquesta carrera boja per no arribar l'última a totes les entregues de treballs.
A destacar aquest any: les Històries de la Filosofia del Renaixement, l'Antropologia i la Filosofia de la Cultura
- Treball de Maquiavel
- Exàmens del Granada
- Classes Morey
- Treball sobre Benjamin i el concepte d'aura a la fotografia
- Preparació examen Feuerbach
- Primera trobada amb Heidegger, encara que sigui mig a les fosques

Balanç del primer any de carrera: positiu, però esperem que la cosa millori en exigència i temps de dedicació. Desitjant arribar a Filo de la Història Moderna.