28 de desembre de 2009

Nadal?

Encara cueja allò que anomenen Nadal. Enmig d'una cua llarguíssima a Passeig de Gràcia -per veure l'enèssima pel·lícula d'aquest mes-, torno a sentir clic-clac, el so alliberador del disparador. Un somriure caçat al vol. La Lluna em pica l'ullet potser per últim cop aquest any.
I començo a estimar aquesta ciutat, o si més no, aquells pams que he caminat amb els meus propis peus, les parades de metro que he après, un mapa de colors que m'ha servit de guia quan el meu "poble" es feia petit i boirós.
Potser sí que existim perquè existeixen ells, només prenem consciència dels altres quan fan acte de presència a les nostres vides, sigui en forma de missatge, de trucada o mirada fixa als ulls. Sempre hi ha un "tu".

PD: Val la pena carregar tot el dia la càmera encara que només sigui per fer 5 fotos, de les quals només en salvaria aquesta.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

I ben maca que és!

Però com, que encara no estimaves Barcelona? Molt mal fet. Si és que a aquesta ciutat és molt fàcil agafar-li afecte! Ara que ja no hi vist, m'encanta tornar-hi i passejar per allà. Encara me la sento meva.

Striper ha dit...

Aquesta es preciosa val la pena.

Efrem ha dit...

Doncs a mi no m'agrada la foto, no li trobo el què :(

Jo en els dos anys que hi he viscut, m'he fet Barcelona molt meva, hi anava com si fos el meu poble. Me l'estimo moltíssimo aquesta ciutat. T'ofereix quasi tot el que puguis necessitar, fins i tot tranquilitat quan la busques. Genial! A les nits sempre hi ha festa, espectacles arreu, bones biblioteques, descobrir tots els seus barris, les façanes de l'eixample que fan que prefereixis anar a peu que agafar el metro, les "raves" de matí, la inabarcabñe oferta de restaurants, passejar pel Gòtic mentre cau la nit, ohh..!!