Mi vida sin mí

I hope there's someone who take care of my... when I die will I go...
Les llàgrimes s'escapen, descontrolades, es fa un nus a la gole i sento aquella pressió al pit. Un altre cop Isabel Coixet, un altre cop els seus guions magnífics, imatges tendres, belles, lentitud, pensaments, diàlegs sense acabar, paraules que no diuen tot allò que el personatge guarda al seu interior.
És increïble com tots aquesta senzillesa, aquesta potència emocional es pot transmetre d'aquesta manera, com flueix i entra dins la teva ment. I t'adones que tot allò parla de la vida, d'una vida que tu no has hagut de patir. Penses que aquells personatges són més reals que ficticis, que cadascú enmarca un comportament que molts de nosaltres tenim davant la nostra pròpia vida. I hi ha vegades que no pots escapar, que la realitat cau sobre tu i et fa molt de mal. Però sempre queda aquella esperança, l'esperança del futur en els altres, d'una felicitat gairebé somniada, d'unes nenes que guarden en el seu somriure tota la bellesa del món, d'una dona a qui li han trencat totes les seves il·lusions, d'un noi que va haver de ser home massa aviat, i d'un home que aconsegueix encaminar-se cap al teu cor amb cançons belles i dolces carícies. I ella, forta i decidida, assumint el seu dolor, condemnada a una vida cap a la mort, massa propera.
Les dues millors pel·lícules que he vist mai: La vida secreta de las palabras i Mi vida sin mí, d'Isabel Coixet, recomanació de la casa.

PD: Per cert, avui aquest petit blog fa un any i un dia ^^

Pluja

Cau la pluja, sorda, forta, contra l'asfalt. Sota aquesta pluja tot és gris, no hi ha ningú al carrer, només unes poques ombres que corren a refugiar-se de l'aigua.
Quan pujo a l'autobús tot es transforma en un món difús de llums indistingibles i formes abstractes. A través de la finestra només puc interpretar el poc que traspassa d'una realitat molla i humida; les gotes cauen pels vidres, el cel és una taca fosca que tot just a començat a descarregar. Dolçor, fortalesa, imminència. No vull que s'aturi, vull sortir sota aquest mar cagiut del cel i tornar-lo a sentir sobre la meva pell per adonar-me que visc.
Sento la fredor de les gotes que cauen amb força, el vent bufa sense aturador i intento refugiar-me entre els edificis trepitjant bassals i tolls d'aigua que sorgeixen del no res. M'aturo un moment per mirar enrera: el parc solitari, els gronxadors, la sorra humida; ningú és al carrer, estic completament sola, tothom ha fugit sota la pluja. Somric. No hi ha res millor que això. És la natura, la seva força ferèstega que ens recorda amb els seus llamps i trons la seva immensa bellesa.

Bellesa

Ja he tornat d’Itàlia i l’única cosa que puc dir és que recomano a tothom que visiti Roma i el Vaticà, perquè no se’n penedirà. Quan veus el Panteó, el Colosseu o la Capella Sixtina en fotografia et semblen coses belles, grans obres d’art; quan les veus en realitat t’adones que cap foto pot copsar la totalitat de la seva bellesa, et limites a admirar-les en silenci i adonar-te de la grandesa i la genialitat d’unes persones que mai seran oblidades.

Em sembla que en aquest viatge he après força coses i no només relacionades amb la història de Roma o Pompeia, sinó amb la vida i els homes. He tornat a sentir la sorpresa dels nens davant les coses noves, he copat la grandesa de l’home, la bellesa d’unes obres que no oblidaré mai. Podria seure davant de l’Escola d’Atenes i estar hores mirant-la, observant cada detall, descobrint tots els enigmes que amaga. Em quedaria tota la vida sota el sostre de la Capella Sixtina, admirant cada pinzellada i entenent tot el que volia expressar Miquel Àngel. Hi havia moments en què no era capaç de copsar tot allò que veia, era massa bellesa per a uns escassos minuts...quantes hores de treball, quin desfici darrera de cada segon dedicat a l’obra, tot això per a aconseguir una obra que sobreviu als autors, que restarà per sempre en la història dels homes com una de les seves millors obres i que serà visitada per milions i milions de persones que ni tan sols seran capaces de comprendre tot el que amaga. L’home pot ser gran, pot apropar-se a la divinitat, pot ser la divinitat, perquè aquells homes han aconseguit l’eternitat, el seu nom està escrit a la història i, encara que les seves obres siguin destruïdes, el seu nom encara ressonarà a les sales més fosques de la història dels homes.