21 de gener de 2007

Bellesa


Ja he tornat d’Itàlia i l’única cosa que puc dir és que recomano a tothom que visiti Roma i el Vaticà, perquè no se’n penedirà. Quan veus el Panteó, el Colosseu o la Capella Sixtina en fotografia et semblen coses belles, grans obres d’art; quan les veus en realitat t’adones que cap foto pot copsar la totalitat de la seva bellesa, et limites a admirar-les en silenci i adonar-te de la grandesa i la genialitat d’unes persones que mai seran oblidades.

Em sembla que en aquest viatge he après força coses i no només relacionades amb la història de Roma o Pompeia, sinó amb la vida i els homes. He tornat a sentir la sorpresa dels nens davant les coses noves, he copat la grandesa de l’home, la bellesa d’unes obres que no oblidaré mai. Podria seure davant de l’Escola d’Atenes i estar hores mirant-la, observant cada detall, descobrint tots els enigmes que amaga. Em quedaria tota la vida sota el sostre de la Capella Sixtina, admirant cada pinzellada i entenent tot el que volia expressar Miquel Àngel. Hi havia moments en què no era capaç de copsar tot allò que veia, era massa bellesa per a uns escassos minuts...quantes hores de treball, quin desfici darrera de cada segon dedicat a l’obra, tot això per a aconseguir una obra que sobreviu als autors, que restarà per sempre en la història dels homes com una de les seves millors obres i que serà visitada per milions i milions de persones que ni tan sols seran capaces de comprendre tot el que amaga. L’home pot ser gran, pot apropar-se a la divinitat, pot ser la divinitat, perquè aquells homes han aconseguit l’eternitat, el seu nom està escrit a la història i, encara que les seves obres siguin destruïdes, el seu nom encara ressonarà a les sales més fosques de la història dels homes.