Temps i ésser

El temps és la condemna de l'home.
Kant al resoldre la seva pregunta: què és l'ésser humà?(Was it der Mensch?) va definir l'home com una raó finita en oposició a la raó infinita que és Déu. A partir d'aquesta definició podem veure com realment els conceptes ésser humà i temps estan molt relacionats. Si seguim amb Kant, per ell el temps és una coordenada que l'home utilitza per emmarcar el seu coneixement sensible. I no és pas fals aquest raonament que tracta el temps com a mesura necessària per entendre la realitat.
Sense el temps res tindria sentit, no existirien el passat o el futur, viuríem en un present continu que ni tan sols podríem arribar a entendre. L'home està lligat inevitablement al temps, allò que ens marca més profundament és la finitud, la impossibilitat d'arribar a l'eternitat, la mort esdevé un dels moments més complicats d'assimilar pels éssers humans.
Vivim dins un gran rellotge que un dia s'aturarà, tot i això, pels altres les busques seguiràn girant en un moviment continu i esfèric, etern potser i inacabable. És això el més dur, entendre que el temps és relatiu, ja que és la mesura que cadascú posa per orientar la seva realitat i no tots els rellotges van començar a funcionar al mateix minut, sinò que cada vida va iniciar-se a un punt diferent, tot i que totes segueixin el mateix ritme, un tic tac orientador i incansable, guia d'una realitat comuna entesa per cadascú d'una forma completament diferent.

Apunts

El temps i l’home, els nombres i les paraules…hi ha tantes coses sobre les quals encara no he escrit...a vegades les paraules s’amaguen als racons més inaccessibles de la nostra ment i és difícil aconseguir que sorgeixin fluidament, tal com si acabessin de ser xiuxiuejades a la meva orella.

Els nombres només són una interpretació de la realitat, tal com ho poden ser les paraules. 2+2=4, totalment cert, però, és menys cert dir que les flors de les roselles són roges? Els nombres s’han d’entendre com una interpretació del món, l’home intenta mesurar l’immesurable per tal de conèixer l’incognoscible; l’home posa paraules a allò que ni tan sols pot captar, a allò que ni tan sols coneix. Qui és Déu? Qui són els homes? Què és l’ésser? Què és el no-ésser? Perquè 2+2 fan 4? No podria ser que el símbol 2 representés el nostre 3? Seria llavors mentida? Sé que sumant objectes les matemàtiques són totalment certes, però en realitat les hem d’entendre com un simple llenguatge per a interpretar el món i la natura. La ciència ens demostra com l’home lluita pel coneixement, el desig de saber l’arrossega fins al punt de desitjar entendre l’ordre de la natura, trobar el perquè de totes les coses...de veritat són tan diferents la ciència i la filosofia?