Resultats

S'ha acabat la meva etapa "escolar". L'últim que en queda són les notes de les PAU: incomprensibles. L'assignatura que creia que havia suspès: un 8, l'assignatura on creia que hauria tret un 10: un7,5. Total, que l'única nota que m'importava era la de filosofia i per sort ha estat un 10. La veritat és que pensava que en conjunt m'havia anat molt pitjor, però vaja tinc una nota que no està malament, tot i que sóc conscient que ho podria haver fet millor. Conclusió: que la selectivitat no és difícil, que el que calia estudiar era art i filosofia i la resta ja ho sabies de classe o no ho sabies. A part d'això, que el sistema de correcció és quelcom que no entenc, però vaja és un misteri que mai entendré.

Amistat

Els seus ulls blaus tenen el color del mar quan el sol comença a sortir, amb un petit toc de groc al fons, com si una nova esperança brillés en la immensitat. Ara el cabell roig cau sobre la fina pell blanca, se'm fa estrany veure-la així acostumada des de sempre al ros cendra que la caracteritzava. Les mans de dits fins i llargs reposen sobre el llibre d'Art, encara té restes de pintura de l'últim quadre que no se'n van malgrat les múltiples rentades. Ja tinc ganes que m'ensenyi els seus últims treballs, sempre tenen quelcom d'únic, un detall que fa que només puguin ser seus i és precisament això el que els fa especials.
Em somriu. Entre els llavis de color rosat apareix el mateix sormiure, aquell que no ha canviat durant els 9 anys que fa que ens coneixem. Tampoc ha canviat el color dels seus ulls, un blau grisós amarat pel groc; brillen de la mateixa manera tot i contenir il·lusions que han canviat amb el pas del temps. Em sap greu que no pugui dedicar la seva vida a la seva vertadera passió: l'art, tot i això sé que farà alguna cosa que també la pot fer feilç i, alhora, dedicarà cada estona que tingui lliure a allò que més li agrada.

Aforisme

A vegades és més important el camí que recorres que no pas el destí que va motivar l'inici de la caminada.

Distància

Envoltada de rostres desconeguts, vagareja per carrerons estrets i angoixants aclaparada pel pes dels seus propis sentiments. Els seus passos marquen el ritme d'una ciutat que tot just es desvetlla. La seva figura esbelta destaca entre la boira, amb la mirada cerca allò que molts altres no poden veure, escorcolla cada vianant, hi busca la seva llum, el color de mel que només tenen els seus ulls. L'enyora, troba a faltar cadascuna de les seves carícies, el tacte de la pell suau i la seva olor. No és conscient dels seus sentiments, només sent un gran buit al seu interior, la seva absència s'ha fet dia a dia més punyent i ha arribat un moment en què s'ha fet complicat tirar endevant. Cada instant es fa present la seva imatge, la troba al reflex de cada vidre, a cada mirall, no en pot escapar. Des de la distància tot és més complicat, fins i tot discernir què és allò que passa dins seu. Els quilòmetres que els separen semblen duplicar-se cada cop que s'imagina l'instant de trobar-se al seu costat. L'enyora i sap que no el pot tenir a prop, destija que els dies passin ràpids i lleugers per tal que torni, sap, però, que el temps seguirà el seu curs lent i angoixant durant els dos mesos d'espera.

Leave out all the rest

When my time comes
Forget the wrong that I've done
Help me leave behind some
Reasons to be missed

And don't resent me
And when you're feeling empty
Keep me in your memory

Leave out all the rest...

Sincerar-se

Sempre m''he queixat de les matemàtiques, deia que em costaven molt, tot i que acabava traient bones notes, però era una de les assignatures que m'exigia més esforç i constància. Suposo que era precisament això el que feia que acabés agafant mania a l'assignatura, el fet que era més complicada que les altres, que no sempre l'entenia des del primer moment i se'm feia difícil seguir tota la classe. Tot i això sento una gran admiració per l'exactitud de les matemàtiques i per les gran capacitat de la gent que s'hi dedica, és increïble que es puguin entendre amb tants números, equacions i operacions que a mi encara em costen fer i moltes altres que mai seré capaç d'entendre. He estat gran defensora de les lletres perquè els homes de ciències dels quals sempre m'he envoltat les han criticat per la seva inexactitut i subjectivitat, també és clar, perquè les consideraven més fàcils. A mi m'encantava la biologia, però la química i, sobretot, la física van fer que el meu futur com a biòloga-veterinaria s'esvaís a 4t de la ESO. Tot i aquesta mala experiència (si es que en podem dir així) amb la física, reconec que les ciències són molt maques, de tant en tant no fa cap mal fer algun exercici de matemàtiques o llegir un article de biologia, això també s'hauria de considerar cultura. Sí, teniu tota la raó aquells que dieu que la ciència també és cultura, és a dir, perquè mirem malament algú que no sap qui era Enric VIII i no passa res quan algú no sap què és un protozou? Doncs ambudues coses haurien de ser iguals!
A mi m'agradaria haver seguit fent biologia en comptes de fer economia per només aprendre a fer balanços i coses així! No entenc perquè és tan tancat el batxillerat, que o esculls totes les matèries d'una cosa o totes de l'altra...

Inicis

Esquitxos d'un passat desconegut. La meva ment s'omple de pensaments i sóc incapaç d'establir ordre, aclaparada per allò que abans desconeixia. Avui he fet un pas endevant i encara no sé quines seràn les seves conseqüències, però em sento més forta, valenta a l'hora d'enfrontar-me als meus grans temors. Tot canvia i avui he marcat un punt important de la meva vida, gràcies per ajudar-me, per estar aquí al costat escoltant-me i donant l'empenta que necessitava. T'estimo.

Aforisme

La vida no és cap examen que haguem d'aprovar o suspendre.
És un aforisme cutre, ho sé, però tot té el seu sentit.

Preguntes

Una llibreta plena de fulls en blanc, un gran interrogant a la portada: what? who? when? how? WHY?... No sé quina és la resposta, ni tan sols m'atreveixo a començar a escriure per por a equivocar-me. Aquesta llibreta simbolitza un inici, les pàgines buides són l'esdevenidor que resta desconegut, esperant que el temps jugui la seva partida indeturable. I jo segueixo sent la mateixa covarda que era abans, incapaç d'agafar el bolígraf i aventurar-me, endinsar-me a l'immens mar de les paraules del qual ningú pot escapar.
Em pregunto com he arribat fins aquí, com és possible que aquesta història hagi acabat i n'hagi de començar una altra. Recordo les nits d'estiu escoltant música i mirant la Lluna acompanyada de Venus i Mart, sola a un pati que torna a cobrir-se de flors un any més. I recordo Heràclit i els seu temps que flueix a través de continus canvis alhora que tot es tenyeix del color de la nostàlgia. De tant en tant torno a ser aquella petita nena que somia amb l'impossible tot i saber que mai aconseguirà allò que desitja, simplement vol creure que en algun racó del món hi ha lloc per a les seves esperances. Torno a pensar un cop més que allò que ningú em podrà robar és la meva llibertat, les il·lusions que llençaria al mar en una ampolla de vidre esperant que algun dia algú les pogués guardar al racó més profund de la seva ànima.

Horitzó

Juguem, creem noves paraules per omplir un silenci inexistent. Tanco els ulls mentre sento el tacte de les teves mans, m'envaeix la teva olor, m'amago entre les teves carícies. El món s'enfonsa i desapareix, només resten dues siluetes plàcidament ajagudes sobre el llit. La foscor que tot ho envaeix, versos inacabats sota el seu esguard, la realitat que perd el sentit; vull perdre'm, oblidar qui sóc i viure arrelada a tu. L'amor que embogeig i neguiteja, l'amor que atrapa i allibera, l'amor que enfosqueix i il·lumina. No queda res, només el record d'un passat gairebé oblidat, només un present que s'escapa cada instant. Mira'm i diga'm què trobes als meus ulls, emmiralla't a la meva mirada, sent la teva olor a la meva pell, troba la presència de la teva existència al meu cos. Deixa que el temps passi i els minuts s'escolin entre les busques del rellotge mentre allarguem cada segon, escurcem cada centímetre que ens distancia. Transformació, canvi, mutació, podem esdevenir allò que desitgem, podem crear nous somnis sota un cel blau. Creure és sempre la solució, preferim creure en el no res que no creure en res, això deia el gran mestre. Vull creure en tu, creure en una nova vida, un món desconegut on no hagi d'emmascarar-me sota una imatge que no em correspon. Tot és possible si tanquem els ulls i imaginem un nou horitzó.

Selectivitat IV i últim

Avui hem acabat amb Geografia i Història de l'art:
A Geografia opció A: un text que parlava de la desforestació i la pèrdua de la biodiversitat i una piràmide de Catalunya en l'actualitat. La primera pregunta extreta totalment dels meus coneixements propis (com diem nosaltres: m'ho he tret de la màniga, vaja) sense dir res del llibre bàsicament perquè el poc que deia el llibre ja ho sabia i no perquè sigui gaire llesta sinò perquè eren coses òbvies. L'altra pregunta la podria haver fet molt millor però m'ha descolocat que no estiguéssin escrits els anys als quals pertocava cada franja d'edat de manera que no se què he fet realment.
A Història opció A: Palau de la Música i Discòbol de Miró. Genial, sóc un crack perquè havia encertat les obres, sabia que sortiria el palau i que possiblement sortiria també escultura grega. Només ens havíem estudiat Grècia, Roma, s. XIX i s.XX i això ens ha servit per treure (crec) bona nota quasi tots els que hem escollit art. Genial, un dels exàmens que millor m'ha anat juntament amb Filosofia, que sinò em sortia bé era imperdonable.
S'ha acabat, ja no hi ha més oportunitats, com diuen en llatí: Alea acta iest.
PD: Ahir vaig sortir a la ràdio amb en Carlos jaja si algú va sentir Com Ràdio a la tarda-nit jo sortia per allà comentant l'examen de filosofia amb el meu company i bon amic. Els del Punt també em van fer un parell de preguntes el primer dia però no sé si ha sortit al diari perquè ningú no me n'ha dit res (a la ràdio em va sentir la mare d'una companya).

Selectivitat III

Avui Filosofia i Matemàtiques aplicades a CCSS...

Filosofia molt bé: entre Descartes i Plató em quedo amb Plató, que per alguna cosa m'he llegit tres cops la República ja! El text estava força bé, es podia comentar tot, fent al·lusió a gairebé tota la teoria que hem fet d'ell. El de Descartes me l'he mirat molt per sobre però també semblava assequible, tothom ha sortit molt content de l'aula, es nota que estem acostumats als exàmens de l'Enric..
Matemàtiques horrible, no pel resultat sinò per la sensacció i pel fet d'haver comès errades idiotes que ara no faria.El problema l'he començat amb nervis i equivocant-me però he tornat a fer part de l'exercici i l'he arreglat, fins que he arribat a la part b) i he calculat el contrari del que em demanaven...perquè jo si no llegeixo malament un enunciat de mates es que deixo de ser jo. I les qüestions una perfecta, una altra mig malament i una altra amb un petit error (eren tres inequacions i en una d'elles en comptes de donar-me y<-3x+7 em donava y>-2x+7, un altre d'aquells errors que la Tals fa per haver aprovat batxillerat sense saber sumar ràpidament sense equivocar-se amb els símbols!
Així que com diuen en castellà: una de cal y una de arena...i demà potser són dues dolentes ja que Geografia diuen que la puntuen fatal i Art són 50 obres que avui llegeixo per segon cop en aquesta setmana...així que demanem tots que surti el magnífic Palau de la Música o Picasso o Casas o alguna pintura d'aquestes fàcils amb una escultura grega i voilà, s'ha acabat la selectivitat.
PD: S'han passat amb les mates del tecnològic eh! hi havia un exercici que fins i tot alguns professors no sabien fer...a veure si l'anul·len...

Selectivitat II

Avui Llengua Catalana, Castellana i Anglesa.
Català molt molt difícil, tant sintaxi com comprensió del text, a més ser castellano parlant crec que no ajuda gaire :( així que espero arribar al 5-6 amb una mica de sort i un/a magnífic/a senyor/a corrector/a. Tots hem sortit igual de l'examen, preguntant a la B. si estava bé el que havíem posat i amb alguna que altra cara de decepció...
Castellà molt fàcil comparat amb català, la veritat, a més en aquesta vaig amb avantatge així que ho he vist força clar, la sintaxi com sempre a mitges, però vaja sempre serà així perquè jo i la sintaxi no ens havenim gaire, què hi farem.
Anglès força bé, vaja, que per alguna cosa m'he tret el First al març, no? Només faltaria pifiar-la a aquesta assignatura ¬¬ així que he anat tranquila i tranquila he sortit, ja veurem la nota.
Demà...Filosofia (quines ganes en tinc!) i Matemàtiques: la més estimada i la més odiada, tot i que vaig més segura a la que més odio jaja al menys sempre són iguals els exercicis! I Filo...que surtin els meus preferits: Plató o Nietzsche siusplau, tot i que estic gairebé segura que demà caurà Mill amb Hume o Descartes...bua no vull...que sigui Descartes que seria el meu mal menor, que els altres són molt més sosets i tenen poca miga, sobretot Mill a qui jo personalment no suporto gaire xD
Bé, demà serà un altre dia i esperem que hi hagi sort, que Mates em compta un 40% de les de modalitat...

Selectivitat

Demà a les 9:00 comença la Selectivitat d'aquest any, a nosaltres en toca a la meva futura facultat, és a dir a la UB Facultat de Filosofia, Història i Geografia, així que al menys ja em conec el lloc. Els exàmens: català, castellà (segurament els que em faran baixar més la nota mitjana) i anglès. No estic nerviosa però demà ho estaré, sobretot quan tothom comenci a posar-se nerviós i a dir que no es sap res i que suspendrà, cosa que odio. M'emportaré l'mp3 i intentaré relaxar-me tant com pugui per arribar freca al primer examen, el més dur de tota la Selectivitat, per mi.I res, que suposo que tot anirà bé i que al menys no m'haig de preocupar per la nota, que amb un trist 4 en tinc prou. Au revoir!
Prèstec per tres dies: Només sé que no sé res.

Innocència

S'agafaven de la mà i somreien, miraven com aquell petit cuc s'arrossegava sobre les fulles mentre sentien el cant dels pardals inundar el jardí. La innocència brillava candent als seus ulls, descobrien poc a poc un món massa gran per a ells, una realitat que encara no volien entendre, que els superava.
Perduts en l'univers del joc i la imaginació desbordant gaudien dia rere dia asseguts a la fresca herba, contemplant tot allò que la natura els desitjava mostrar i admirant cada detall que formava el seu petit món. Creaven noves històries, imaginaven animals fantàstics, somiaven amb un futur que encara no arribava. Per ells el món acabava allà on començava la tanca del jardí, no sabien que la realitat era tot el contrari, la seva vida tot just començaria el dia que traspassessin aquelles grans portes i alcessin el cap per fitar l'eternitat.
Aliens a tot el que havia d'esdevenir miraven el cel blau ple de taques blanques i tornaven a jugar al seu joc preferit, volien esbrinar quina era la forma del núvols, imaginar contes sobre el firmament i donar a cadascun dels núvols un petit paper en la seva obra.
Eren només dos petits nens contemplant el món, plens d'innocència i imaginació. Eren només dos petits poetes que encara havien de començar a entendre el món.

L'Obscuritat més absoluta

La foscor l'empaitava, la realitat es tornava negre com el cel d'aquella nit sense estrelles.Tot havia perdut el sentit, aquella fita que el guiava havia caigut talment com s'apaga la flama d'una espelma, poc a poc l'esperança s'havia anat consumint fins a desaparèixer tota raó que el pogués guiar. Es sentia perdut, desamparat, immers en un món que era incapaç de comprendre. Les paraules restaven sense ésser dites, els pensaments fugien veloçment de la seva ment i un profund buit, lentament, ho anava ocupant tot.
De sobte, un pensament va omplir la seva ment: la llum de l'ésser mai s'apaga, sempre romandrà encesa gràcies al coneixement i la raó, gràcies als sentiments i les passions que la mantenen viva i la fan esdevenir eterna. Va mirar al cel i veié un estel que brillava amb força en la immensitat del cel, al vast infinit, sabia que aquell astre brillava per a ell, li mostrava com, tot i trobar-se sumit en l'obscuritat més absoluta seguia brillant incandescent, éssent la guia de tots aquells qui alçaven el rostre cap al firmament.

Caminar cap a un únic estel. Sols això.
L’obscuriment del món mai no assoleix la llum de l’Ésser.
Heidegger.

Temps i ésser

El temps és la condemna de l'home.
Kant al resoldre la seva pregunta: què és l'ésser humà?(Was it der Mensch?) va definir l'home com una raó finita en oposició a la raó infinita que és Déu. A partir d'aquesta definició podem veure com realment els conceptes ésser humà i temps estan molt relacionats. Si seguim amb Kant, per ell el temps és una coordenada que l'home utilitza per emmarcar el seu coneixement sensible. I no és pas fals aquest raonament que tracta el temps com a mesura necessària per entendre la realitat.
Sense el temps res tindria sentit, no existirien el passat o el futur, viuríem en un present continu que ni tan sols podríem arribar a entendre. L'home està lligat inevitablement al temps, allò que ens marca més profundament és la finitud, la impossibilitat d'arribar a l'eternitat, la mort esdevé un dels moments més complicats d'assimilar pels éssers humans.
Vivim dins un gran rellotge que un dia s'aturarà, tot i això, pels altres les busques seguiràn girant en un moviment continu i esfèric, etern potser i inacabable. És això el més dur, entendre que el temps és relatiu, ja que és la mesura que cadascú posa per orientar la seva realitat i no tots els rellotges van començar a funcionar al mateix minut, sinò que cada vida va iniciar-se a un punt diferent, tot i que totes segueixin el mateix ritme, un tic tac orientador i incansable, guia d'una realitat comuna entesa per cadascú d'una forma completament diferent.