El seu somriure

Aquella nena em mira. Té els seus ulls fixos en mi, són foscos, del mateix color que els seus cabells arrissats. Somric amb sinceritat, la trobo preciosa, em mira amb curiositat, intentant escrutar tot allò que amaga la meva mirada. Ella també somriu. Per un moment em recorda aquella petita nena que jugava a mirar fixament als ulls als desconeguts, intentant endevinar tot allò que volien guardar-se per a ells mateixos. És una nena curiosa, intrèpida, té una guspira als seus ulls que els fa brillar d'una manera especial sobre la pell fosca. I el seu somriure pur, immaculat, innocent. Ella em recorda un passat que ja ha quedat enrera però que perdura dins meu, ella em retorna aquella imatge de mi que mai he volgut oblidar.
Les paraules, però, no sorgeixen. Només vull parlar-li amb somriures, mirades còmplices de dos desconegudes que semblen haver-se trobat en un espai estrany. Torno a sentir aquella llum en mi, encara brilla amb la mateixa intensitat. És la il·lusió, allò que poso en tot el que faig, aquella força que trobes quan creus en les coses que fas. Ella també la té, li desitjo amb tot el seu cor que mai la perdi, que segueixi oferint el seu somriure amb la mateixa senzillesa, omplint-ho tot amb el seu caliu.

Innocència

S'agafaven de la mà i somreien, miraven com aquell petit cuc s'arrossegava sobre les fulles mentre sentien el cant dels pardals inundar el jardí. La innocència brillava candent als seus ulls, descobrien poc a poc un món massa gran per a ells, una realitat que encara no volien entendre, que els superava.
Perduts en l'univers del joc i la imaginació desbordant gaudien dia rere dia asseguts a la fresca herba, contemplant tot allò que la natura els desitjava mostrar i admirant cada detall que formava el seu petit món. Creaven noves històries, imaginaven animals fantàstics, somiaven amb un futur que encara no arribava. Per ells el món acabava allà on començava la tanca del jardí, no sabien que la realitat era tot el contrari, la seva vida tot just començaria el dia que traspassessin aquelles grans portes i alcessin el cap per fitar l'eternitat.
Aliens a tot el que havia d'esdevenir miraven el cel blau ple de taques blanques i tornaven a jugar al seu joc preferit, volien esbrinar quina era la forma del núvols, imaginar contes sobre el firmament i donar a cadascun dels núvols un petit paper en la seva obra.
Eren només dos petits nens contemplant el món, plens d'innocència i imaginació. Eren només dos petits poetes que encara havien de començar a entendre el món.

pluja

Un profund i immens silenci, les seves passes havien deixat de ressonar en la llunyania, allà només hi quedava la remor del vent i el so clar de la pluja que queia intermitentment. La llum del sol gairebé no arribava a filtrar-se entre les branques dels arbres, el camí era ple de fulles molles i fang, les seves petjades encara eren fresques sobre aquell mantell bru. Desenes de petits peus havien trepitjat el bosc hores abans, l’havien omplert de jocs, cants i rialles, no era per ells una visita freqüent i precisament per això la gaudien intensament. Els nens havien buscat fulles dels pocs arbres que coneixien, havien après com era la vida salvatge d’alguns animals autòctons per més tard fugir d’una pluja que queia intensament i els deixava ben xops.