13 d’abril de 2009

Els somnis, l'esperança i Plató

Per somiar cal tenir els peus a terra, això és el que Plató intenta ensenyar-nos a la República, no perquè la seva sigui una utopia meditada i amb intencions d'esdevenir govern rígid i estret, sinó perquè el seu món terrenal és el que fa possible parlar d'esperança, és el camí cap al somiejar. Només des d'una base es poden construir castells a l'aire, cal conèixer quins són els moviments possibles per tal d'esbossar els ideals, només quan es coneix la tècnica podem donar ales a la genialitat i gaudir d'allò que la imaginació crea.
Tota obra té un gran treball darrere, els grans mestres ho saben i ens ho mostren en l'evolució de les seves obres: encara que ja trobem la guspira incial en la jovenesa, cal un desenvolupament de les idees que es va colpint amb el pas del temps i arriba al punt àlgid en la maduresa. Són molt pocs els qui es poden ventar de fer salts entre aquests passos i normalment són els qui pateixen una vida funesta, curta, trencada en el moment més inesperat.
Tot allò que és eteri necessita uns fonaments solidificats que ho suportin, només les accions més violentes i viscerals careixen de pilars, és per això que per donar lloc a l'esperança ens cal consultar la capacitat humana, ens cal preguntar-nos per la nostra possibilitat. És el marc que segueixen Plató i Kant, és l'esquema necessari per entendre què significa somiar i crear, perquè la imaginació no és tan lliure com ens sembla, està empeltada a la veritat.

PD: Seguint la línia d'un fantàstic final de la última classe de Salvi Turró sobre Kant

2 comentaris:

Striper ha dit...

L'imaginacio empaltada a la veritat, em quedo amb aquesta afirmació.

Efrem ha dit...

El crack d'en Plató fou qui em va enamorar de la filosofia.