15 de novembre del 2007

Perdut


I tu et preguntes tot allò que mai et vas atrevir a afrontar, és precisament per això pel que no pots respondre. Però no pots ignorar-te a tu mateix, no pots tancar els ulls a una realitat que se't presenta tan clara i vívida. No saps quina és la solució, ni tan sols saps si mai seràs capaç de trobar-ne alguna; de moment t'has limitat a fugir, a deixar enrera totes aquestes qüestions que no sabies respondre i oblidar-les només per a que a l'endemà es presentessin amb més força. I ara potser ha arribat el moment d'aturar-te i preguntar-te on ets, qui ets, cap a on camines. Però tens massa por de no poder respondre, de no saber respondre, i trobar-te un altre cop a la deriva en un mar absolutament descontrolat. Perquè tu, que sempre t'havies deixat endur per la vida, que sempre havies estat tan decidit, tan correcte, tan segur del que havies de fer, ara dubtes de si tot això t'ha portat a alguna banda. Ara no saps si el que ets és el que tu has volgut ser, el que els altres volien que fossis o el que havies de ser, inexorablement. El temps passa de pressa, les paraules no sorgeixen i has arribat a una absoluta incomprensió, a un dubte obsessiu que no et deixa confiar en tot allò en què abans havies cregut. Ara ja no saps si hi ha res a que puguis aferrar-te, alguna cosa que et mantingui surant enmig de la tempesta. Només saps que vols seguir endevant, no saps ben bé com, ni cap a on, però vols continuar.

5 comentaris:

iruNa ha dit...

I aquest "voler continuar" és el motor que ens ajuda a viure enmig del caos de les preguntes sense resposta!
Fugir és la solució més fàcil quan topes amb qualsevol problema, però és ben cert que només serveix per fer-los crèixer... que estiguin amagats no significa que no hi siguin, que no els volguem veure no significa que no segueixin bategant en el nostre interior...
Dubtar és signe de salut, de vida i de canvi... qüestionar-se el perquè de les coses, el sentit de les accions i pensaments, el motiu de la nostra existència... tot això és el que ens demostra la complexitat de la vida i de l'èsser humà... Què fariem si tinguéssim les respostes a totes les preguntes? buf... no ho vull ni saber. (s'acabaria la filosofia?) Bé, i et deixo amb aquesta paranoia de reflexió estranya que m'ha sorgit...
una abraçada, bona nit i gràcies per fer-me pensar una vegada més!!!

Sergi ha dit...

De vegades és inevitable no saber cap on tirar, cauen els nostres pilars, cauen les nostres creences i tot plegat, però és important seguir endavant, cal continuar, perquè segur que s'acaba trobant el camí. Quan menys t'ho esperes, veus que tornes a saber cap on vas, i llavors ens hem d'esforçar per continuar així.

Tals ha dit...

Iruna, tens raó, el dubte és propi de l'home i el fa avançar, el problema és que hi ha vegades en que ens equivoquem i no podem tornar enrera per esmenar els errors. De totes maneres, el canvi és el motor que mou l'home, que mou el món(Heràclit) i aquest canvi ens atrapa i ens fa escollir sense deixar lloc a la no-elecció. Però la condemna a la llibertat a vegades és massa pesada...
Un petonàs, maca!
Xexu, sembla que sempre és així però quan estàs en aquell moment de dubte no saps quan arribaràs a treure l'entrellat de tot i és per això que et preocupes i que no saps ben bé cap a on tirar, de totes maneres, cal anar cap a algun lloc i mirar sempre endevant. Un petonet!

мαятα ha dit...

Moltes gràcies pel post Tals.
Encara que no t'escrigui no pensis que no et llegeixo, però és que com pots suposar el temps no em sobra!
Doncs res noieta, que espero que vagi tot molt bé per la uni.
Ens veiem algun dia que passis pel cole!
Ànims i segueix escrivint!! =)

Tals ha dit...

De res, de res dona! Doncs moltes gràcies per llegir, ja veus que jo a tu també et segueixo jeje
De moment les coses van bé, quan acabi el semestre ja en faré un balanç en forma de post a veure què surt :P un petonàs, maca!!