18 d’agost de 2007

Contes i princeses


Mai he suportat les princeses dels contes. No aguanto les noies (i nois, que cada cop n'hi ha més) que es pensen que sense la seva parella no són res. Estem al segle XXI, no hi ha cap granota que després d'un petó esdevingui el príncep més bell del regne, i tampoc hi ha princeses a cada castell esperant un valerós cavaller que les rescati. Siusplau, deixeu d'explicar aquests contes als vostres fills, o si ho feu, expliqueu clarament que ells no han de tenir pas com a model ni aquell príncep ni aquella princesa. Després passa el que passa. Totes figaflors i ells uns homenets que es barallen per quedar-se amb la més maca. I tu, t'ho mires i rius ben fort. És un espectacle ben trist, si més no perquè els contes sempre acaben on comença la vida de debò, i és llavors quan et quedes sense arguments, quan la vida va més enllà d'aquell final feliç.
PD: Segur que després de sortir a la foto, els ocelles van morir d'uan pujada de sucre jajaja

5 comentaris:

iruNa ha dit...

Jo crec que, entre poc i massa.. lo dels ocells potser és una mica catastròfic no? jeje
Suposo que es tracta de trobar l'equilibri entre els somnis i la realitat. Està clar que no es pot viure en un món de fantasies (en conec alguna de noia com la que descrius... i bé, la vida ja s'ha encarregat de baixar-la dels núvols), però també crec que cal tenir il·lusions, certs somnis pels quals lluitar. Però reconec que amb això de les parelles... no es pot ser gens somiatruites perquè la realitat està molt malament, i les relacions personals són molt complicades...i encara més les de parella!
Enfi, que estic totalment dacord amb el teu post!! jeje
Trobaves a faltar els meus comentaris tant...extensos?? jaja...
una abraçada carinyo!!

una lingüista elitista ha dit...

Aquí una servidora que també hi està d'acord! El més fotut és, em sembla, quan t'endús el primer gran desengany, fruit del xoc entre l'imaginari que contes i pel·lícules t'havien creat i el que et trobes a la realitat...

Però a partir de llavors comences a anar amb més de compte, o si més no ho intentes... Tot i que he de reconèixer que jo em nego a perdre del tot la il·lusió i la innocència, així tot té més gràcia, oi?

Tals ha dit...

Iruna, ja saps que no em molesten pas els comentaris llargs, al contrari, m'encanten jaja a veure està clar que ni has de ser una tontaina d'aquestes que es creuen els contes nitampoc una persona desil·lusionada, sense esperança enl'amor o en el futur, no volia dir això. El que volia dir és que no podem educar les nenes perquè siguin princeses i el seu únic objectiu a la vida sigui trobar el seu príncep, perqu`pe és una aspiració una mivca trista, no creus? a part d'això, em sembla molt be que tothom s'il·lusioni i posi esperances en la seva parella, tot i que sempre amb cautela, que mai se sap eh! Petonets, maca^^
Doncs lingüista, més o menys em sembla que has entès el mateix que la IruNa. A veure, està clar que és maca la innocència i també la il·lusió, però això no vol dir que quan tingui parella hagis d'eliminar la teva vida independent i dependre totalment de l'altre. Jo crec que això en realitat acaba gairebé sempre malament. Doncs això, en resum crec que ja ha quedat més clar el que volia dir ^^ un petó molt fort ^^

Jo Mateixa ha dit...

Jajajajaja, una mica dràstica no tu amb els ocellets????, de fet tens raó, els princeps i les princeses blaves no existeixen, a no ser que siguin Barrufets :-P

Petonets dolcets!!!!!

Tals ha dit...

Jaja visca els barrufets! i res de princesetes...pobres ocells, sí que em vaig passar una mica, sí. Petons