16 d’agost de 2007

Pensaments


En la llunyania veig la muntanya, d'un color blavós, envoltada per la boira i uns núvols baixos que la fan semblar irreal, com si s'erigís en la soledat d'un paisatge emmarcat pel blanc intangible dels cúmuls. Brillant en un cel net que comença a canviar de color es troba la lluna creixent, estreta, fina, una petita esgarrapada a la cúpula fosca que l'ampara. La segueixo amb la mirada, contemplo amb un somrís als llavis com sembla que sigui ella la que segueixi el pas del cotxe, recordo quan era petita i, fent el mateix camí en la fosca, preguntava perquè la lluna ens acompanyava des del cel. Innocència, candidesa. No s'han perdut entre tots els sentiments, segueixen allà, tot i que només com a record del que vaig ésser abans.
És estrany deixar el temps passar i veure com tot canvia, adonar-te que tot allò que veies tan lluny és ara a l'abast de la teva mà. I encara queden tantes coses, i encara em sento tan petita en aquest món tan gran... totes les respostes es troben davant d'un mar ben blau, d'un cel que es tenyeix de roig i deixa pas a la brillantor dels estels. A vegades no cal buscar gaire lluny per trobar allò que cerquem, només cal veure amb nous ulls allò que ens envolta. Això és part de la filosofia, admirar-se per un món tan bell i alhora tan cruel, sorprendre's cada dia com si hom fos un nen que veu per primer cop aquell paisatge, aquella persona, aquella imatge.

5 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

Tant de bo poguessim sempre mirar les coses amb els ulls d'un nen, segurament no hi hauria tanta maldat (tot i que alguns son dolents de collons) ni tant d'odi.

Una foto preciosa....

Petonets dolcets de bona nit :-)

efe ha dit...

El món no és cruel. El món és indiferent, més enllà del bé i del mal. Per a ser cruel cal tenir consciència. No?

;-) Besos

Tals ha dit...

Tota la raó que tens, tot i que els nens també són cruels (molt!), però tot i això no deixen de tenir la seva innocència iaquelles coses maques que es perden amb el temps. Petonets, noia!
Efe, potser sí, però a vegades sembla que en aquesta indiferència és precisament on radica la crueltat, no t'ho sembla? Besets maco ^^

iruNa ha dit...

Estimada Tals, què dir davant tanta vellesa literària?? ja no recordava lo bé que escrius!!
Si poguessim veure el món amb aquests ulls, les coses serien molt més fàcils!
una abraçada molt gran reina, i perdona per haver estat absent tant de temps!!

Tals ha dit...

Moltes gràcies IruNa, maca, m'ha fet molta il·lusió que tornessis a estar per aquí ^^ Potser les coses seríen massa fàcil si tots veiessim amb aquests ulls, i per això els anem perdent... molts besets, maca!