8 de maig de 2009

Filosofia i vida

Partíem de la discussió amb Jacobi i ens preguntàvem, a través de Fichte, per la relació entre filosofia i vida. Jacobi creu que són excloents, per això ell escull la vida: la filosofia ens portarà al racionalisme, d'aquest al spinozisme i així arribarem al nihilisme, quedant-nos sense llibertat ni valors. Cal doncs, fer apologia de la vida, però hem d'abandonar el pensament? Fichte trobarà la conciliació entre un i altre a Kant, que ens mostra a través de la filosofia quin és l'àmbit legítim de la raó, però alhora ens obre el camí a l'afirmació de la vida (llibertat, món, Déu). A través d'aquesta idea inicial seguirà el programa de Reinhold per trobar el fonament d'aquesta unió entre teoria i praxi a Kant a través de la consciència.
Molts cops seguim immersos en aquesta relació que molts han entès per disjuntiva, hi ha una imatge del filòsof que el separa de la vida -que podem anomenar pràctica-, malgrat que molts autors hagin forjat el seu pensament fora de despatxos i biblioteques. Tenim l'exemple del Zaratustra caminant de Nietzsche, les passejades de Kant per Königsberg, la vida política activa de Plató, i segurament moltes més que desconec. Filosofia i vida no s'exclouen malgrat que a vegades ens sembli que una ens allunya de l'altra, no és només que per a filosofar calgui tenir present la vida, sinó que és vivint que fem filosofia. Al caminar, al passar, al sentir i observar, així es va començar a fer filosofia, pensem en l'anècdota de Tales de Milet a qui una dona avisava que si seguia mirant el cel no veuria el pou que hi havia davant els seus peus.
Seguim fent filosofia, llegint i pensant però alhora vivim i prenem cafès i així anem creant potser una línia de pensament o potser només un bagatge que ens servirà per al nostre futur. Sigui com sigui, no defugim ni una cosa ni l'altre, perquè fer-ho seria un error, no només a la Facultat, sinó també fora d'ella.

3 comentaris:

Striper ha dit...

La vida es filosofia esta marcada,per preguntes i respostes.

Efrem ha dit...

La ètica és precisament la part de la filosofia que mira de transcendir el coneixement i materialitzar-lo en una bona pràctica vital, el problema és que no podem transcendir el coneixement si abans no el fonamentem i el determinem i el fixem, aquesta és l'altra part important de la filosofia. Si errem a l'hora de fonamentar el coneixement i d'esmolar-ne la seva visió, vull dir que si no copsem bé LA VERITAT el nostre comportament anirà errant sense una ètica fixa, sense uns valors fixes i sense una llibertat real, doncs com pot ser lliure el qui camina però no sap per on?

D'altra banda, un filòsof no té cap funció pròpia específica si no és dins d'algun altre àmbit. Talment com l'arquitecte té la funció de dissenyar edificis i comprovar-ne l'estructura, el filòsof te la funció d'optimitzar qualsevol ofici a què es dediqui, de fer crítica; saber veure punts dèbils i forts i saber decidir què és millor -i fer-ho, per això cal també una completa formació en l'activitat humana sobre la qual es desenvolupi la tasca filosòfica, la filosofía és potser un complement a mode de handicap.

Efrem ha dit...

La filosofia és també un divertiment intel·lectual, com la literatura. Un passatemps per qui, per ventura, ja té el plat a taula. Una font de sabiesa d'un tipus quasi generalista, una cultura general que qui la te pot sentir-se xuclat per ella i amb l'obligació moral d'expandir-la i traslladar-la als qui no la ténen. Es pot veure com un compromís social, sí.