19 de maig de 2009

Viure el temps

"Lo que se ha abandonado, se recuerda;
parece un paraíso lo habitual"
Mefistòfol al Faust de Goethe

Necessitem el distingir els dies normals dels extraordinaris, cal una quotidianitat que ens serveixi per saber que tenim un lloc on posar els peus i mirar ben amunt sense por de perdre l'equilibri. El calendari no és només històric sinó també vital, no només per la necessitat de posar dates a un principi i a un final, sinó perquè és a través del passar dels dies com comprenem el fil de la nostra vida.
Abans les estacions configuraven aquest devenir, ara preferim parlar de mesos, de vacances i ponts, però és exactament la mateixa necessitat de situar-se en un temps que cal comprendre com a estipulat, tallat a bocins fàcils de païr per a poder entendre la nostra història. L'hàbit és un refugi, malgrat que a vegades en defugim, en situacions de por i incertesa ens empara i ajuda a retornar a la calma perduda per la inestabilitat.
El dia a dia, el passar de les hores, ens atempera i alhora ens allibera de les angoixes i opressions que a vegades ens creem nosaltres mateixos. Cal doncs, viure com si caminéssim, no sobre un rellotge de temps aplanat i quantificat, sinó d'un calendari de temps qualitatiu que pinti un fons per entendre el món i la vida, un teló que ens configura i conhorta quan pensem que perdem el nord i ens cal trobar la brúixola.

2 comentaris:

Striper ha dit...

Tota una lliço de filosofia prenent el primer cafe. Bon dia.

Efrem ha dit...

Crec que és bo gaudir cada dia de records, tenir-ne una memòria ben plena és una sort, són com píldores que porten felicitat. Pel que fa al temps, en aquest sentit el veig també com una espècie de norma vital, que serveix molt, el problema d'això és disfrutar saltant i trencant normes...

El temps! Aquest bonic marc que delimita el quadre de les nostres vides!

Humm... El Faust! És un llibre que tinc pendent de llegir per quan sigui més capaç de gaudir-lo si és que algun dia en sóc, el vaig deixar a la meitat perquè m'avorria com una ostra :/ Alguna dita d'en Mefistòfeles tenia per aquí també apuntada:

"La pròpia confiança és, per correspondència, ña qie es guanya la d'altri"

"l'home quan sent paraules es creu innocentment que a dins ha de trobar-hi un pensament"

"Goig porta dol, i dol es cura amb goig: és l'eterna cadena"

"El negoci, la sagrada obligació..."