28 de novembre de 2009

La Metamorfosi de Kafka

Rellegeixo la Metamorfosi i trobo molts detalls que una primera lectura inmadura, a cegues i aïllada no m'havia mostrat. No és només la incertesa, no només la desesperança, sinó l'exclusió, la fina línia que separa allò humà de la barbàrie.
Em sorpren des de l'inici l'actitud de Samsa, que accepta sense gaire sorpresa la seva nova condició, amb una mena de resignació que poc a poc se'ns va mostrant com present a tots els aspectes de la seva vida. Potser és allò que alguns anomenen el "caràcter alemany", aquesta mena de sotmetiment a les circumstàncies que fa que a vegades manquin la iniciativa i l'empenta per enfrontar allò que se'ns presenta com aliè però alhora indefugible. És la manca de forces per llevar-se del llit, la impossibilitat de mostrar-se en aquesta nova forma que és condemna i escarn. Aquest és el Gregor Samsa que Kafka es presenta, un personatge amb el qual sembla identificar-se, un home desgastat per la seva feina, que viu d'esma, encadenat a una família que en depèn econòmicament però que alhora no valora el seu desfici diari.
A La Metamorfosi, però, hi rau un problema d'incomprensió, la necessitat de delimitar l'espai que allunya allò estrany i anormal i que fa que sigui possible mantenir una quotidianitat pròpia que permeti seguir vivint. És per això que arriba un moment en què l'insecte, l'altre, es presenta com a destorb per a la possibilitat de viure, cal doncs, no només aïllar-lo, sinó eliminar-lo. Ell és l'altre, l'enemic schmittià ficat dins la pròpia casa que impedeix continuar amb la normalitat: Gregor passarà de ser compadit -malgrat el fàstig- a ser odiat de forma irracional, se'l separa de la seva imatge passada per tal de poder actuar sense sentir la veu de la consciència. I ell es mor, s'abandona a si mateix, no sabem si per desgana, apatia o fàstig, però deixa enrera una vida de tedi, dolor i exclusió per tal d'alliberar la seva família d'una càrrega que no estaven disposats a suportar.
La solitud de Gregor, l'exclusió i l'abandó són retrat de la vida de Kafka, però no només això, sinó que també són expressió del que ara anomenem condició humana, condició que Gregor va deixant enrera alhora que abandona l'esperança, humanitat que perd quan és capaç de veure que el mur que el separa dels altres és ja insalvable.

2 comentaris:

Striper ha dit...

De vegades depend el moment de la nostre vida podem veure de diferent manera las respostas que ens dona la filosofia.

XeXu ha dit...

Jo no en vaig fer un anàlisi tan profund, és clar, però tot el que dius és cert. El títol de l'obra s'hi escau, es va donant de manera progressiva i pots anar palpant la distància creixent entre la família i ell, i entre ell i ell mateix. Com a aficionat no en vaig poder treure les conclusions que es podria treure, i també perquè no conec massa la biografia de Kafka, tot i que sé que era un personatge molt torturat i m'atreu molt. N'he de llegir alguna cosa més, em ronda pel cap haver-ho fet ja, o intentar-ho, però no ho recordo.