6 de setembre de 2007

La rateta presumida

Hi havia una vegada una rateta presumida que es passejava pel pati de casa de la Tals. Era una rateta tan i tan presumida que volia prendre el sol al matí, s'estirava sobre les rajoles del terra i passava allà les hores. A més a més, era una rateta gran i formosa, per això no passava desapercebuda, i l'àvia de la Tals es va espantar molt al veure-la. Semblava que aquella rateta no volia pas escombrar, per això van ser la Tals i la seva àvia les que van agafar l'escombra, però no per ensenyar-la a escombrar, sinó per intentar matar-la (a partir d'aquí que no llegeixin els nens). Al final, veient que aquella rateta era tan gran com un conillet i que feia molta por apropar-se massa a ella, van cridar a un veí molt valent, que amb la seva llança va atacar a la ratolineta que, malferida, va escapar per a amagar-se entre les plantes esperant allà una mort digna i pausada, lluny de les llances i les escombres.

4 comentaris:

una lingüista elitista ha dit...

Uf! Quina angúnia! Jo no hagués pas cridat el veí, jo directament m'hagués posat a cridar, sola i aterroritzada...! ;-)

iruNa ha dit...

Ai.. explicat així fa pena i tot la pobra rateta!!! A veure, a mi no és que em facin molta angúnia aquests animalons (per mi són molt pitjor les aranyes) però reconec que si són massa grosses ja no m'agrada pas acostar-m'hi. Ara, que no crec pas que sigués capaç de matar-la, que una vegada se'ns va posar un ratolí a casa, el meu pare el va estabornir amb l'escombra i a mi se'm va trencar el cor de tal manera al sentir-la cridar, que vaig estar uns quants dies afectada i encara ara ho recordo amb un nus a la gola...

Uribetty ha dit...

Molt interesant la historieta de la rateta! I també divertida ;)
Un petó!

Tals ha dit...

Jaja, naltres al veí el vam cridar, però amb més calma :P un petonet, lingüista!
Iruna, tu ets molt sensible ehh, a mi em va fer una mica de pena quan li va donar amb el pal, però és que igualment ja estava mig morta, sinò no s'hagués quedat allà, suposo, així que mira, al menys es morirà abans. Una abraçada, maca!
Gràcies Uribetty, però no sé jo si en directe feia tanta gràcia eh :P petó!