10 d’octubre de 2009

Maria-Mercè Marçal

"Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tartalana vella.
I baixaré les graus amb vestit d¡alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques."

Maria-Mercè Marçal

4 comentaris:

Striper ha dit...

Amor engrunat,,
quina genioialitat!!1

estrip ha dit...

ohhh! preciós!!!!

Efrem ha dit...

L'esforç de l'alegria, el deure de l'alegria dl que sovint parla en Sostres, m'agrada citar-ne això.

Aquests versos semblen un d'aquells aparadors dels països nòrdics de pastisseries calentes arrebossant dolçor.

Tals ha dit...

les engrunes de l'amor deuen tenir un tast ben dolç. Porto una setmana amb la última frase d'aquest poema donant voltes pel cap...