Lectures 2010

UNAMUNO. La tía Tula
SHAKESPEARE. Hamlet
PONS. Nura
SANCHEZ PIÑOL. La pell freda
VARGAS LLOSA. Los cachorros
SANCHEZ PIÑOL. Pandora al Congo
TXÉKHOV. Contes
LESSING. Emilia Galotti (auf Deutsch)
ROTH, P. Elegía
ARENDT. Sobre la violencia
TODOROV. Los abusos de la memoria
ONFRAY. El sueño de Eichmann
ROTH, J. Fuga sin fin
RICHTER. Damals war es Friedrich
MACHADO, A. Juan de Mairena
TRAVERSO, E. Els usos del passat
LEVI, P. Els enfonsats i els salvats
PAVESE. Entre dones soles
DOVLATOV. La zona
MACCARTHY. La carretera
SAFRANSKY. El romanticismo
BÜCHNER. Woyzeck
DOSTOIEVSKI. L'adolescent
BÜCHNER. Lenz
AUSTEN, J. Mansfield Park
SCHNITZLER. Història somniada
SERRANO, S. La semiòtica
PLA, J. El quadern gris
RILKE i SALOMÉ. Correspondencia
HORNBY. About a boy
ZWEIG, S. El món d'ahir
GARCÍA MÁRQUEZ. Crónica de una muerte anunciada
BALZAC. La dona de trenta anys
ORWELL. 1984
KAFKA, F. Cartas a Milena
FOUCAULT. ¿Qué es un autor?
ZWEIG. Momentos estelares de la humanidad
HORNBY. Slam
GOLDING. The lord of the flies
PAVESE. La platja
HESSE i ZWEIG. Correspondencia
GOETHE. Werther

Això no és una tornada

Les conseqüències que et regalin una Moleskine preciosa:

1-11-10

Sigui com sigui, ara sé què és allò que espero, quins dies del calendari són aquells que vull allargar i quins escurçaria fins que esdevinguéssin anècdota. I així, jugant amb el temps, passo els dies entre un munt de tasques pendents i ajornades, pensant que en algun moment tindré un segon per a aturar-me i agafar aire. Mentre aquest moment no arriba, somio viatges, m'aturo mirant els avions, omplo llibretes per a estrenar amb sentiments també nous de trinca. I m'adono que el moment ha arribat, que per fi he canviat, justament quan més necessitava fer-ho, després de l'hivern més llarg de la meva vida.

Ara, a la tardor, ja no espero veure arbres amb fulles de colors, sinó que només penso a conservar una mica de calor, la suficient com per a que el cos no s'endureixi per l'efecte del vent gelat. Així, vaig teixint metàfores mentre fico les mans a les butxaques en caminar pel carrer. De tant en tant, em fixo en la sortida del sol. Altres cops busco la lluna, esperant que torni a emparar-me com va fer l'any passat.

Després de tot, penso, mai hagués imaginat que ara em trobaria aquí, pensant en països llunyans, somiant en tornar a marxar o en, si més no, tenir aquí tot allò que més es troba a faltar. I encara que no sàpiga com ha d'acabar aquest relat, tinc ganes de viure'l. Ara. Ja.

Adéu

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest blog s'ha acabat.
Marxo per no tornar, sense cap motiu, sense cap resposta. Tschüss!

Abisme II

Un cop ets a l'abisme, només saps que no veus res clar ni distint. Només ombres, fantasmes que s'esvaeixen quan la mà ja és a punt d'atrapar-los. I el buit infinit i immens que tot ho envolta. Res més.

Abisme

L'abisme no es verbalitza. Evitem posar paraules perquè tot allò que no és dit és més íntim, propi; narrar-ho, fer-ne una història, implica compartir, deixar pas als altres. Encara no és el moment. Abans de saltar a l'abisme, cal fer un pas enrera i respirar fons. Llavors els pulmons s'inflen i el cos sembla estar ple de força. Tot i no saber si hi ha la força suficient per a un buit sense final.
L'important, però, és deixar la por enrera. Tancar els ulls, tornar-los a obrir i sentir el pes del no-res que tot ho envolta com a amenaça. Avançar amb seguretat, repassant amb el peu la figura d'un sòl que s'obre sota els peus, amb paciència, tot paladejant l'espera de l'instant adequat. I preguntar-se, sempre, si aquest instant no ha passat ja, si no és massa tard. Si encara hi ha una oportunitat.

Ponç i Hölderlin

"No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema." Ponç Pons
"Sin embargo, poéticamente habita el hombre." Hölderlin

Fent dialogar poetes propers i alhora llunyans per trobar respostes.

Bach

BRUTAL
Vaig veure El silenci abans de Bach i només en començar a sonar les primeres notes dels cellos ja tenia la pell de gallina. És la meva preferida, al metro de Barcelona, la línia que agafo cada matí.

La Tía Tula

"¿Amor? No amor, sino mejor cariño. Eso de amor -decíase Ramiro ahora- sabe a libro; sólo en el teatro y en las novelas se oye el yo te amo; en la vida de carne y sangre y hueso el enrañable ¡te quiero! y el más entrañable aún callarselo. ¿Amor? No, ni cariño siquiera, sino algo sin nombre y que no se dice por confundirse ello con la vida misma."
Unamuno, La Tía Tula

M'explico la història d'una derrota, la de la moral, la de l'ideal del qual em vaig enamorar. M'adono que com més passa el temps, més clar veig el procés, com si hagués anat teixint el fil històric arendtià que només parteix des dels finals absolutament tancats. Perquè un cop vaig saber que el final s'apropava, la història va començar a prendre sentit, va ser com si totes aquelles justificacions davant les quals volia tancar els ulls comencéssin a repetir-se i dibuixar-se, aportant un perquè a tot allò que fins llavors no havia tingut explicació.
És potser la història d'una vida, d'un passat que ja queda tan enrera que el veig entelat -malgrat la claredat que aporta el temps silenciat a través de la distància. Un temps que cap cronista ideal podria comprendre, però que per a mi cada cop es fa més evident, per molt que no sàpiga escriure'n lleis científiques al mode de Hempel ni pugui establir les seves relacions causals.
I com deia Arendt, no tot comprendre és perdonar, malgrat que intentem netejar les intencions i bastir somirures sincers mentre ens preguntem per la felicitat de l'altre. Perquè si estimo la memòria, els rellotges vells i trencats, accepto que ells són la meva seguretat, la brúixola que m'ha de guiar quan em perdi als seus boscos. L'hàbit, els espais coneguts, la llar dels somriures diaris, de les abraçades sinceres i les mirades amagades, tot això serveix de base des de la qual mirar enrera, aquest cop veient la complexitat de tot el que ja és passat, acceptant la seva totalitat.

Preguntar

"El preguntar es la devoción del pensar". Martin Heidegger

Interrogants, preguntes que sorgeixen soles sense cap resposta. Per molt que siguin pronunciats en veu alta, malgrat ser compartits i dialogats, segueixen sent un enigma. Per això m'agraden.
Val la pena estudiar metafísica només per llegir una frase com aquesta!

Rilke

"Du musst dein Leben ändern."

"Has de fer una altra vida". Així és com ho tradueix Vinyoli. I jo no sé si és ben bé el mateix dir que has de canviar la teva vida o que has de fer una altra vida. Jo no sé de poesia. Però em sembla que no es tracta de fugir d'una vida per prendre'n una altra, no es tracta d'esdevenir algú que fins ara no has sabut ser. Consisteix a canviar des d'un mateix, partir d'un principi conegut, proper, aquell que ens acompanya durant tota la vida. Hem de canviar la nostra vida, apropiant-nos d'ella en la seva totalitat, però alhora deixant-li la llibertat suficient com per a que mogui els resorts del que anomenem casualitat.
I així anem vivint, o sobrevivint.

PD: i que Vinyoli em perdoni!

Afegit després de parlar amb la M.: Vinyoli ja avisa a les Versions de Rilke que precisament la seva no és una traducció, sinó una interpretació, de manera que la seva prioritat no deu ser precisament una traducció exacta i fidel. Ara ens preguntem si dir una cosa i l'altra, malgrat que formulades de diferent manera, no són el mateix.

La tía Tula

"Gertrudis se sintió siempre sola. Es decir, sola para que la ayudaran, porque para ayudar ella a los otros no, no estaba sola. Era como una huérfana cargada de hijos. Ella sería el báculo de todos los que la rodearan; pero si sus pierna flaquearan, si su cabeza no le mantuviese firme en su sendero, si su corazón empezaba a bambolear y enflaquecer, ¿quién la sostendría a ella?, ¿quién sería su báculo? Porque ella, tan henchida del sentimiento, de la pasión mejor, de la maternidad, no sentía la filialidad. -¿No es esto orgullo?, se preguntaba."

Unamuno. La tía Tula

Barcelona

Camino per Barcelona. M'he adonat que passejar m'ajuda a pensar, a trobar la meva veu enmig de la multitud de desconeguts que m'envolta, m'encalça i sembla perseguir-me allà on vaig.
Els llums de la ciutat segueixen encesos, encara no sabem si després de Villaroel ve Viladomat, o si hem errat el camí i trobem tots els bars tancats. Sigui com sigui, la ciutat es fa trepitjant-la amb els peus, unint parades de metro que abans només eren punts de color en un mapa gris, brut, i que ara esdevenen escenaris amb una realitat pròpia, situant-se a un encreuament de carrers on ja reconeixem figures i fantasmes.
Poc a poc, vaig fent meva la ciutat, aquella que em semblava tan aliena, tan buida i anònima. Però ara busco entre els rostres, reconec espais, somric pels carrers que ja són ben plens de records, passats i presents. Llavors és quan sento que quelcom ha canviat; que la Central segueix olorant de la mateixa manera, però els prestatges han canviat, que ja no guardo el mateix a cada calaix. I penso que fa molt que no escric sobre filosofia. Que sempre m'escapo d'ella quan s'apropen els exàmens, en fujo amb por de perdre'm si la deixo anar ocupant espais de la meva vida sense salvar-ne d'altres. Però em salvo. I sobrevivim. Tot continua mentre plovisqueji als carrers i jo segueixo negant-me a obrir el paraigües.

Em sap greu, no voldria convertir el blog en un diari personal, no era la meva idea inicial. Espero tornar aviat a la "normalitat".

Jou pel 2010

AMOR

1

Temptar a les palpentes novetats,
Gosar fer mil assaigs i balbuceigs,
Collir triomfs o caure en els combats,

Trencar antics costums i mercadeigs,
Asclar seguretats,
Comptar per focs i no per miralleigs,

Anar obrint sentits a nous esclats,
Tallar lligams, trencar restriccions,
Crema cada cop més en claredats,

Crear realitat, formar nous móns,
Amar el desconegut,
Guanyar en fràgils cervells espais pregons,

Avencs vertiginosos d'absolut,
Amor per plenitud:
Tal és el pla secret d'aquest joc mut.

Tastar el destí al fons de tant d'atzar,
-Guspira, foc, incendi: certitud
Crescuda des de gota fins a mar-.

Cantar l'atzar que ens ha fet ser destí,
Cercar més lluny encar
-Claror, saber, felicitat, camí-;

Cremar d'amor i fondre instants i etern,
Tractar alhora de ser i d'esdevenir;
Gaudir i dubtar, conèixer cel i infern;

Guanyar la fonda pau de fer el que cal;
Gestar nous móns en el meu món intern;
Gosar saber-me efímer i mortal.

David Jou

No se m'acudia millor manera de començar el 2010 blocaire.

Per acabar el 2009

NO FACIS CAP PREGUNTA

Adelerats pel somni d'un dellà
remot, ple d'incertesa, amb por, privats
de tota llum llevat de la del vespre,
que dura poc, què fer?

Guardar-la tota als ulls
i prosseguir en la nit fuliginosa,
plens de claror:
al viure a tot o res,
vinclar-nos dòcilment al que ens agita
i ens posseeix i ens refà a cada instant
fins al darrer.

Veurem llavors carenes
o un estimball?

No facis cap pregunta:
el que era és acabat, el ja-no-ser comença.

Vinyoli.

No se m'acudeix un millor resum del 2009.
Porto dos dies llegint aquest poema de forma recurrent i trobant-lo tan cert i tan meu que fins i tot m'espanta. Sigui com sigui, comença un any nou, sense saber si veuré carenes o un estimball, però tenint molt present que l'abisme ja m'ha caçat la mirada. I no hi ha camí de tornada.

La cançó d'aquest any: Nit freda per ser abril de Manel.
El llibre: Anna Karènina de Tolstoi
El disc: Viva la Vida de Coldplay
La pel·lícula: In the mood for love

Feliç 2010!

Nadal?

Encara cueja allò que anomenen Nadal. Enmig d'una cua llarguíssima a Passeig de Gràcia -per veure l'enèssima pel·lícula d'aquest mes-, torno a sentir clic-clac, el so alliberador del disparador. Un somriure caçat al vol. La Lluna em pica l'ullet potser per últim cop aquest any.
I començo a estimar aquesta ciutat, o si més no, aquells pams que he caminat amb els meus propis peus, les parades de metro que he après, un mapa de colors que m'ha servit de guia quan el meu "poble" es feia petit i boirós.
Potser sí que existim perquè existeixen ells, només prenem consciència dels altres quan fan acte de presència a les nostres vides, sigui en forma de missatge, de trucada o mirada fixa als ulls. Sempre hi ha un "tu".

PD: Val la pena carregar tot el dia la càmera encara que només sigui per fer 5 fotos, de les quals només en salvaria aquesta.

I més Vinyoli

[XV]
Tot és per ser donat i no t'ho vol ningú.
cor meu, potser les pedres mudes
o bé la matinada.
Cor, no et precipitis
a voler més, no et tanquis
per molt que faci mal.
Estima
sense voler ser correspost.
Posa't a prova:
calla i escolta l'indiscriminat
so de la vida.
Sol, cada batec
es correspon potser amb alguna cosa.
Vinyoli.

I ara, cada nit, abans de dormir, els seus versos ressonen a l'habitació buida i es queden rodant pel meu cap fins que aconsegueixo tancar els ulls i començar el demà. El Nadal també té una part positiva.

Vinyoli

CERTESA

Set de vida més alta
que m'omples, ja tristesa
no sento, sols anhel
i profunda esperança.
Fugiu, ombres!, el cor
que en veritat estima
no tem les ombres, emportat
en el corrent inesgotable
del seu lliurar-se a l'estimat.


ONA CLOSA

Quan la bellesa en un cor simple posa
un sol instant només la seva flama.
s'omple d'ocells la vagorosa fronda
del sentiment i la cançó penetra
fins al més íntim laberint de l'arbre.

Però l'anhel adolorit que hi resta,
en extingir-se l'amorosa flama,
és ona closa que mai més no cessa
de bategar sense morir en cap platja.

PLOR

Força callada, continguda,
que bruscament vol esclatar.
Vacil·les, cor, a punt de rompre't
en l'excés del dolor;
no saps on contenir-lo,
fins que de sobte, suplicant,
la vida esclata en un extrem
extenuar-se en abundors
ardents de llàgrimes
enfora de la seva inmensitat.

L'INACCESSIBLE

No vaig trobar-te, viarany secret
cap als cims insegurs, coberts de boira,
del sentiment, sols entrevistos de lluny.

Atret només per ells, però mancant-me
les fortes ales que demana un vol
inusitat, tan sols per apropar-s'hi,
em vaig quedar fent via per carenes
inacabables de muntanyes tristes,
inhabitable solitud de l'erm.

ELS DIES

Floreixen i moren els dies,
deixant-nos tristesa només.
De nits estrellades omplies
un temps, el teu cor, en excés,
or pàl·lid de vespres collies,
com flors per a íntims vergers.

Bellesa del món posseïda,
segura, feliç veritat.
perduda tot just assolida,
anhel de conèixer una vida
més pura, més alta, callat
misteri del cor, aleshores:
tot minva, tot mor, calcigat
pel ritme feixuc de les hores.

Passem fent adéus cap enrera:
allò que hem tingut un moment
es perd en la inútil carrera;
sols queda un record i un lament.
Pensem com l'encesa primera
de l'alba, com fressa de vent.

VEU DEL PROMONTORI

He dit adéu al vespral conjur;
ara, en la nit, ull inquiet de far,
temptejo la foscor, voltat de mur.

Escolto sempre la remor del mar,
el vent que brunz llevant-me tot record;
sóc l'únic arbre en aquest lloc isard.

De les estrelles no voldré conhort;
crido callant amb braços espantats,
segur només del signe de la mort.

Venceu-me ja, segures tempestats.

...
Vinyoli als llavis en un diumenge de mar, vent i fred (13-12-09) que serveix de punt i a part, o més aviat, de punt i principi.

PD: Gràcies

Fragilitat

Després de fer la foto, m'he quedat sense paraules. La fortalesa convertida en fragilitat.

Com...

Com un piano tocat per mans invisibles.
PD: la meva foto favorita de les últimes que he fet!