Buit

I en aquell moment em vaig quedar sense paraules, sense pensaments. Només podia repetir el teu nom i guardar al cap aquella imatge. I feia mal saber que no podia fer res, només esperar a que tot allò fos un simple malson i despertar al matí següent com si no hagués succeït mai. El món s'acabava per mi en aquell mateix moment, tot el futur s'hauria fos en un únic instant si haguéssis tancat els ulls i m'haguéssis deixat allà, aferrada a la teva mà. Pensar que et perdria, allà, just al meu costat, en un dia que havia estat fantàstic.
Però tot va bé si acaba bé, només van estar uns minuts en que pensant que ho perdria tot, em vaig adonar un altre cop del gran valor que allò tenia.

Aforismes

Ets el que ets i no ho pots deixar de ser, perquè si la felicitat es troba en algun lloc, ha de ser en el teu ésser i no en un ésser mutat o mutilat, sinò en un ésser complet i íntegre.

El meu dia a dia

Grans finestres que et deixen veure el cel blau de bon matí, un passadís buit que aviat s'omplirà de veus i de vida, aules encara tancades esperant els alumnes i l'inci de la jornada. El matí està ple de promeses, d'il·lusions, això encara no ha esdevingut una rutina i és el que em fa valorar-ho d'una manera diferent.
Cares conegudes, somriures de complicitat, recerca d'aquella mirada neta i plena d'esperança en els ulls de l'altre. Aquesta és la meva vida i vull viure-la. Per tot el que ha costat arribar fins aquí, pels sacrificis, per la lluita, per l'esforç que hi vaig posar. Ara toca seguir lluitant, i sé que aquesta lluita mai acaba perquè és vida, ara toca seguir estudiant, i sé que l'estudi no acaba mai perquè és la meva vida.
-Tu no deixaràs d'aprendre mai.
Tens tota la raó, vull que el món m'ensenyi a viure, a respirar, a veure-ho tot des d'una nova perspectiva plena d'il·lusió i confiança en l'esdevenidor. Potser això és aquell somni fet realitat, potser només és un pas més com tots els altres, però és meu i el vull gaudir en la meva propia pell. He crescut però segueixo sent una nena i tu ho saps, cada dia compta, cada moment és especial, perquè aquestes són els meus sentiments, la meva sensibilitat. Necessitava tot això, necessitava veure més enllà de la meva visió de petita perduda en un mar irat, vull veure el món i no només a través dels meus ulls sinò també reflectit en totes aquestes mirades. Perquè aquesta és la grandesa de l'ésser humà.
PD: Fotografia d'un petit castell al poble de Vilarodona, feta fa uns dies.

Protesta contra el sexisme

No m'agraden les generalitzacions. No m'agraden els sexismes. A mi no em vingueu amb contes que diguin que les dones som menys fortes, menys tossudes, menys agressives, perquè no me'ls crec. Cada persona és com és independentment del seu sexe. Conec homes que escolten molt millor del que faria qualsevol dona, homes sensibles i empàtics. Conec dones amb molt bona orientació, bones en assignatures de ciències i valentes en qualsevol tipus de situació.
N'estic farta, no puc amb els tòpics de sempre.
I també estic molt cansada que es segueixi marginant a les dones quan es parla de filosofia, política o altres especialitats. Sembla que encara estiguem en l'època de les cavernes (i no precisament platòniques).

Guerra

Alçar la veu per sobre tot aquest soroll, fer que algú sigui capaç de sentir les teves paraules i escoltar-te, anar més enllà, creure que pots fer quelcom per tota aquesta gent. Però no pots. Una guerra s'ho emporta tot, els sentiments esdevenen un únic discerniment entre ràbia i odi; deconfiança, por, patiment. I tu no hi pots fer res, o fugir o lluitar. I si fuges ets un covard i si lluites ets un assassí. No hi ha cap bàndol on es pugui trobar la veritat, la bondat, tot són mentides i dolor, únicament dolor. Dolor que es queda clavat a la pell, que et deixa marcat per sempre i et transforma en algú que no eres abans. I et preguntes on han anat aquelles idees de llibertat i respecte, i t'adones que de les paraules no en queda res, només un eco buit dins teu que les repeteix convertint-les en significants sense cap tipus de sentit. I decideixes tancar els ulls i amagar-te per no veure tot aquest terror, i prefereixes tapar-te les orelles per no sentir el so de la guerra. Però ara el truc no funciona, quan eres petit sempre arribava aquella mà tranquilitzadora, aquelles paraules tendres; però ara no hi són. Les has perdut i no saps on són, potser enterrades en alguna fossa comuna.

Guerra cobarde que a nade defiendes,
pero no lo saben, pero no lo saben.
Esa bandera siemrpe huele a sangre,
triste paisaje todo de cenizas
distintas guerras, distinitas ciudades,
el mismo fuego que quemó Guernica.
Yo sé que sólo muere lo que olvidas

Fito y Fitipaldis. La medalla de cartón

A Ponç Pons

Inspirat en Ponç Pons i el seu Dillatari, un exercici perquè entengueu la seva obra des de la meva perspectiva, un resum força diferent als que s'acostumen a fer. (Aviso que no conec gaire el dialecte menorquí i potser hi trobeu grans pífies, però tota correcció serà molt ben rebuda):

M'estim aquesta illa i el seu mar blau amparats pels nívuls blancs mariners que amb les seves formes vesteixen el cel amb formor i bellesa. Aquesta imatge és un trist record d'allò que un dia vaig estimar, mir dalt cap al sol que brilla fort com un rei que veu tot des del seu tron.
Un ca es passeja vagarejant entre l'arena, sense ni tan sols adonar-se d'aquell moix que el vigila a distància. Escric i llegesc sense ser conscient del pas del temps, mentrestant els al·lots juguen i en Damià pinta un quadre on s'hi pot trobar tota la bellesa d'aquesta imatge. Jo intent copsar en haikús tot allò que ens envolta.

Sota un sol ardent
la pel colrada
d'uns nens enjogasats.

Elle IV

Les petjades s'han esborrat, no sap ni d'on ve ni cap a on va, només pot saber que tot depèn d'ella mateixa perquè és lliure, i llavors sent langoixa sartriana, la nàusea davant el no res, perquè si no hi ha Déu tot és possible i si hi ha home tot és futur i esdevenidor incognoscible.
Deixa-la somiar com fèieu abans, amb els ulls tancats sense deixar passar la claror d'un dia massa tebi i allargassat per la monotonia del no tenir-te.
Dichter, no saps com enyora sentir els teus versos a cau d'orella, que les paraules llisquin sobre la sevapell portant-la a un món somiejat on tot es pot fer realitat.

Distància

Puc sentir la teva olor tot i estar a quilòmentres de distància, tot el meu cos està impregnat de tu, la meva ment no pot separar-se de la teva imatge. La distància no té cap sentit, només sé que ets allà, lluny, massa lluny com per anar a cercar-te i fer-te un últim petó. Sento el pes de la teva absència, tots els espais que abans omplies han quedat absolutament buits, m'enfronto a la més dura solitud, la de sentir tot allò que manca, allò que no puc recuperar.
I sé que et trobaré a faltar, que res no serà igual, notaré que falta allò més important, falta quelcom impossible de recuperar. Però no puc ser feble, no puc plorar, m'ho he promès, vull estar per sobre de tot això, allunyar-me dels meus propis sentiments i seguir endavant sense mirar al passat ni esperar res del futur.
El pitjor no és estar sol, sinò acostumar-se a estar acompanyat.

PD: No us espanteu que no és autobiogràfic xD

Ponç Pons

Freud deia que "el somni és la satisfacció d'un desig", i jo somii poder viure sempre en contacte amb la naturalesa, dedicat a llegir i escriure, pensar, estudiar, caminar i, si puc, ser feliç i fer feliços els que m'envolten.
Ens cream falses necessitat i supèrflues expectatives que ens carreguen de feixugues imposicions laborals i ens fan perdre un dels tresors més preuats i irrecuperables que tenim: el temps. Temps per fer allò que ens agradaria, temps per viure, per...

POUR BECKETT

Passioné par des mots
qui prétendent de faire
plus human notre monde,
j'ai essayé d'habiter,
isolé, livre, fou,
dans l'espace d'un poème.

Ponç Pons. Dillatari

E: Et deixo aquest llibre, quan el llegeixis, et canviarà la vida.
Tals: Ostres, quina por!
Us el recomano i només porto 10 pàgines. Un gran encert per part de qui me l'ha deixat.

Pluja

Cau la pluja, sorda, forta, contra l'asfalt. Sota aquesta pluja tot és gris, no hi ha ningú al carrer, només unes poques ombres que corren a refugiar-se de l'aigua.
Quan pujo a l'autobús tot es transforma en un món difús de llums indistingibles i formes abstractes. A través de la finestra només puc interpretar el poc que traspassa d'una realitat molla i humida; les gotes cauen pels vidres, el cel és una taca fosca que tot just a començat a descarregar. Dolçor, fortalesa, imminència. No vull que s'aturi, vull sortir sota aquest mar cagiut del cel i tornar-lo a sentir sobre la meva pell per adonar-me que visc.
Sento la fredor de les gotes que cauen amb força, el vent bufa sense aturador i intento refugiar-me entre els edificis trepitjant bassals i tolls d'aigua que sorgeixen del no res. M'aturo un moment per mirar enrera: el parc solitari, els gronxadors, la sorra humida; ningú és al carrer, estic completament sola, tothom ha fugit sota la pluja. Somric. No hi ha res millor que això. És la natura, la seva força ferèstega que ens recorda amb els seus llamps i trons la seva immensa bellesa.

Elle IV

Torna a brillar la il·lusió als seus ulls. Regala el seu somriure als desconeguts, passeja solitària pels carrers, el cel s'enfosqueix amb el pas de les hores, llargues, tediants, però plenes d'entusiasme.
No vol pensar en un futur prometedor, no vol preguntar-se pel demà, ni tan sols es planteja aquells dubtes que abans ocupaven tota la seva ment. Està totalment concentrada en viure, aprofitar la seva vida, estimar-la com si per primer cop s'adonés de tot el seu valor.
I tot és a les seves mans perquè tot és just a punt de començar, i ella s'adona que tot depèn de si mateixa. Però, un cop més, torna a confiar, a creure en allò que mai l'ha abandonat, perquè sap que sempre seguirà endevant.
Els passadissos buits s'omplen de sentiments, les parets nues es revesteixen de promeses i somnis, les finestres deixen passar els últims rajos de sol del dia. Bellesa. Milers de paraules omplen la seva ment, la seva mirada fixa en les teulades d'edificis que desconeix, la seva imaginació vola ben lluny, per sobre de tota aquesta imatge mundana i freda. Ella vol arribar més enllà, traspasssar la línia de l'horitzó.

Felicitat III

La felicitat és dins teu, no és una fi de la vida,és una manera de veure i viure la vida. Perquè esperar? perquè plorar? els problemes vénen i se'n van, els alegries passen i només ens en queda un regust dolç o amarg.
Adona't de la bellesa del món, adona't de la teva pròpia bellesa, del teu valor, de tot allò que encara has de viure, que encara has d'aprendre, que encara has de donar. El món t'està esperant, la felicitat està just rera la següent cantonada.

Foto: Platja de Badalona, al costat del club nàutic.

Felicitat II

No busqueu la felicitat, trobeu-la! En cada racó de la vostra ment, en cada instant de la vostra vida, en cada imatge, en cada paraula... ella és allà, esperant a que us adoneu de la seva existència. No penseu en la felicitat com al moment ideal d'una vida sense problemes, la felicitat és superació, és plenitud, és amor cap a un mateix i cap al món que t'envolta.
Sigueu feliços!

Foto: Platja de Badalona