5 d’octubre de 2007

Elle IV


Torna a brillar la il·lusió als seus ulls. Regala el seu somriure als desconeguts, passeja solitària pels carrers, el cel s'enfosqueix amb el pas de les hores, llargues, tediants, però plenes d'entusiasme.
No vol pensar en un futur prometedor, no vol preguntar-se pel demà, ni tan sols es planteja aquells dubtes que abans ocupaven tota la seva ment. Està totalment concentrada en viure, aprofitar la seva vida, estimar-la com si per primer cop s'adonés de tot el seu valor.
I tot és a les seves mans perquè tot és just a punt de començar, i ella s'adona que tot depèn de si mateixa. Però, un cop més, torna a confiar, a creure en allò que mai l'ha abandonat, perquè sap que sempre seguirà endevant.
Els passadissos buits s'omplen de sentiments, les parets nues es revesteixen de promeses i somnis, les finestres deixen passar els últims rajos de sol del dia. Bellesa. Milers de paraules omplen la seva ment, la seva mirada fixa en les teulades d'edificis que desconeix, la seva imaginació vola ben lluny, per sobre de tota aquesta imatge mundana i freda. Ella vol arribar més enllà, traspasssar la línia de l'horitzó.

7 comentaris:

iruNa ha dit...

Nina meva... com sempre les teves paraules m'omplen d'esperança i benestar. És genial, sí... així és com hauria de ser, així és com ens hauriem de despertar cada matí i com hauriem d'encarar cada nou dia.
Però moltes vegades, per no dir quasi sempre, no és així... al menys ara, en mi. Però ei!!! que tot arribarà!!! jeje
una abraçada molt gran!!

efe ha dit...

En veritat, això passa a cada instant. Sempre comencem de nou. I és com si no haguéssem viscut el segon abans. Només cal adonar-se'n.

Un bes!

Tals ha dit...

Iruna, com tu has dit, tot arribarà i ja saps que tot està en veure-ho tot d'una altra manera. A veure si amb tot ixò aprenem d'un cop a gaudir, a trobar la bellesa que ens regala el món cada dia. Una abraçada, maca ^^
Efe, tot és un etern retorn, no? al menys per als amants de Nietzsche :P només cal adonar-se, tens tota la raó. Un petonàs!!

Uribetty ha dit...

Molt maco, com de costum, ja va bé que de tant en tant la protagonista estigui bé, no?
Un petó!

Tals ha dit...

Uribetty, diguem que ja tocava que estigues bé, pobreta, no la farem patir tant que tampoc cal jeje un petonàs, maco!!

Carme Fortià ha dit...

M'encanta com ho has expressat... Regala el seu somriure als desconeguts, parets nues que es revesteixen... Tot sembla com els rajos de sol de la foto que ens arriben amb tot el seu caliu. La il·lusió de viure feta paraules, feta un miratge!

Tals ha dit...

Carme, amb les teves paraules sembla més maco del que en realitat és. Moltes gràcies, les teves paraules arriben directament al cor ^^