13 d’octubre de 2007

Elle IV


Les petjades s'han esborrat, no sap ni d'on ve ni cap a on va, només pot saber que tot depèn d'ella mateixa perquè és lliure, i llavors sent langoixa sartriana, la nàusea davant el no res, perquè si no hi ha Déu tot és possible i si hi ha home tot és futur i esdevenidor incognoscible.
Deixa-la somiar com fèieu abans, amb els ulls tancats sense deixar passar la claror d'un dia massa tebi i allargassat per la monotonia del no tenir-te.
Dichter, no saps com enyora sentir els teus versos a cau d'orella, que les paraules llisquin sobre la sevapell portant-la a un món somiejat on tot es pot fer realitat.

3 comentaris:

Carme Fortià ha dit...

de ben segur que trobarà un altre poeta que la farà somiar...

Manel Juvé ha dit...

Buscant fotos de l'espai exterior he trobat fragments de vida i de destí. Opinions fabricades i transformades, doncs no és això el què fem tots plegats, sinó modelar els estímuls que rebem i tancar-los a la nevera perquè és conservin més temps.

No som pas anònims.

I és la segona vegada, sense saber ben bé on situo les meves paraules, potser qüestió de l'atzar o simplement les presses pel no res.

Tals ha dit...

Carme, segur que sí, però un Dichter sempre és un Dichter únic i peculiar jeje ^^
Manel, m'has deixat sense saber que dir, però el teu comentari m'ha agradat, ets benvingut a aquest raconet de l'espai. Salut!