11 d’octubre de 2007

Distància


Puc sentir la teva olor tot i estar a quilòmentres de distància, tot el meu cos està impregnat de tu, la meva ment no pot separar-se de la teva imatge. La distància no té cap sentit, només sé que ets allà, lluny, massa lluny com per anar a cercar-te i fer-te un últim petó. Sento el pes de la teva absència, tots els espais que abans omplies han quedat absolutament buits, m'enfronto a la més dura solitud, la de sentir tot allò que manca, allò que no puc recuperar.
I sé que et trobaré a faltar, que res no serà igual, notaré que falta allò més important, falta quelcom impossible de recuperar. Però no puc ser feble, no puc plorar, m'ho he promès, vull estar per sobre de tot això, allunyar-me dels meus propis sentiments i seguir endavant sense mirar al passat ni esperar res del futur.
El pitjor no és estar sol, sinò acostumar-se a estar acompanyat.

PD: No us espanteu que no és autobiogràfic xD

4 comentaris:

Carme Fortià ha dit...

Jo crec que després d'aquestes paraules mirarà el cel, la veurà, i li caurà la llagrimeta...

iruNa ha dit...

buf! sort de la post data filla.. quin espant!! jeje
Molt maco l'escrit però, sens dubte, el millor és la última frase... genial!!! (te la puc robar??)

millu ha dit...

M'agrada aquest post, sobretot la frase "El pitjor no és estar sol, sinò acostumar-se a estar acompanyat." És ben cert, i jo afegeria (per experiència pròpia)que "és impossible acostumar-se a la solitud, encara que sigui això el que volguem." Un petó i bon cap de setmana!

Tals ha dit...

Carme, segurament serà així, segurament.. qui sap? un petonet^^
Jaja Iruna, roba amb tranquilitat, dona que ja saps que hi ha confiança :P un petonàs
Millu, veig que la frase ha triomfat, resulta que just fa pocs dies li vaig dir a una veïna a qui el marit se li havia mort de càncer fa només un parell de mesos, i la dona deiaque ja no sabia viure sola... ai em va fer una coseta TT un petonàs maco, jo també recolzo la teva frase jeje