17 d’octubre de 2007

Guerra


Alçar la veu per sobre tot aquest soroll, fer que algú sigui capaç de sentir les teves paraules i escoltar-te, anar més enllà, creure que pots fer quelcom per tota aquesta gent. Però no pots. Una guerra s'ho emporta tot, els sentiments esdevenen un únic discerniment entre ràbia i odi; deconfiança, por, patiment. I tu no hi pots fer res, o fugir o lluitar. I si fuges ets un covard i si lluites ets un assassí. No hi ha cap bàndol on es pugui trobar la veritat, la bondat, tot són mentides i dolor, únicament dolor. Dolor que es queda clavat a la pell, que et deixa marcat per sempre i et transforma en algú que no eres abans. I et preguntes on han anat aquelles idees de llibertat i respecte, i t'adones que de les paraules no en queda res, només un eco buit dins teu que les repeteix convertint-les en significants sense cap tipus de sentit. I decideixes tancar els ulls i amagar-te per no veure tot aquest terror, i prefereixes tapar-te les orelles per no sentir el so de la guerra. Però ara el truc no funciona, quan eres petit sempre arribava aquella mà tranquilitzadora, aquelles paraules tendres; però ara no hi són. Les has perdut i no saps on són, potser enterrades en alguna fossa comuna.

Guerra cobarde que a nade defiendes,
pero no lo saben, pero no lo saben.
Esa bandera siemrpe huele a sangre,
triste paisaje todo de cenizas
distintas guerras, distinitas ciudades,
el mismo fuego que quemó Guernica.
Yo sé que sólo muere lo que olvidas

Fito y Fitipaldis. La medalla de cartón

6 comentaris:

millu ha dit...

Vull compartir una frase que vaig sentir una vegada respecte les guerres: "les guerres entre les persones acabaran quan acabin les guerres interiors de cadascú de nosaltres". El cert és que no porten res de bó. Molt sentit el post. :-)

iruNa ha dit...

Genial... és una gran reflexió, i la frase de millu també. Deixa'm afegir-ne una altra: "no lluitis per la pau, construeix-la" Les guerres només porten més brutícia, més dolor i contribueixen a alimentar la destrucció. Perquè no deixem de destruir-nos els uns als altre i comencem a construir a partir de coses positives... enlloc de donar voltes i voltes sempre a tot lo negatiu??

Manel Juvé ha dit...

I ell s'adonà que quan escrivia tendia a posar tantes conjuntives com podia, la lírica de la continuació, dels enllaços amb l'absent. I veié que no era l'únic, i somrigué.

Tals ha dit...

Millu, és molt maca la frase que has deixat, seria un bon aforisme, té tota la raó del món, i tan de bo poguéssin acabar. Un bacio!
Iruna, el millor seria això, contruir la pau, amb les nostres mans, amb el nostre esforç...però és més fàcil destruir que construir. Una abraçada ^^
Manel jeje molt bona l'observació, però volia donar aquella sensació dels pensaments que flueixen, sense haver de tallar aquesta fluidesa canviant de connectors. Un petonàs, a mi m'has fet somriure amb el teu comentari :D

una lingüista elitista ha dit...

No sé per què, no ho sé, però en veure aquesta imatge he tingut ganes de ser-hi, fa una sensació de tranquil·litat i de fredor i d'aïllament que, de vegades, estaria bé experimentar... ;-)

Tals ha dit...

Lingüista, a vegades necessitem estar sols i veure les coses a través de la distància per aclarir-nos i no és res dolent això, tot i que aquest lloc no sé jo fins a quin punt em semblaria un bon lloc per pensar jeje
Un petonàs, maca ^^